Arxiu d'etiquetes: 1370

Caldora, Giacomo

Deixa un comentari

(Nàpols, Itàlia, vers 1370 – Circello, Campània, Itàlia, 1439)

Militar i duc de Bari. Lluità contra Alfons IV de Catalunya i a favor de la lliga pro-angevina (1424-28) encapçalada pel papa Martí V, i més tard al servei de Joana II de Nàpols.

Morta aquesta (1436), lluità a favor d’Elisabet, muller de Renat d’Anjou, i intentà de deturar els catalans a l’Abruç.

Sovint fingí, en veure’s amenaçat, que volia canviar de bàndol. El 1439 prengué Pescara, Loreto i Sulmona.

Fou el pare d’Antonio Caldora (Nàpols, Itàlia, segle XIV – segle XV)  Militar. Duc de Bari i comte de Trivento. Lluità amb el seu pare contra Alfons IV el Magnànim al servei de Renat d’Anjou, el qual el nomenà virrei de Nàpols. El 1437 atacà el rei català per sorpresa, però el 1442 fou derrotat per aquest a Sassano i fet presoner. Aviat fou alliberat, però la seva submissió a Alfons IV fou sempre insegura.

Boades, Bernat

3 Respostes

(Salitja, Selva, abans 1370 – Blanes, Selva, 1444)

Rector de Blanes (1410-44). Li fou atribuïda l’autoria del Llibre de feyts d’armes de Catalunya, que havia redactat (vers 1673) Joan Gaspar Roig i Jalpí.

Convinença dels Cavallers de Catalunya

3 Respostes

(Catalunya, 1370 – ? )

Unió dels cavallers. Constituïda amb l’aprovació reial, per fer cara a l’alta noblesa.

Gaudia de la simpatia de l’Església. Era dirigida per quatre regidors anomenats després conservadors.

Els cavallers arribaren a alçar-se en armes, fins que Pere III el Cerimoniós hagué d’intervenir (1370) i sotmetre les diferències a l’arbitratge de les corts.

Un dels seus caps fou Andreu de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet.

Cervelló i de Queralt, Guerau Alemany de

6 Respostes

(Catalunya, vers 1370 – 1418)

Governador de Catalunya (1404-18). Fill de Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona. Destinat a la carrera eclesiàstica, estudià a la Universitat de Lleida i obtingué algunes dignitats.

La mort dels seus germans canvià d’aspecte la seva actuació. Prengué part en l’expedició de Sicília i fou fet presoner al setge de Castrogiovanni quan lluitava per alliberar el seu parent Berenguer Arnau (II) de Cervelló i de Queralt (1394).

El rei Martí I l’Humà, del qual era camarlenc, li encarregà d’ajudar el seu pare al govern de Catalunya (1397). L’any següent l’envià com a ambaixador al papa i al rei de França, i després li féu tractar el matrimoni d’un fill de Martí el Jove amb una filla del duc de Borgonya (1400). Tot seguit anà a Castella per tal de procurar l’obediència d’aquell rei al papa d’Avinyó (1401).

En tornar d’una nova campanya a Sicília, el rei li donà la governació de Catalunya en substitució del seu pare (1404), i quatre anys més tard li confirmà el nomenament amb caràcter vitalici. Llavors fou fet procurador per anar al concili convocat a Perpinyà sobre la unió de l’Església. Fou, així mateix, ambaixador al concili de Pisa, amb la missió de tractar la lliga de Florència i Venècia (1409).

Enemic de Jaume II d’Urgell, va procurar d’afavorir els seus rivals, i convocà el parlament a Montblanc (juliol 1410) i el traslladà després a Barcelona. Va evolucionar cap al partit de Ferran d’Antequera, i, un cop elegit rei, el serví fidelment durant la rebel·lió de Jaume d’Urgell. Com a premi, Ferran I li donà el castell i la vila de Linyola.

Callís, Jaume

8 Respostes

(Vic, Osona, 1364/70 – Barcelona, 12 febrer 1434)

Jurista i advocat. Juntament amb Bonanat de Pere i Narcís de Santdionis fou encarregat de traduir al català els Usatges (1413).

