Comarca de la Franja de Ponent: 1.646 km², 15.087 hab (1998), densitat: 9,17 h/km², capital: Vall-de-roures

Situada entre les comarques de la Terra Alta, el Baix Cinca, el Baix Ebre, el Montsià, el Baix Maestrat i els Ports.

Consta de 29 municipis: Aiguaviva de Bergantes – Arenys de Lledó – Bellmunt de Mesquí – Beseit – Calaceit – la Canyada de Beric – la Codonyera – Cretes – Faió – Favara de Matarranya – Fondespatla – Fórnols de Matarranya – la Freixneda – la Ginebrosa – Lledó d’Algars – Maella – Massalió – Mont-roig de Tastavins – Nonasp – Pena-roja – la Portellada – Ràfels – la Sorollera – Torredarques – la Torre del Comte – la Torre de Vilella – la Vall del Tormo – Vall-de-roures – Valljunquera

GEOGRAFIA FÍSICA: Morfològicament comprèn dos sectors clarament diferenciats: la muntanya i la plana. El primer està format per un arc muntanyós perifèric de la Serralada Pre-litoral Catalana, que en direcció sud-oest – nord-est, separa la comarca de les terres dels ports de Morella i de les del Baix Maestrat, el Montsià i el Baix Ebre, i és constituït essencialment per les serres dels ports de Beseit. Es tracta d’un sector alt i humit format per muntanyes que no arriben als 1.400 m: Tossal d’Encanader, penya Galera i serra de l’Espina. L’erosió ha diversificat al màxim les formes de relleu, i la tectònica ha fet encara més complex el conjunt. Aquest front de muntanyes a manera d’una muralla longitudinal domina el sector més pla de capes poc inclinades que forma part de la Depressió de l’Ebre. La zona de contacte amb la depressió comença a l’àrea muntanyenca i s’estén en direcció a la depressió Ibèrica tot disminuint d’altura cap al nord. Aquesta àrea pertany a l’oligocè i es manté a una altura mitjana de 400 m, si bé en alguns indrets assoleix els 500 i fins i tot els 600 m sobre el nivell del mar. No és completament plana, car l’erosió hi ha creat uns certs relleus diferencials, d’on resulta una sèrie de turons que separen un gran nombre de valls.

CLIMA: El clima és mediterrani, però presenta una marcada tendència a la continentalitat. Les temperatures tenen una notable amplitud tèrmica. La mitjana del mes més fred és la de gener, entre 5 i 6ºC, i a l’estiu la mitjana mensual és de l’ordre de 28-29ºC els mesos de juliol i agost. Les precipitacions són més abundants en el sector muntanyenc de l’est, on s’enregistren mitjanes de 600 a 700 mm (ports de Beseit), i minven a mesura que s’acosten a la Depressió de l’Ebre, on es recullen de 350 a 400 mm en el sector més allunyat de la serralada. Fondespatla, al sud-oest de Vall-de-roures, en una posició intermèdia entre la muntanya i la plana, en rep 569 mm, repartits en 47 dies de pluja i en dos màxims que, per ordre d’importància són a la primavera (maig i abril) i a la tardor (octubre). Els mínims són sempre un d’estiu (juliol i agost) i un d’hivern (gener i febrer). Les precipitacions en forma de neu són escasses.

Hidrogràficament pertany a la conca de l’Ebre; els rius, a excepció del Bergantes, que drena l’angle sud-est, neixen a les serres dels ports de Beseit; el més important és el Matarranya amb els seus afluents la Pena, el Tastavins i Algars. El seu cabal és dèbil, fora de les fortes crescudes que presenten gairebé sempre els màxims plujosos de primavera i tardor. L’estiatge és molt fort els mesos de juliol i agost.

La vegetació natural està formada per alzinars i coscolls a les àrees més baixes, que representen l’etapa degradada de l’alzinar. A les zones muntanyoses dels ports de Beseit abunden els pinars: pi blanc i pi roig. A altituds superiors als 1.200 m s’observen clapes aïllades de faigs.

POBLACIÓ: El poblament és antic, com ho testimonien nombroses restes prehistòriques i ibèriques, però segurament la població era escassa i quasi desaparegué en el moment de les invasions bàrbares; la repoblació que succeí a la Reconquesta s’efectuà a base de gent lleidatana que fixà ja els principals nuclis de població que s’han mantingut fins a l’actualitat. El poblament és concentrat, i les masies disperses únicament es troben als sectors riberencs, on és possible el regadiu; els pobles estan situats gairebé sempre al llarg de les valls dels rius. La població és escassa i presenta una densitat molt baixa (9,6 h/km²) i alhora es troba en franca regressió. El motiu d’aquest despoblament cal cercar-lo en una economia poc florent i en la tendència generalitzada de l’abandó del camp per anar a nuclis urbans més grans. L’any 1996 només un municipi (Maella) arribava als 2.000 h, i la resta, sense excepció, havien perdut habitants respecte el 1970.

