(Solsona, Solsonès, 1274)
Pacte signat entre diversos nobles adversaris de Jaume I de Catalunya-Aragó, dirigits pels Cardona, enfrontats amb el rei per la potestat del castell de Cardona, que es negaven a reconèixer-li.
Després d’algunes negociacions els nobles es rebel·laren obertament, amb el suport del bastard reial Ferran Sanxis de Castro i l’aliança del comte Hug V d’Empúries.
La mort del primer i la rendició d’aquest obligà els Cardona a capitular (1275).
(Catalunya, segle XVI – )
Demarcació de l’església catòlica que té per capital la ciutat de Solsona. Creat el 1593 a expenses de les antigues diòcesis d’Urgell i de Vic, té una extensió de 3.536 km2. La constitució de la nova diòcesi de Solsona fou objecte de llargs litigis. Actualment té 171 parròquies dividides en 15 arxiprestats, però hom n’estudia la reducció a uns deu.
El bisbat de Solsona nasqué del desig de Felip II de crear prop de la frontera una sèrie de diòcesis que fossin una barrera contra la penetració dels hugonots o protestants. Fou precedit pels de Jaca i Barbastre (1571) i per l’adscripció de la diòcesi d’Elna a l’arquebisbat de Tarragona (1573). Vers el 1589 es tractava a Roma la creació de tres nous bisbats a Catalunya, els de Solsona, Manresa i Balaguer. El rei proposà al papa Sixt V la creació dels tres bisbats, especificant que si no n’eren tres que almenys en fossin dos, donant sempre preferència al de Solsona.
La prompta mort del papa Sixt i la ràpida ascenció i mort dels papes Urbà VII (1590), Gregori XIV (1590-91) i Innocenci IX (1591) feren ajornar la petició reial fins a l’arribada del papa Climent VIII (1592-1605), que, d’acord amb la petició del rei, secularitzà totes les canòniques augustinianes de Catalunya i accedí a la creació d’una única diòcesi a Solsona (butlla de l’1 agost 1593).
La nova diòcesi fou dotada amb les rendes de l’antiga canònica augustiniana del monestir de Solsona, que foren aplicades a la mesa episcopal, i amb les de les canòniques de Vilabertran i Roca-rossa, del bisbat de Girona, les de Sant Pere de Clarà, del bisbat de Barcelona, i les dels priorats suprimits de Gualter i de Cellers, del bisbat d’Urgell, que foren destinades a la dotació de les quatre dignitats i dels dotze canonicats simples que hom erigí a la nova catedral. També destinà el papa les rendes de les canòniques de Serrabona i de Castellnou, del bisbat d’Elna, per dotar la fàbrica o edificació i la sagristia de la catedral.
El 1594 fou nomenat el primer bisbe, Lluís Sans i de Còdol, que passà tot el seu bisbat (1594-1612) maldant per obtenir de les diòcesis de Vic i d’Urgell els territoris que havien estat assignats a la seva diòcesi; cedint a Vic el deganat dels Prats de Rei (1598), continuà amb la seu d’Urgell la discussió dels límits, sobretot per la frontera dels moderns arxiprestats d’Agramunt i part del d’Artesa de Segre, Ponts i Oliana, que en part aconseguí de salvar el bisbat d’Urgell en temps del segon bisbe Juan Álvaro (1613-23) amb una concòrdia feta el 1621.
D’altra banda, per butlla del papa Pau V del 1620, s’erigí en universitat el col·legi de Sant Miquel i de Sant Gabriel, regentat pels dominicans, amb facultat de donar títols, cosa que suplí la manca d’un seminari diocesà, que no es creà fins al segle XIX.
El tercer bisbe, que fou també lloctinent de Catalunya, Miguel de los Santos de San Pedro (1624-30), fou el primer a gaudir pacíficament del nou bisbat i publicà les primeres sinodals de la nova diòcesi.
Amb motiu de la guerra dels Segadors la diòcesi de Solsona fou ocupada pels francesos entre el 1644 i el 1655 i estigué tretze anys sense bisbe, car ni els bisbes José Laínez ni Juan Chaveri, designats per Felip IV, ni l’ardiaca d’Urgell, Vicenç Margarit, nomenat pel rei de França, no es pogueren possessionar de la diòcesi.
La successió episcopal continuà amb el dominicà Francesc Roger el 1656 i fou ininterrompuda fins el 1838. Després d’una llarga vacant, el govern espanyol i la Santa Seu decidiren en el concordat del 1851 de suprimir aquesta diòcesi. A partir d’aquest moment la catedral restà reduïda a la categoria de col·legiata i la diòcesi fou regida per vicaris capitulars. Aquests continuaren administrant tot el territori de la diòcesi, que s’oposava a tot esquarterament, i crearen el seminari (1846), que fou el centre de l’esperit que portaria a la restauració de la diòcesi.
