Comarca de la Franja de Ponent: 749,10 km², 19.535 hab (2011), densitat: 26,08 h/km², capital: Tamarit de Llitera

Situada a la partió d’aigües del Cinca i la Noguera Ribagorçana, circumdada per les comarques de la Ribagorça, la Noguera, el Segrià, el Baix Cinca i d’altres comarques aragoneses.

Està format per 12 municipis: Albelda – Baells – el Campell – Camporrells – Castellonroi – Peralta i Calassanç – Sant Esteve de Llitera – Sanui i Alins – Tamarit de Llitera – el Torricó – Valldellou – Vensilló

GEOGRAFIA FÍSICA.- De nord a sud participa de dos grans unitats morfològiques ben diferenciades: el Prepirineu i la Depressió de l’Ebre. Al sector muntanyós, o alta Llitera, cal distingir dues subunitats: la capçalera, on predominen els materials calcaris del mesozoic i de l’eocè inferior, accidentada per una doble alineació muntanyosa: la Corrodella (1.921 m alt) i una altra de més modesta formada per les serres d’Alins (893 m) i Calassanç (832 m), i el sector central i occidental de la subcomarca, format per materials terciaris (gresos i argiles de l’oligocè) i separat de la capçalera per una falla que constitueix la transició entre la muntanya i la plana pròpiament dita (baixa Llitera). En aquest sector central i accidentat el paisatge és més suau i només destaca una alineació muntanyosa que passa per Tamarit i per Sant Esteve, en el límit entre l’alta i la baixa Llitera.

Les formes actuals són el resultat de l’erosió determinada pels afluents del Cinca i la Noguera que travessen transversalment la subcomarca septentrional (el riu Sosa, que mena les seves aigües en direcció sud-oest, al Cinca, i la sèquia del Molí del Pubill, que les mena cap a la Noguera Ribagorçana, en direcció sud-est). El sector més meridional de la comarca, o baixa Llitera, forma part de la Depressió de l’Ebre i s’esten un centenar de metres per sota de l’alineació muntanyosa que constitueix l’anticlinal de Tamarit. Domina aquí el relleu planer i horitzontal de les capes oligocèniques.

El clima és de tipus continental, amb fort contrast tèrmic entre l’estiu i l’hivern, i presenta una important gradació entre el nord i el sud. Les precipitacions oscil·len al voltant dels 400 mm anuals, i el mes més plujós és el maig. Les precipitacions, més abundants en la meitat septentrional, permeten la presència de boscs de pins i d’alzines a l’alta Llitera, mentre que a la baixa Llitera predomina l’estepa.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- La població de la Llitera és molt inferior a la que presentava a mitjan segle XIX. El 1857 la població era de 17.000 h, però ja a la darreria de segle les males collites provocaren una primera i forta emigració, aturada però d’ençà del 1901 gràcies a l’acceleració dels treballs del canal d’Aragó i Catalunya, acabat el 1906. Amb el regatge i la prosperitat consegüents mantingué una corba ascendent fins al 1920; després s’inicià la davallada, que s’aturà vers el 1930. Entre el 1930 i el 1950 augmentà novament el nombre d’habitants (el 1950 registrà la xifra màxima), però el 1960 la minva s’accelerà novament perquè emigrà l’excés de la mà d’obra a causa de la modernització de les explotacions. La pèrdua de població, encara que més acusada a l’alta Llitera, on hi ha els municipis més poc poblats, es fa sentir també a la baixa Llitera, on tan sols Tamarit de Llitera i el Torricó mantenen una certa atracció demogràfica. Durant el període 1960-70 només Tamarit va continuar creixent. A l’alta Llitera, les pèrdues són molt importants i alguns municipis com Calassanç i Gavasa van perdre el 75% de la població entre el 1857 i el 1960, i després foren suprimits; d’altres, com Sanui, Peralta de la Sal, Baells, Camporrells i Valldellou van experimentar pèrdues de fins al 60%. L’acceleració del despoblament és molt forta, com ho demostra el fet que un municipi com Camporrells, que ja havia perdut el 60% de la població al llarg d’un segle, en perdé un altre 60% entre el 1960 i el 1970 i un 21,8% des d’aquesta última data fins al 1996. Aquest any només tres municipis superaven el miler d’habitants: Tamarit de Llitera, el Torricó i el Campell.

