(Millà, Noguera, segle XIII – València, 1348)
Canonge i després bisbe de València (1312-48).
Fou canceller de la corona catalano-aragonesa (1320-25) i conseller del rei Jaume II el Just. Mort aquest, residí habitualment a València, on s’oposà a les pretensions territorials del bisbe de Sogorb i defensà, a la cort valenciana del 1329, els furs valencians.
El 1345 fundà una càtedra de teologia a València.
(Épila, Aragó, 21 juliol 1348)
Victòria de Pere III de Catalunya sobre la noblesa de la Unió aragonesa, comandades per l’infant Ferran d’Aragó, germà del rei. El cap de la noblesa es va haver de refugiar a Castella.
Poc temps després a Saragossa, les Corts aboliren els privilegis concedits a la Unió.
(Portugal, 3 febrer 1328 – Xèrica, Alt Palància, 30 octubre 1348)
Reina de Catalunya. Filla d’Alfons IV de Portugal i de Beatriu de Castella.
Fou la segona muller de Pere III el Cerimoniós, amb qui es va casar a Barcelona el 15 de novembre de 1347 . Es traslladà amb el seu marit a València en plena revolta unionista, més endavant partiren cap a Terol i, a causa de la pesta negra, se n’anaren a Xèrica, on morí.
(Catalunya, vers 1306 – 1395)
Almirall. Senyor de les baronies de Cruïlles, Peratallada i Begur; fill i hereu (1348) de Gilabert (V) de Cruïlles i Dionís (Catalunya, segle XIII – 1348) Governador de València (1329), com el seu pare Bernat de Peratallada. Es casà amb una filla natural del rei de Mallorca.
Gilabert (VI) fou fet cavaller a la coronació d’Alfons III el Benigne (1329), prengué part en la campanya del Rosselló (1345) i fou alcaid de Morvedre (1348). Participà en l’expedició de Sardenya (1354).
El 1355 acompanyà el rei Pere III el Cerimoniós a Avinyó, i el 1359 prengué part en la defensa de Barcelona contra l’estol castellà. En 1361-62 fou un dels negociadors de la pau amb Castella.
El 1371 fou enviat a Sardenya com a governador de Logudor, i s’hi distingí defensant Càller. El 1374 hom el nomenà capità general de l’illa en morir Berenguer Carròs.
Capità general de la mar el 1377, portà a terme la gesta de Porto Pisano, on foren cremades les galeres de Joan Galeazzo Visconti (1378). Més tard (1382) fou un dels qui portaren a Catalunya la reina Maria I de Sicília.
Governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya el 1384, defensà el país contra el comte d’Empúries, però fou després destituït per Joan I el Caçador (1387). Reconciliat amb el rei i reposat en la governació del Rosselló, defensà el comtat contra la invasió dels Armanyac (1392).
El 1369 adquirí la baronia de Rupit i fou també senyor de Creixenturri pel seu matrimoni (vers 1360) amb Elvira de Puigpardines (morta el 1395), però el 1381 vengué aquest domini a l’abat de Sant Joan de les Abadesses. El 1370 el rei li concedí una fira de 15 dies per a la seva vila de Peratallada.
El 1395 hom li confià el comandament de l’expedició de Sardenya,
En morir, ja molt vell, deixà un fill, Jofre Gilabert (I), menor d’edat, la paternitat del qual fou discutida pels Cruïlles de la línia de Calonge, que pretengueren el patrimoni del difunt i pledejaren, en va, davant el rei. Durant el plet el rei retingué les baronies.
(Catalunya, segle XIII – Poblet, Conca de Barberà, 1348)
Abat de Benifassà (1311-16) i XXXII abat perpetu de Poblet (20 maig 1316-29 juliol 1348).
Durant el seu abadiat Poblet conegué una època de prosperitat: prossecució activa de les obres, sobretot el cimbori, incorporació de noves possessions (Castellserà, la Fuliola, Tornabous, Bellmunt i Butsènit). En 1322-23 pogué ajudar amb fortes sumes al finançament de la conquesta de Sardenya.
Hom li deu l’ordre donada a Celestí Destorrents de copiar el manuscrit de la versió catalana del Llibre dels Feits de Jaume I, que es conservava al cenobi, còpia bàsica per a l’estudi del text i famosa per les seves miniatures.
(Torreblanca, Plana Alta, 1348 – Barcelona, 18 desembre 1430)
Prelat. Bisbe de Tortosa (1406-10), de Barcelona (1410-15, 1420-30) i arquebisbe de Saragossa (1415-19), dit també Sapera.
Canonge de la catedral de Barcelona, intervingué activament en les qüestions del Cisma d’Occident com a home de confiança de Benet XIII, amb qui mantingué una llarga correspondència xifrada durant les gestions diplomàtiques per a obtenir l’obediència dels reis de França i de Castella; intervingué, a més, en el setge i en l’evasió del castell d’Avinyó.
Fou prior de Daroca (1399), ardiaca del Penedès (1401) i patriarca de Jerusalem. Retornà a Barcelona com a administrador perpetu de la diòcesi. Exercí totes aquestes dignitats entre moltes contrarietats.
Li són degudes unes notables constitucions (dites patriarcals), i especialment la continuació de les obres de la catedral de Barcelona, des del reracor fins al portal major, comprès l’arrencament del cimbori, la sala capitular (actualment capella del Sagrament i Sant Oleguer) i les capelles del claustre del costat del carrer del Bisbe.
Restituït a la seu arquebisbal de Saragossa (d’on fou deposat pel papa Martí V), retornà a Barcelona, on morí.
(Aragó, vers 1302 – Barcelona, 1348)
Religiosa. Filla del rei Jaume II de Catalunya i de Blanca de Nàpols, prengué l’hàbit dels hospitalers a la catedral de Tarragona (1310). Fou educada al monestir de Sixena, del qual esdevingué priora (1321).
El rei intervingué per mitjà d’ella en el govern del monestir; Blanca es féu notar pel seu afany d’afavorir diverses amigues seves, membres de la noblesa.
L’afecte pel seu germà Joan d’Aragó, patriarca d’Alexandria i arquebisbe de Tarragona, la portà a promoure el trasllat del cadàver d’aquest a Sixena en circumstàncies novel·lesques, però les restes de l’infant foren retornades a la seu tarragonina.
Blanca deixà amb freqüència el seu monestir. Acabà renunciant al priorat i es retirà amb la seva germana Maria d’Aragó a Barcelona, on morí.
Dades dels Països Catalans 