El 1891 s’obtenia que el bisbe de Vic, Josep Morgades, fos nomenat administrador apostòlic, i com que l’única dificultat que posava el govern a la restauració de la diòcesi era la manca de dotació estatal, s’obrí a tota la diòcesi una campanya per reunir al Banco de España un capital suficient per a assegurar la dotació d’un nou bisbe. L’èxit fou total i, havent superat la quantitat exigida, la reina regent Maria Cristina signà el 1895 un decret creant una administració apostòlica de Solsona, independent de la mitra de Vic, per a la qual fou designat el mateix any Ramon Riu i Cabanes, que fou consagrat bisbe.
Davant les pressions dels bisbes administradors apostòlics i de la diòcesi, el 1933, el papa Pius XI restaurà per mitjà d’una butlla la seu episcopal de Solsona amb ple dret, cosa que fou reconeguda el 1945 per l’estat espanyol en el nomenament del bisbe Vicent Enrique i Tarancon.
Totes aquestes vicissituds no obstaren perquè la diòcesi de Solsona s’anés desenvolupant al llarg del segle XIX amb la creació del butlletí oficial de la diòcesi, des del 1866, i la introducció de noves congregacions, com les carmelitanes de la caritat, a partir del 1829, o els claretians (1878).
Enllaç web: Bisbat de Solsona
(Solivella, Conca de Barberà, segle XVI – )
Jurisdicció senyorial concedida el 1599, en caràcter ple (civil i criminal), al menor Simó Berenguer de Llorac i Castelló.
Passà als Vilalba, òlim Meca, senyors de Guspí, i als Despujol, marquesos de Palmerola.
(Manresa, Bages)
Antic quarter de la ciutat, situat a l’extrem nord-est de l’antiga ciutat, en lloc enlairat, recordat encara pel carrer de Sobre-roca.
S’hi començà a construir al segle XII, i al següent fou englobat en la vella ciutat amb un nou pany de muralla en la qual s’obrien els portals de Sobre-roca, de la Cuireteria o de Santa Llúcia i el de Mossèn Bosc.
Comprenia els carrers de la Bosseria i de Sobre-roca, de la Cuireteria, de na Senioses, de Viladordis i, extramurs, el raval de Sobre-roca o de Sant Andreu, nom de l’hospital que hi havia.
El 1956 hom descobrí una de les torres de l’antic portal de Sobre-roca, força ben conservada.
(Catalunya, del 6 al 11 octubre 1934)
Moviment revolucionari durant la II República, contra la participació de la CEDA en el govern de Madrid.
El dia 5, Barcelona restava paralitzada per una vaga general i arribaven notícies semblants de les poblacions pròximes. Però la Generalitat dubtava, temorosa de veure’s involucrada en un procés revolucionari sense poder-ne controlar la direcció.
El dia 6, quan va arribar de Madrid la proclamació de l’estat de guerra, Companys va intentar que Domènec Batet, cap de la Quarta Divisió Orgànica (5.000 homes) aquarterada a Barcelona, s’adherís a la rebel·lió, però no va aconseguir-ho.
Cap al tard, davant la pressió popular, la Generalitat, per boca de Companys, va proclamar l’”Estat Català dins la República Federal Espanyola”, i tot seguit es va refugiar a la seu del govern tot esperant els esdeveniments.
El dia 7, Batet, amb algunes de les seves forces, va bombardejar l’edifici; poc després era acordada la rendició de la Generalitat, els membres de la qual van ésser detinguts i confinats en el vaixell Uruguai, habilitat com a presó, mentre esperaven que els processessin.
La poca resistència, als locals barcelonins del CADCI, fou reduïda per les forces militars, que els dies següents (del 7 al 11) sufocaren la insurrecció a les altres poblacions catalanes. D’aquesta manera ja es podia donar per acabada la rebel·lió, i també l’efímer Estat Català.
Aquests fets suposaren, pel que fa a Catalunya, la suspensió de l’Estatut d’autonomia i, a escala estatal, la forta repressió de les organitzacions obreres fins a la victòria electoral de les esquerres el febrer de 1936.
(Sicília, Itàlia, 1285 – 1714)
Període en que l’illa estigué sota el domini de la corona catalano-aragonesa.
Després de la campanya de Sicília (1282-85), Pere II el Gran va nomenat governadora de l’illa la seva esposa Constança i com a successor el seu segon fill, Jaume I de Sicília. Aquest, d’acord amb el seu germà Alfons III, va dur a terme una política comercial i colonitzadora ambiciosa que es va concretar en el vassallatge de Tunis i les estretes relacions amb Granada i Egipte.
