(Nàpols, Itàlia, segle XVI – )
Títol, concedit a Gonzalo Fernández de Córdoba y de Herrera per Ferran el Catòlic.
Passà als Cardona-Anglesola, ducs de Somma, que es cognomenaren Fernández de Córdoba, als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira, i als Barón.
Els ducs de Sessa i Somma tenien palau a Barcelona, al carrer Ample. Aquest fou conegut com a Palau dels Ducs de Sessa i denominat palau Larrard des que aquesta família l’adquirí el 1799.
(Sales de Llierca, Garrotxa)
(o castell d’Espasa) Antic castell, situat dalt un penyal, prop del pas d’en Roca, enlairat a l’esquerra del Llierca, al sud-oest dels cingles de Gitarriu.
Esmentat a mitjan segle XIII, formava part de la baronia de Sales.
(Anoia)
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Martí Sesgueioles.
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Cugat Sesgarrigues.
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Climent Sescebes.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)
Antic monestir (Sant Esteve de Servàs) originat per un pacte, de tradició visigòtica, entre el propietari del lloc, el prevere Salmó, tres preveres i nou monjos vers el 833.
Hom en desconeix la situació; sembla, però, que era no lluny de Gerri de la Sal, ni de Sant Esteve de Perabella. El 846 part de la comunitat, amb el prevere Salmó, actuava a Perabella, on hi havia un altre petit monestir que fou donat a Gerri el 849 pel comte Frèdol.
Sembla que foren les lluites polítiques entre els comtes Galuidó i Frèdol, que provocaren la ruïna d’aquests monestirs, que el 966 eren una simple possessió de Gerri.
(Baix Empordà, segle XIX – segle XX)
Títol concedit el 1891 a Robert Robert i Surís, sobre propietats que tenia a Serra de Daró i Sant Iscle d’Empordà.
El 1928, i a petició d’ell mateix, li fou canviada la denominació per la de marquesat de Serralavega.
(Osona)
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Bartomeu del Grau.
(Toses, Ripollès, segle XVIII)
Títol concedit el 1711, pel rei-arxiduc Carles III, a Francesc de Moner i Miret, únic titular, sobre una propietat que posseïa al terme de Freixenet, a la serra de Nevà.
(Seròs, Segrià, abril 1938 – novembre 1938)
Cap de pont de les tropes franquistes en l’etapa final de l’ofensiva d’Aragó, a la riba esquerra del Segre, aprofitant que el pont de Seròs no havia estat volat, a l’indret anomenat Costa de la Barca.
Els dies 22 al 27, aquest cap de pont fou atacat endebades per dues brigades republicanes. Posteriorment fou l’escenari d’una àmplia operació ofensiva, també de l’Exèrcit Popular (7 al 22 novembre 1938), per tal d’alleugerir la pressió de les forces franquistes sobre les línies republicanes en els darrers moments de la batalla de l’Ebre.
L’Exèrcit republicà ocupà ràpidament Seròs, Aitona i Soses, però no va poguer profunditzar. La contraofensiva franquista arrencà el dia 19, ocupà Seròs i enllaçà amb el batalló que, isolat, encara defensava el cap de pont.
D’aquí partí l’atac principal de l’ofensiva franquista contra Catalunya (desembre 1938).