Si bé era de família burgesa, fou nomenat pel rei Ferran I d’Antequera fiscal del reial consell i fou elegit diputat pel braç noble per a les Corts de Sant Cugat del Vallès (1419).

Fou un convençut teòric de l’autoritat monàrquica i del seu poder absolut, en la qual cosa es manifesta una marcada influència romanista. Tanmateix, hi oposà una sèrie d’objeccions derivades dels pretesos interessos generals del poble, que eren, en realitat, els de la burgesia urbana.

Entre les seves obres: Directorium pacis et treguae (1400), el comentari Super usaticos Cathaloniae (1401), Elucidarium Soni emissi (1406), que tracta del sometent, Viridarium militae (1407), De prerrogativa militari (1415), el petit tractat sobre dret constitucional i parlamentari Extravagatorium curiarum (1423) i el De moneta tractatus (1429).

Blanca de Sicília i de Caríntia

2 Respostes

(Sicília, Itàlia, vers 1330 – Catalunya, 1370)

Infanta. Filla de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia.

Fou abadessa del convent de clarisses de Messina; ocupada la ciutat pels angevins, fou duta presonera a Nàpols juntament amb la seva germana Violant de Sicília.

Alliberada, anà a Catalunya, on es casà amb el comte Joan I d’Empúries (agost 1364), cosí de Pere III el Cerimoniós.

Casa de la Ciutat de Barcelona

39 Respostes

(Barcelona, 1370)

Edifici seu de la corporació municipal de la ciutat. Situat a l’antic decumanus romà. El mestre d’obres Pere Llobet construí primerament la gran sala dels Cent Jurats, de sostre enteixinat, amb decoració pictòrica deguda a Jaume Canalias, Berenguer Llopart i Francesc Jordi, inaugurada el 1373.

El 1400 fou enllestit l’enfront del carrer de la Ciutat amb la imatge de l’arcàngel sant Rafael damunt el portal, i els escuts de la ciutat i del rei, que contribuí econòmicament a l’obra. Hi treballaren el mestre d’obres Arnau Bargués i els escultors Jordi Joan i Pere Sanglada. Seguí la construcció de la sala del Trentenari i l’antiga capella presidida pel retaule de la Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau (1443).

L’escrivania i algunes altres sales amb enteixinats policroms, el pati dels tarongers i el claustre superior completaven la casa en la seva primera estructura. L’art barroc hi introduí només reformes decoratives, especialment al Saló de Cent (que desaparegueren el segle XIX).

La primera reforma important de l’edifici fou la construcció d’una nova façana, encarada amb la del palau de la Generalitat a la nova plaça de Sant Jaume. És d’estil neoclàssic, obra de Josep Mas (1832-44). D’una segona reforma dirigida per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, corresponent a l’Exposició Universal del 1888, en resta la sala del Consistori Nou.

L’Exposició Internacional del 1929 obligà a importants mutacions estructurals i decoratives al Saló de Cent, per Enric Monserdà, i en altres departaments: l’escala amb escultures de Josep Llimona i Josep Viladomat i pintures de Miquel Viladrich, el despatx de l’alcaldia amb pintures de Xavier Nogués, la sala de Comissions amb plafó de Ricard Canals, i la sala de les Cròniques i la galeria amb decoració de Josep M. Sert.

Encara una nova reforma (des del 1950) portà a la construcció d’altres sales amb decoració pictòrica de Francesc Galí, Ramon Rogent, Josep Obiols, Antoni Vila i Arrufat i Antoni Tàpies, i una composició de marqueteria d’Ernest Mora i Enric Clusellas. Una nova capella ha donat lloc a una decoració escultòrica d’Enric Monjo.

El 1970 fou inaugurat un edifici annex, de 15 plantes, destinat a oficines i a serveis municipals, d’estructura moderna, obra de Llorenç Garcia-Borbón i Enric Giralt i Ortet i amb relleus de l’escultor Josep M. Subirachs.