Arxiu d'etiquetes: 1310

Castellar -varis bio-

Deixa un comentari

Jaume Castellar (Catalunya, segle XIII – Gerba, Tunísia, 1310) Corsari. Propietari de quatre galeres aparellades per anar a Orient. Fou cridat per Frederic II de Sicília perquè ajudés a sufocar una revolta dels sarraïns de Gerba, senyoria de Rogeró de Lloria, nét de l’almirall Roger de Lloria. Castellar hi desembarcà, però fou vençut i mort amb cinc-cents combatents més.

Jaume de Castellar  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Fou servidor de Joan I de Catalunya des de la primeria del regnat d’aquest.

Joan de Castellar  (Catalunya ?, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV)  Cavaller. En 1409 serví a la campanya de Sardenya. Fou membre del seguici de Martí I el Jove durant les operacions. Actuà de testimoni del testament d’aquell rei, fet a Càller pel juliol de 1409.

Ponç de Castellar  (Catalunya ?, segle XIII – Sicília ?, Itàlia, segle XIV)  Cavaller. Combaté a Sicília. Hi serví el rei Frederic III. Destacà lluitant contra els angevins al costat de Bernat de Sarrià i de Dalmau (III) de Castellnou.

Expedició Catalana a Orient

11 Respostes

(Grècia, 1303 – 1310)

Campanya militar a Bizanci, al servei de l’emperador Andrònic. Patrocinada per Frederic II de Sicília.

La companyia era comandada per Roger de Flor i el gruix de les forces eren almogàvers. En foren caps destacats Corbaran d’Aiet, Ferran d’Aunés, Ramon Muntaner (cronista de l’expedició), Ferran Eiximenis d’Arenós, Bernat de Rocafort i Berenguer d’Entença.

Iniciada a Mesina el 1303, al crit de Desperta ferro! arribaren victoriosos, després de derrotar els turcs, a les portes de Cilícia.

Establerta la companyia a Gal·lípoli, Miquel II, fill d’Andrònic, recelós dels èxits dels almogàvers, conspirà amb Geórgios, cap dels mercenaris alans, per assassinar Roger de Flor a Adrianòpolis.

Mort el cabdill, es desencadenà la persecució de la Companyia per totes les terres d’Andrònic. La venjança, la famosa venjança catalana, fou devastadora i durà dos anys.

L’infant Ferran de Mallorca, nebot de Frederic II, es posà al capdavant de la companyia, i el 1310, després que Gautier de Brienne, duc d’Atenes, trenqués el pacte que havien fet amb els almogàvers, s’apoderaren del ducat d’Atenes.

Les gestes dels almogàvers han tingut un ample tractament literari, especialment durant la Renaixença, i han donat origen a tota una mitologia patriòtica.

Cruïlles, Berenguer de -bisbe Girona-

Deixa un comentari

(Peratallada ?, Baix Empordà, vers 1310 – Barcelona, 26 juliol 1362)

Bisbe de Girona (1349-62). Probablement era fill de Bernat de Cruïlles i de Peratallada.

Clergue de la seu de Girona el 1321, canonge el 1330, cabiscol el 1336 i abat de Sant Feliu el 1342, fou promogut a bisbe pel papa Climent VI.

Sostingué amb energia l’excomunió del comte d’Empúries Ramon Berenguer I, oncle del rei. el 1357 sufragà l’acabament del retaule d’orfebreria de la catedral començat pel seu antecessor, el bisbe Gilabert de Cruïlles (1334-35).

El 1359 fou elegit diputat de la Generalitat en crear-se aquest organisme a Cervera, i fou nomenat el primer president de la Generalitat (1359-62).

Cardona i d’Empúries, Bernat-Amat de

5 Respostes

(Catalunya, vers 1242 – vers 1310)

Senyor de Torà i Rupit. Fill de Sibil·la d’Empúries i del vescomte Ramon Folc V de Cardona, de qui heretà els territoris (1275).

Estigué molt lligat al seu cosí, el comte Ponç V d’Empúries, el qual li donà la vila de Verges (que li fou confiscada més tard). El 1303 els seus excessos contra les possessions veïnes dels bisbes de Girona foren la causa inicial del llarg conflicte entre Ponç V i Jaume II de Catalunya.

Casat amb Constança de Pinós. El seu fill, Ramon-Amat de Cardona i de Pinós, el succeí a Torà i a Rupit. Una de les seves filles, Sibil·la, es casà amb el comte Ramon Roger II de Pallars, i una altra, Constança, fou muller de Gilabert de Crüilles.

Blanca de Nàpols i d’Hongria

22 Respostes

(regne de Nàpols, Itàlia, 1283 – Barcelona, 14 octubre 1310)

(o d’Anjou)  Reina de Catalunya (1295-1310). Filla de Carles II de Nàpols i de Margarida d’Hongria. Fou la segona esposa de Jaume II de Catalunya.

El matrimoni, concertat en el tractat d’Anagni (1295), tingué lloc a Vilabertran el 29 d’octubre de 1295. Formaren una família d’aspecte burgès i d’una gran religiositat, en la qual influí Arnau de Vilanova.

Acompanyà el seu marit en les expedicions contra el seu cunyat Frederic II de Sicília i contra Almeria (1308). Intervingué en l’entrevista de Tarassona (1304).

Residí amb preferència a Montblanc, Santes Creus i Tortosa. Tingué cancelleria pròpia. Sufragà l’eixamplament de bona part del monestir de Santes Creus, on fou enterrada.

Tingué deu fills, entre els quals el futur rei Alfons III el Benigne.