L’economia és eminentment agrícola, però al nord predomina el secà, al sud, la meitat de les terres conreades són de regadiu. El tipus d’explotació predominant és el minifundi, especialment a la baixa Llitera; la distribució dels conreus ha canviat significativament a causa de la major rendibilitat de conreus com ara la colza i el gira-sol (oleaginoses d’aprofitament industrial). Malgrat això, els cereals ocupen la major part del territori, amb un notable creixement dels farratges (aprofitada pel bestiar) i dels fruiters (pereres i pomeres). Entre els conreus menys afavorits per la recent distribució, es troben la vinya i l’olivera. Cal destacar que, a l’alta Llitera, el nombre d’hectàrees dedicades als conreus és significativament inferior al de la baixa Llitera, a causa d’unes condicions orogràfiques menys favorables (serra de la Corrodella i de la Pinyana) a la baixa Llitera, en canvi, es beneficia dels conreus de regadiu gràcies al canal d’Aragó i Catalunya.

El sector ramader cresqué molt durant el decenni del 1980, i s’ha anat convertint en una important font d’ingressos de la comarca, amb una notable importància del bestiar porcí, seguit del boví i l’oví. La indústria és escassa i depèn de les activitats primàries; la capital comarcal concentra la major part de les activitats secundàries, amb indústries farineres, molins d’oli, producció de pinsos compostos, conserves de fruites i indústria de la llet i de la ceràmica; explotació de salines al municipi de Peralta de la Sal. El mercat comarcal, Tamarit de Llitera, juntament amb el de Peralta de la Sal com a subsidiari, pateix la competència dels mercats aragonesos de Binèfar i Montsó, subordinats, com els lliterans, a la gran àrea comercial de Lleida.

HISTÒRIA.- A l’època preromana, la Llitera era part del territori dels ilergets. La romanització no hi creà cap nucli urbà; el poblament era dispers, en vil·les. La part meridional de la comarca era travessada per una ruta important, la via de Lleida a Osca, de la qual es conserven vestigis. La Llitera (que comprengué, fins a la divisió del 1305, totes les terres entre el Segre i el Cinca, al sud de les darreres alineacions prepirinenques, inclosos els termes de Lleida) fou inclosa en els límits de la primitiva diòcesi de Lleida, i sota el domini musulmà hi continuà lligada políticament, igual com la Ribagorça.

Amb motiu de la conquesta cristiana, el sector septentrional de la Llitera fou ocupat, en 1058-63, juntament amb una part de la Baixa Ribagorça, pels comtes de Barcelona i d’Urgell (per això Peralta de la Sal esdevingué el cap d’un arxiprestat de la diòcesi d’Urgell enclavat dins la de Lleida). El 1083 el comte Ermengol IV d’Urgell emprengué la conquesta de Calassanç, lloc conquerit definitivament pels cristians el 1098, per l’acció conjunta d’Ermengol d’Urgell i Pere I d’Aragó i de Ribagorça. Fou aquest darrer, quan era només comte de Ribagorça, que conquerí Estada, Estadella (1087) i Montsó (1089). El seu germà Alfons I el Bataller, comte de Ribagorça, conquerí Sant Esteve de Llitera (1107). La Llitera, vinculada políticament i eclesiàsticament a Ribagorça, fou inclosa en la diòcesi de Lleida en esdevenir aquesta ciutat, el 1149, seu de la diòcesi de Roda, i fou confirmada com a part del Principat de Catalunya, juntament amb Lleida i amb la Ribagorça, al començament del segle XIII.

Tanmateix, les corts aragoneses reivindicaren la Ribagorça i la Llitera el 1300, i el 1305 Jaume II el Just atribuí a aquell regne una gran part de la Llitera, en establir la frontera entre ambdós estats a la clamor d’Almacelles; també la Ribagorça fou atribuïda, el 1305, a Aragó; però el 1322, en crear novament el comtat de Ribagorça (amb la inclusió dels llocs actualment lliterans d’Alins de Llitera, Sanui i Calassanç), sostragué una gran part de les terres annexades el 1305 de l’administració aragonesa, situació que perdurà, amb més modificacions o menys, fins a la fi del segle XVI. La part de la Llitera al sud del comtat ribagorçà i a l’oest de la clamor d’Almacelles restà, però, des de l’annexió del 1305, sota control aragonès, bé que, de fet, Lleida no deixà d’exercir-hi la seva influència econòmica, eclesiàstica i cultural.

Només la part més oriental es castellanitzà, a partir, probablement, del segle XVII, amb els canvis de població que foren conseqüència de la guerra dels Segadors, d’efectes fortament destructors en aquesta comarca. Hom considera aquest sector, que actualment no és de llengua catalana, integrat a la comarca aragonesa de la Ribera de Cinca, que té per centre Montsó. A la vall de la Sosa hom parla un dialecte de transició, com a les terres més septentrionals de la baixa vall de l’Isàvena (ribagorçà).