(Monistrol de Montserrat, Bages)

Monestir i santuari benedictí (Santa Maria de Montserrat) (720 m alt). Situat al massís de Montserrat, al límit amb el municipi de Collbató. S’hi ha establert de fa segles una hostatgeria important i, modernament, els serveis turístics necessaris per al santuari més important de Catalunya, que ha arribat a atraure, alguns anys, més d’un milió de visitants.

Documentalment consta que des dels volts de l’any 880 existia a la muntanya una capella dedicada a la Verge, donada per Guifre el Pilós al monestir de Ripoll; la capella fou probablement bastida als temps visigòtics. Sembla que entre els anys 1011 i 1018, un monjo de Ripoll, Joan, passà a regir el cenobi de Santa Cecília de Montserrat, supeditat a Ripoll.

Santa Cecília s’oposà a l’intent de fusió i aconseguí la delimitació de propietats; aleshores l’abat Oliba de Ripoll es decidí a fer la fundació del veritable monestir de Santa Maria, vers l’any 1025, car el 1027 ja és mencionat el cenobi. En els primers temps, Montserrat i Ripoll tenien un sol superior, l’abat de Ripoll, però des del 1082 existeixen ja escriptures signades pels priors de Montserrat, si bé nomenats amb filiació directa de Ripoll.

Durant els segles XII i XIII el monestir de Montserrat cresqué ràpidament i començaren els intents d’emancipació de la tutela del monestir de Ripoll. Fou també durant el segle XIII quan començaren els pelegrinatges a Montserrat, i el monestir adquirí, a partir d’aquella època i d’una forma successiva, nombrosos privilegis, concedits pels papes, pels arquebisbes de Tarragona i per Jaume I (1271) i els seus successors. També abundaren en aquells anys les donacions de terres, masos i fins d’algunes petites esglésies i castells. La importància creixent del monestir de Montserrat, determinà la decisió dels monjos d’independitzar-se de Ripoll; això originà una sèrie de disputes que provocaren l’arbitratge d’un dels concilis celebrats a Tarragona a la darreria del segle XIII.

Si bé durant el segle XIV l’arquebisbe de Tarragona es dirigí, a instàncies de l’abat de Ripoll, al papa Joan XXII i al rei Jaume II per tal de relligar la dependència de Montserrat a Ripoll, al començament del segle XV s’assolí la completa independència (10 març 1410), en erigir Benet XIII (el papa Luna) el monestir de Montserrat en abadia independent, que confirmaren els papes Martí V i Eugeni IV. Un intent de reforma monàstica, adaptada al model imperant a Itàlia i propugnada pel papa Eugeni IV amb la vinguda de sis monjos de Montecassino, fracassà i provocà un període de franca decadència.

Al final del segle XV, per disposició del rei Ferran el Catòlic, passà a dependre del monestir de Sant Benet el Reial, de Valladolid, i perdé la dignitat abacial, la qual li fou retornada cinc anys després pel papa Alexandre VI, en temps del gran abat Garsias de Cisneros, que s’oposà al general de Sant Benet el Reial. L’abat Garriga col·locà i beneí la primera pedra de l’església actual, el 1560, que no fou consagrada fins al 1592. Durant aquest temps Montserrat s’annexà, entre altres, l’abadia de Santa Cecília.

L’any 1641, amb motiu de la insurrecció de Catalunya contra Felip IV, hagueren d’abandonar el monestir tots els monjos castellans, entre els quals l’abat. Durant la guerra de Successió tornaren a ésser desterrats els castellans, com a partidaris que eren de Felip V. Durant la guerra del Francès, el monestir, pres per Suchet, fou cremat l’any 1811, i l’any següent fou volat per ordre del general Mathieu. Novament hagueren d’abandonar-lo els monjos durant la guerra dels Set Anys, i el 1835, en ocasió de la crema dels convents.

Si bé el 1844 fou obert el santuari amb la nova entronització de la Verge per l’abat Blanch, la data inicial de la reconstrucció definitiva és la del 1862, en temps de l’abat Miquel Muntadas. El 1881 tingué lloc la coronació de la Mare de Déu de Montserrat i la seva proclamació com a patrona de Catalunya, per concessió de Lleó XIII. Durant el segle XX ha estat reconstruït el monestir i el palau de la Verge, ha estat refeta la biblioteca i s’han editat la famosa Bíblia i nombroses revistes i llibres. A mitjan 1936 tingué lloc una nova dispersió de la comunitat, i després de la guerra civil recomençà la vida monàstica.

El 1946 en fou nomenat abat Aureli M. Escarré, que prosseguí activament la tasca de reconstrucció espiritual i cultural del monestir, convertit a més, a partir d’aleshores, en un centre de manifestacions catalanistes i antifranquistes. L’abat Escarré hagué d’exiliar-se després d’unes dures crítiques a la dictadura espanyola el 1966. fou substituït per Cassià Just i aquest, al seu torn, per S. Bardolet (1989).

ART: La primitiva imatge de la Verge, venerada a l’antiga ermita de Santa Maria fou renovada al traspàs del segle XI al XII.

L’església, d’estil romànic, fou ampliada i restaurada l’any 1537 segons línies gòtiques. Del claustre gòtic, construït sota l’impuls del seu abat comendatari Julià della Rovere, el futur papa Juli II, pels arquitectes Jaume Alfons i Pere Baset, només se’n conserva una ala.

L’església actual data de la segona meitat del segle XVI –fou consagrada el 1592- i consta d’una sola nau i de 12 capelles laterals. El cambril de la Verge, d’estil neoromànic, fou construït l’any 1878 per Francesc de P. del Villar, i decorat amb vidrieres policromes, marbres i frescos de J. Llimona, a la volta; el 1947 es féu l’ofrena d’un nou tron a la Verge.

Dos importants sepulcres renaixentistes es conserven a Montserrat: el de Bernat de Vilamarí, amb imatge jacent del difunt, a l’estil del de Merliano da Nola, a Bellpuig, i el de Joan d’Aragó, amb la imatge del difunt agenollat i amb actitud orant sobre un sepulcre sostingut per atlants i cobert, el conjunt, per un baldaquí circular recolzat en columnes. Amb motiu de les reformes arquitectòniques esmentades treballaren a Montserrat pintors com Pere Serafí i, sobretot, el portuguès Benito Sanxes Galindo, que decorà el refectori, però totes aquestes obres s’han perdut.

Del segon quart del segle XVII cal fer esment d’una escola pictòrica, a la qual Joan Ricci donà l’impuls més important. Gaudí també va fer alguna obra complementària a la Santa Muntanya, i han estat molts els artistes catalans que han col·laborat en la seva ornamentació. El museu del monestir és, així mateix, de gran interès, especialment la seva col·lecció de pintures.

Enllaç web: Abadia de Montserrat