(Catalunya)
Sigla de la província de Tarragona a les antigues plaques de la matrícula dels vehicles.
T
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Història
Susterris
Comanda de l’orde de l’Hospital, fundada a l’antiga església de Santa Maria de Susterris, dedicada més tard a sant Antoni Abat.
L’església era situada, sota la vila de Talarn, prop de la Noguera Pallaresa, a l’indret de l’estret de Susterris o de Sant Antoni de Susterris, que dóna nom al pantà de Sant Antoni, i es troba actualment coberta per les aigües.
Existia ja el 1051, i el 1122 fou cedida a l’orde de l’Hospital, que ja hi tenia comunitat i priors el 1141.
La llista dels seus comanadors és coneguda des del 1146, els quals des del segle XIV tenien casa i residència a Talarn. La llista dels comanadors perdurà fins el 1822.
Era la principal comanda del Pallars, i per això es digué també comanda de Pallars, i passaren a dependre’n altres comandes i priorats. Els seus béns s’estenien per tot el Pallars i fins per la Ribagorça i la Llitera.
Des del segle XIV depenia de la castellania d’Amposta. Fou molt abandonada des del segle XV, però la seva església romànica es mantingué amb culte i amb caràcter de santuari de Sant Antoni fins el 1833, que els ornaments i les campanes foren traslladats a Palau de Noguera. Darrerament era pràcticament una ruïna.
Successió, Guerra de -1702/14-
(Catalunya-Aragó, 1702 – 1714)
Conflicte europeu, que, després del testament de Carles II (3 octubre 1700) a favor de Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, i de la pujada d’aquest al tron (amb el nom de Felip V), enfrontà les corones de Castella i França contra les corones de Catalunya-Aragó, l’Imperi, la Gran Bretanya, Províncies Unides, Savoia, Portugal, els prínceps alemanys de la dieta de Ratisbona i Dinamarca (1701-15).
Davant el problema successori plantejat per la manca de fills de Carles II, les potències europees van signar una sèrie de tractats de repartiment (1698, 1699, 1700) dels territoris espanyols, que no foren acceptats ni per l’Imperi ni per Espanya. A la fi, el 16 de novembre de 1700, Lluís XIV proclamà Felip com a rei.
Ja el febrer de 1701, Lluís XIV es negà a retirar a Felip V els drets a la corona francesa, i envaí la frontera entre els Països Baixos espanyols i les Províncies Unides. Això provocà la Gran Aliança de l’Haia (setembre 1701) contra els Borbons, que conduí a la invasió d’Itàlia pels imperials i a la declaració formal de la guerra (1702).
Bé que en una primera etapa els exèrcits borbònics (dirigits per Villars i Vendôme) aconseguiren derrotar els aliats (Eugeni de Savoia, Marlborough, Starhemberg) per terra (1702, Friedlingen; 1703, Höchstädt), el mar va ésser aviat dominat per aquests (almirall Rooke), els quals intentaren d’apoderar-se de Cadis (agost 1702), van provocar la destrucció de la flota espanyola a Vigo (setembre 1702) i van desembarcar a Portugal l’arxiduc Carles (maig 1704), ja proclamat rei d’Espanya (Viena, setembre 1703).
Els aliats, a més, van intentar un primer desembarcament a Barcelona (octubre), on l’arxiduc Carles (Carles III) establí la cort i, després del setge de la capital catalana per Felip V (abril-maig 1706), van desfermar una ofensiva conjunta des de Catalunya i Portugal que els menà a la conquesta d’Aragó (juny) i València, per una banda, i de Madrid, per l’altra (juliol 1706), alhora que prengueren Mallorca i Eivissa.
Mentrestant, els francesos eren derrotats a Blanheim (agost 1704) i Ramillies (maig 1706), i Nàpols (l’últim reducte filipista a Itàlia) sucumbia el 1707. Aquest mateix any es produí una lleugera recuperació filipista a la Península (victòria d’Almansa, abril) que comportà la conquesta de València i d’Aragó, amb l’anul·lació dels seus furs, i la presa de Lleida (setembre); el 1708, aquesta recuperació es va veure contrarestada per la conquesta de Sardenya i Menorca per part dels aliats i per la derrota francesa a Oudenarde i la presa de Lille.
Davant aquesta situació, el papat reconegué Carles com a rei d’Espanya (1709), i a causa de la fam i de la misèria produïdes per l’hivern del 1709, a les quals s’afegí la guerra civil dels comisards, França inicià negociacions secretes amb els aliats, alhora que era vençuda a Malplaquet (setembre 1708).
El 1710 la situació s’agreujà per als Borbons quan els exèrcits aliats, després de les batalles d’Almenara (juliol) i Saragossa (agost), prengueren Madrid (setembre), on l’arxiduc Carles entrà al mateix temps que Lluís XIV entaulava les conferències de Gertruydenberg (1710), les quals, si no hagués estat per la intransigència aliada, haurien fet acabar la guerra.