ECONOMIA: L’activitat econòmica fonamental radica en el sector primari; els conreus principals són els mediterranis: olivera i vinya en primer lloc, els cereals (blat, ordi i civada) i arbres fruiters de regadiu (en especial presseguers). L’olivera ha estat de sempre el conreu principal, però actualment és fàcil de trobar-se camps d’oliveres sense explotar a l’igual que passa amb els ametllers. Al llarg del Matarranya els regadius es fan mitjançant sèquies locals i assuts, el cabal dels quals és controlat pel pantà de la Pena construït el 1919 prop de Beseit, en la capçalera del riu esmentat. La ramaderia és una activitat puixant: destaca sobretot el bestiar porcí, les granges avícoles i les dedicades a la cria de conills. Hi ha explotacions mineres de poca importància a Ràfels, la Ginebrosa i Fondespatla (argila refractària). A Beseit s’exploten argiles per a la fabricació de porcel·lana des del 1954. La indústria és escassa i quasi sempre és subsidiària de l’agricultura (alimentària). Comercialment, el sector oriental de la comarca forma la subàrea comercial de Vall-de-roures, i el sector occidental depèn de l’àrea comercial d’Alcanyís.

HISTÒRIA: El poblament prehistòric es documenta a través de les pintures rupestres, com les dels Secans de Massalió i del barranc de Calapatar, a Cretes, i de jaciments de sílex de superfície, i sobretot durant la primera edat del ferro, amb poblats hallstàttics (Escodines de Massalió i el Vilallong i el tossal Redó de Calaceit), que vers el segle V aC es transformaren en ibèrics, el més destacat dels quals és el de Sant Antoni de Calaceit. La romanització provocà l’abandonament quasi total dels poblats i l’adopció d’un poblament rural dispers. Hom no coneix cap nucli romà a la comarca. La romanització convertí el primitiu poblament ibèric de Matarranya en una zona d’hàbitat agrícola dispers de la Tarraconense. La comarca pertangué a la taifa de Tortosa i la islamització fou profunda.

La definitiva ocupació cristiana (després de la temporal d’Alfons I el Bataller el 1131) fou obra de la casa comtal de Barcelona, després de la unió dinàstica catalano-aragonesa. Alfons I el Cast prengué la Vall-de-Roures (1169). A la comarca hi subsistí una part de la població musulmana; fou repoblada per francs i, sobretot, per catalans de Lleida, però la jurisdicció senyorial fou adjudicada al bisbat de Saragossa el 1175, i a l’orde de Calatrava el 1180, sota el fur d’Aragó, i hom utilitzà la moneda jaquesa. La zona restà dins els límits aragonesos en el testament reial del 1248. De tota manera, hi hagué vacil·lacions sobre el límit de la frontera catalano-aragonesa. La jurisdicció eclesiàstica del territori comportà disputes entre els bisbats de Tortosa i el de Saragossa fins el 1210. Les revoltes camperoles dels segles XV i XVII foren especialment rellevants a la comarca a causa del predomini del règim senyorial. Gent de l’alt Matarranya repoblaren les zones del Baix Ebre afectades per l’expulsió dels moriscs (1609).

L’establiment de l’orde de la Trapa, el 1796, a la comarca comportà la introducció de millores tècniques i l’extensió dels conreus. Fins el 1833 la comarca formà part del partit o corregiment d’Alcanyís; amb la divisió provincial d’aquest any restà inclosa a la província de Terol (excepte Aiguaviva de Bergantes, que fou atribuït al de Castelló de la Plana, tots els altres llocs depengueren del partit judicial d’Alcanyís). Al segle XIX s’hi desenvolupà una important indústria casolana de teixit de llana, lli i cànem, i foren notables la producció de seda i d’espardenyes i l’explotació de pedreres i de la mina de carbó de Bellmunt (des del 1841); hi hagué fàbriques de paper i un martinet de metalls a Vall-de-roures. De base fonamentalment agrària, la Matarranya se significà, al segle XIX, per la seva adhesió al carlisme. Durant el primer terç del segle XX els camperols del Matarranya s’inclinaren per les idees llibertàries; durant la guerra civil de 1936-39 a la comarca predominà la CNT, i a la majoria de les localitats hom implantà el règim col·lectivista, fins el 1938, que fou ocupada per les tropes de Franco.