La coronació pel papa de Carles el Coix, successor de Carles d’Anjou, com a rei de Sicília (1289), va fer inevitable la lluita oberta entre les cases de Catalunya-Aragó i d’Anjou. Quan Jaume de Sicília va ésser coronat rei de la corona catalano-aragonesa (Jaume II) deixà el seu germà Frederic com a lloctinent de l’illa.
El tractat d’Anagni (1295), pel qual Jaume II cedí l’illa als Anjou, no va ésser acceptat ni pels sicilians ni per Frederic, que fou coronat rei de Sicília i s’encarà amb èxit al seu germà Jaume II, el qual, obligat pels seus compromisos amb el papa, va enviar dues expedicions contra ell.
Per la pau de Caltabellota (1302) es va reconèixer el domini vitalici de Frederic sobre Sicília, que havia de passar als Anjou a la seva mort. Aquesta pau va permetre a Frederic de llicenciar els almogàvers que van emprendre l’expedició a Orient; aquesta expedició va tenir com a resultat la creació dels ducats d’Atenes i Neopàtria sota el senyoriu dels reis de Sicília.
Contràriament al que s’havia estipulat en la pau de Caltabellota, a la mort de Frederic (1337) la corona siciliana va passar als seus descendents, que la van conservar en lluita constant amb els Anjou, aliats eventualment amb part de la noblesa de l’illa.
La reincorporació a la corona catalano-aragonesa s’inicià amb el matrimoni de Pere III el Cerimoniós amb Elionor de Sicília. El fill de Pere, Martí, assumí la corona siciliana a la mort sense descendència legítima del seu propi fill, Martí el Jove, el qual havia heretat els drets al tron de la seva àvia Elionor i els de la seva esposa, la reina Maria.
La unió de les corones de Catalunya-Aragó i Sicília en una mateixa persona va tenir per a Catalunya una importància immensa, perquè l’illa era el graner del Principat, especialment de la ciutat de Barcelona.
El 1442 es féu la unió de Nàpols i Sicília sota Alfons IV el Magnànim, que va convertir ambdós regnes en el centre polític de les seves possessions mediterrànies. El seu fill i successor Ferran no va saber mantenir la independència d’aquest regne, i Ferran el Catòlic va apoderar-se de Sicília i Nàpols.
Aquests territoris van romandre sota el domini de la corona espanyola fins al tractat d’Utrecht-Rastadt (1713-14), pel qual Sicília va passar a la casa de Savoia.
(Sicília, Itàlia, 1282 – 1285)
Gran expedició empresa per Pere II de Catalunya-Aragó. L’esclat de la revolta siciliana contra el domini angeví, coneguda per les Vespres Sicilianes, el 30 de març de 1282, donà ocasió d’intervenir a Pere II.
Cridat pels sicilians, que li oferiren la corona, Pere el Gran passà a Sicília a la darreria d’agost i obligà Carles I a evacuar l’illa. Roger de Lloria aconseguí després sobre els estols angevins algunes victòries navals, en una de les quals caigué presoner l’hereu de Carles I, Carles, príncep de Salern (1284).
Però la partida del rei Pere per acudir al desafiament de Bordeus, que havia concertat amb el seu rival Carles I (1283), interrompé la conquesta del territori peninsular del regne, que, amb Nàpols per capital, restà des de llavors separat de l’illa durant alguns segles.
Al Principat el rei Pere hagué de fer cara a la Croada contra Catalunya, que el papa, després d’excomunicar-lo per la seva intervenció a Sicília, llançà contra els seus regnes, dels quals l’havia desposseït; no pogué, doncs, tornar a l’illa, i poc després morí (1285).
(Catalunya, segle XIX – )
Títol concedit el 1875, pel papa Pius IX, a Isidre Sicart i de Torrents (mort a Barcelona el 1929), propietari del castell de Vila-seca de Solcina (Tarragonès), que comprà el 1899 a Antoni de Kies i Muñoz, i nebot de la primera marquesa de Vilanova i la Geltrú.
Continua en la mateixa família.
(Catalunya, segle XII)
Denominació efímera del vescomtat de Pallars al segle XII.
Pere I de Pallars (vescomte de Pallars) apareix com a vescomte de Siarb en el document d’una donació.
El seu fill i hereu Pere Arnau I prengué el nom de vescomte de Vilamur, nom definitiu del llinatge.
(Catalunya, 26 juliol 1909 – 1 agost 1909)
Revolta popular. Nom amb que són coneguts els fets que tingueren lloc a Barcelona i altres comarques catalanes.
Si bé la revolta començà per un motiu concret (la mobilització de reservistes), cal cercar els antecedents pròxims en els diferents moviments polítics que afavoriren la insurrecció, i encara més en la pròpia responsabilitat de l’estat, concretada en una administració preocupada pels interessos econòmics i socials de les classes més altes. Aquells moviments foren fonamentalment el lerrouxisme, l’anarquisme, el catalanisme i fins i tot el carlisme.