Això no obstant, la pujada al poder dels tories a la Gran Bretanya (1710), els quals pretenien una pau honorable, les victòries filipistes de Brihuega i Villaviciosa (9-10 desembre 1710) i l’entrada a Madrid de Felip V (desembre), així com la mort de l’emperador Josep I (abril 1711) i la sortida de Carles de Barcelona i la seva proclamació com a emperador (Carles VI), van canviar els termes de la lluita.
La Gran Aliança, creada per impedir la unió de França i Espanya, ja no tenia sentit, perquè si l’Aliança guanyava es produïa la no menys perillosa unió de l’Imperi amb Espanya. A l’octubre de 1711 van ésser signats els preliminars secrets de Londres amb França, que significaven la dislocació de la Gran Aliança: solament les Províncies Unides i Catalunya-Balears van seguir fidels a l’emperador.
Amb la victòria francesa de Denain (juliol 1712), les Províncies també van iniciar les converses de pau (congrés d’Utrecht, que portà a la signatura dels tractats d’Utrecht, 1713). Per la seva banda, l’Imperi va retirar les tropes que tenia a Catalunya (amb elles sortí l’emperadriu Isabel de Brunsvic, març-juny 1713) i, després de la campanya francesa del Rin (estiu), va entaular les negociacions que portaren a la pau de Rastadt amb França (març 1714).
Això no obstant, els catalans van continuar sols la lluita contra Felip V i contra les tropes franceses. Bé que en les múltiples negociacions aleshores en curs els aliats continuaven defensant les seves llibertats, el cas dels catalans va esdevenir una simple carta diplomàtica a jugar per tal d’obtenir avantatges, ja que de fet aquests mateixos aliats permeteren l’aixafament del nou aixecament català del gener de 1714, la presa de Barcelona (11 setembre 1714), la de Cardona (18 setembre), i finalment la conquesta de Mallorca i Eivissa (juliol 1715) pels Borbons; les llibertats catalanes van ésser abolides.
La pau d’Espanya amb l’Imperi no es va signar oficialment fins al 1725 (tractat de Viena). La nova Europa sortida d’aquesta guerra va veure una Espanya minvada territorialment (Menorca i Gibraltar britànics) i sense cap possessió a Europa, una França afeblida, un Imperi ampliat i, sobretot, una Gran Bretanya enfortida i mestressa del mar. Per a Espanya significà el triomf del centralisme borbònic.
Subur
(Catalunya)
Nom d’una ciutat romana, de la qual hom només sap amb seguretat que era a la costa entre Barcelona i Tarragona.
És corrent la identificació amb Sitges, sense cap base documentada.
Sorerols
(Tavertet, Osona)
Antic castell, prop de l’església de Sant Miquel de Sorerols.
Pertangué a la família Sorerols (segles XI-XII), Malla (XII-XIV) i Rovira, de Sant Joan de Fàbregues (XIV-XVI).
El 1587 el comprà Antoni Vilà, baró de Savassona, que l’annexà al terme de Tavertet.
Somorrostro
(Barcelona, Barcelonès)
Antic barri de barraques, situat a la platja (entre la Barceloneta i el Poblenou), que desaparegué vers el 1970 amb el trasllat dels seus habitants (en una gran proporció gitanos) a habitatges de l’Obra Sindical del Hogar, caracteritzats per la seva baixa qualitat d’edificació.
Somma, ducat de
(Nàpols, Itàlia. segle XVI – )
Títol senyorial concedit el 1506 a Alfonso Sanseverino.
Fou concedit de nou el 1534, amb la prèvia confiscació als Sanseverino per rebels, a Ferran de Cardona-Anglesola i de Requesens, comte d’Oliveto.
Passà als seus descendents -cognomenats Fernández de Córdoba-, als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira, i als Ruiz de Bruesta.
sometent
(Catalunya, segle XIII – 1978)
Institució catalana consistent en la mobilització general dels veïns d’un lloc per perseguir els delinqüents que haguessin atemptat contra la pau pública.
El seu origen es remunta a l’edat mitjana, i segueix l’esquema germànic de l’obligació que té tot ciutadà de contribuir al manteniment de la pau pública del propi indret o país.
Aquesta organització sembla datar del regnat de Jaume I, el qual institucionalitzà el sometent en els seus trets fonamentals per mitjà d’ordenances, complementades més tard per disposicions posteriors.
La crida a sometent era una facultat reial exercida per l’autoritat que ostentava la representació del monarca; es podia exercitar contra tota persona de qualsevol classe, estament o jurisdicció, i era, doncs, per damunt de l’organització i els privilegis feudals.
Al si de cada vegueria, acostumava a ésser el veguer qui convocava els veïns per mitjà de pregons o campanes (d’aquí el nom de so metent) fins que el delinqüent era capturat, i també era ell qui, assistit pels magistrats de la ciutat, instruïa procés.