L’espurna determinant de la revolta fou la publicació a la “Gaceta de Madrid” el dia 11 de juliol d’un decret pel qual eren cridats a files tots els soldats de la reserva activa. Aquest determini representava un darrer intent de resoldre la situació originada pel desastre del Gurugú.
La campanya militar del Marroc es desencadenà amb motiu d’una operació de policia militar contra una partida d’indígenes que havien atacat i mort tres obrers d’un grup que treballava a la línia del ferrocarril de les mines del Rif. Després d’aquest esdeveniment el govern Maura es veié obligat a enviar a la zona d’operacions un fort contingent de tropes. L’error de base fou la mobilització, quan era més lògic enviar a la lluita les tropes que el ministre de la Guerra, general Fernando Primo de Rivera, havia organitzat i entrenat convenientment temps abans.
L’expedició de reservistes representà dos errors paral·lels: un de signe polític, és a dir, el derivat d’enviar homes casats i amb fills, molts d’ells ben adoctrinats en idees avançades, i pertanyents tots ells a les classes més populars del país. L’altre error fou estratègic, per l’oblit que significava deixar en aquella hora difícil una regió tan convulsionada com Catalunya sense la suficient guarnició de tropes.
Així que començà l’embarcament de soldats cap a la plaça espanyola de Melilla, al mateix port de Barcelona els ciutadans es manifestaren en senyal de protesta, manifestacions que es repetiren tots els dies que va continuar l’expedició de tropes. Els sentiments contra la guerra aviat es convertiren en crits contra el poder i la monarquia, i sortiren a flor de pell els ressentiments amagats enfront d’una burgesia perseguidora del lucre a expenses del poble. Un últim factor que atià l’estat d’ànim de la població fou el record del desastre colonial amb l’encara fresca visió d’un exèrcit derrotat i sense fe.
Alhora que la gent es manifestava al port de Barcelona, diversos mítings es produïren a la ciutat organitzats pels nacionalistes republicans, i també pels lerrouxistes. A més, en aquest curt període es reuní el segon congrés de la Federació Socialista de Catalunya per intentar sensibilitzar el proletariat de cara a una acció de conjunt, i amb la finalitat d’anar a la vaga general de protesta.
Paradoxalment, a la resta de l’estat dominava una total apatia, malgrat haver estat notificada la vaga als sindicats del País Valencià, Madrid i País Basc; en canvi, a Catalunya, al costat de Barcelona ben aviat s’hi afegiren altres localitats com ara Manresa, Sabadell, Terrassa, Granollers, Mataró, Vilanova, Sitges i la majoria de ciutats importants.
El 26 de juliol fou el primer dia de vaga, amb l’única resistència dels transports urbans. Davant el caire que prenien les coses, el mateix dilluns es reuní al govern civil la Junta d’Autoritats, havent estat declarat l’estat de guerra per imposició personal del capità general Santiago Manescau i del president de l’Audiència, Abril; el governador civil, Osorio y Gallardo, dimití del càrrec per incompatibilitat de criteris.
El dia 27, dimarts, començà amb unes hores de calma, però tot seguit es reproduïren incidents, foren aixecades barricades i restaren interrompudes totes les comunicacions ferroviàries, telegràfiques i telefòniques; així mateix començaren els incendis i saqueigs, alhora que els xocs amb la guàrdia civil i la policia provocaren els primers ferits.
Aquests esdeveniments es produïren enmig d’una situació emfàticament inversemblant; d’una banda els contingents de l’exèrcit assistien passivament als fets, com posseïts pels crits que d’arreu els victorejaven; de l’altra, les reunions del ple de l’ajuntament, i la reunió dels diputats i senadors del Principat que havia convocat Solidaritat Catalana, no foren prou amatents a donar una resposta ràpida. Finalment, la Comissió de vaga va quedar desbordada pels fets, i perdé la direcció del moviment.
El dia 28, dimecres, es desvetllà després d’una nit tràgica en la qual foren incendiats una trentena d’edificis religiosos. Encara se cercava, malgrat el signe de la destrucció, quelcom que pogués endegar d’alguna manera el moviment revolucionari, però ningú no volia acceptar aquesta responsabilitat.
El dijous, dia 29, aparegueren els primers símptomes de la retirada, i també les primeres tropes foranes i nous reforços de la guàrdia civil. El moviment havia estat vençut. El dia 30, divendres, encara es lluitava a les darreres barricades, però arribat el dissabte, tot retornà a la normalitat.
El balanç de la setmana fou realment tràgic: més de cent morts i tres-cents ferits. La repressió no es féu esperar: el govern començà la recerca de responsabilitats polítiques, hi hagué més de cinc-cents detinguts, i Ferrer i Guàrdia fou afusellat. La repressió provocà moltes protestes al país i a l’estranger, i Maura hagué de dimitir.