Els reis de la casa d’Àustria van intentar de substituir el sometent vers les Milícies de la Unió, una mena de policia semblant a la Santa Hermandad, però desistiren d’aquest intent davant la resistència del país.
Els sometents participaren intensament en la guerra de Successió menant una lluita guerrillera; l’alçament del gener de 1714, a Catalunya, es va produir al crit del sometent “Via fora, lladres”. Un cop guanyada la guerra, Felip V, amb el decret de Nova Planta, va suprimir la institució com a represàlia.
Durant la guerra del Francès, el general Ricardos ressuscità el sometent (1794), com a forma d’alçament en massa previst a l’usatge Princeps namque. En el decurs de la guerra del Francès, organitzant-se espontàniament, els sometents tornaren a formar part de les milícies catalanes, amb la tàctica de la guerrilla hostilitzaven l’enemic, l’obligaven a dividir les forces i el sotmetien a un estat continu de vigilància i de fatiga. Però del 1808 al 1814 els sometents lluitaren no solament contra els francesos, sinó també contra els senyors i grans propietaris.
A l’últim terç del segle XIX i al primer del segle XX es produí un nou restabliment de la institució, per bé que molt adulterada; durant les guerres civils del segle XIX va col·laborar amb l’exèrcit en el restabliment de l’orde al camp.
El 1923 Primo de Rivera la va estendre per tot Espanya i durant la República sofrí diverses alternatives. El 1945 fou novament restablerta, i es mantingué fins al 1978.
Solterra
(Sant Hilari Sacalm, Selva)
Antic castell, situat al cim del puig de Solterra (1.204 m alt), a l’extrem nord-est del terme, al límit amb el d’Osor. La seva jurisdicció s’estenia inicialment sobre aquests dos termes.
Consta des de l’any 994 i ben aviat (988) el terme d’Osor ja formà un domini a part. El 1023 pertanyia a la comtessa Ermessenda, que l’infeudà al senescal Amat Elderic d’Orís (1058); d’aquesta família passà al domini dels bisbes de Vic (1088), que l’infeudaren als Queralt. El 1240 era propietat de Pere Ramon de Vilademany; passà a la família Gurb a la fi del segle XIII.
A partir del segle XIV fou abandonat el castell i reemplaçat pel casal de la Rovira, del pla de les Arenes, bé que el nom de terme de Solterra es féu servir encara per a designar l’actual municipi de Sant Hilari.
El 1671 Carles II creà el comtat de Solterra. De l’antic castell, només en resten la base d’una torre i les ruïnes de la capella de Sant Miquel de Solterra (o de les Formigues).
Solsona, monestir de
(Solsona, Solsonès)
Important monestir canonical. Es trobava a l’antiga església de Santa Maria de Solsona, convertida en catedral de Solsona el 1593 en crear-se el bisbat de Solsona.
Des dels anys 923 i 928 és citada una església de Santa Maria, situada sota el castell o civitas de Solsona. Una menció posterior diu que l’edificà el comte Sunifred II d’Urgell (mort el 948). Una sèrie de donacions dels anys 965-984 fan suposar que ja tenia una comunitat de preveres, que l’any 1000 era regida pel prior Ramon. Seguia el sistema de vida canonical aquisgranès, fins que vers el 1090 acceptà la reforma augustiniana, que aprovà el papa Urbà II el 1097.
La importància de la comunitat restà palesa en el gran nombre de béns i d’esglésies que adquirí tant en el bisbat d’Urgell com en el bisbat de Vic, per a les quals els priors o prepòsits de Solsona triaven els rectors. La seva gran potència els féu entrar més d’una vegada en conflicte amb els bisbes veïns, sobretot amb el d’Urgell, que arribà a excomunicar el prepòsit Bernat de Pampe el 1161.
Molts prepòsits de Solsona tingueren càrrecs i significació en la història del país: Ponç de Vilaró (1269-1302) fou bisbe de Vic, Gilabert de Cruïlles (1287) fou tramès pel rei Alfons II com a ambaixador al rei d’Anglaterra, càrrec que també tingué el prepòsit Berenguer de Puigverd (1291) per a firmar en nom del rei la pau de Tarascó.
El 1409 el papa Benet XIII donà als prepòsits de Solsona la dignitat d’abats, que tingueren sempre més. En aquest temps s’havia relaxat molt l’observança regular canonical i molts beneficiats entraren a participar dels béns de la mesa canonical. El 1431 l’abat Llorenç de Castellet assistí al concili de Basilea.
Com totes les canòniques augustinianes del país, fou suprimida el 1592 pel papa Climent VIII, i transformada en catedralícia el 1593, respectant les antigues dignitats i reforçant el nombre de comunitaris, que passà de dotze a setze.
Es conserva part de l’església consagrada el 1163, que forma la base de la catedral de Solsona.
