Arxiu de la categoria: Municipis i Comarques

Serrans, els

64 Respostes

Comarca del País Valencià: 1.358,7 km2, 17.936 hab (2007), densitat: 13,20 h/km2, capital: Xelva

Constituïda per 19 municipis: les Alcubles – Alpont – Andilla – Ares dels Olms – Benaixeve – Bugarra – Calles – Domenyo – Figueroles de Domenyo – la Iessa – la Llosa del Bisbe – Pedralba – Sot de Xera – Titaigües – Toixa – el Villar – Xelva – Xestalgar – Xulella

(cast: La Serranía o Los Serranos) Situada entre el Camp de Túria (est), la Foia de Bunyol (sud), la Plana d’Utiel (oest i sud-oest), Aragó (nord) i Castella (nord-oest).

GEOGRAFIA FÍSICA: Forma part de la regió fisiogràfica dels altiplans i les muntanyes centrals del País Valencià, i comprèn la conca mitjana del Túria, que travessa la comarca en direcció nord-oest – sud-est. Està formada per terrenys cretacis i juràssics, orientats en suaus plecs de nord-oest a sud-est, amb falles longitudinals i tallats pel Túria i els seus afluents (el Toixa i el Xera), amb una altitud mitjana entre els 700 i els 800 m. La comarca, perfectament delimitada, està separada d’Aragó, al sector més septentrional, per la serra del Sabinar (1.511 m alt); a l’oest, pels contraforts de la serra de Mira, que la separen de Castella, i al sud per un sinclinal cretaci format per les serres de la Talaia (1.157 m ) i de Santa Maria (1.135 m) i per un anticlinal juràssic (serra d’Utiel, 1.306 m, i del Tejo, 1.251 m) que s’estén cap al sud-est, per on el Túria penetra al Camp de Túria, i els límits són més imprecisos.

El clima, mediterrani, té aquí trets continentals, amb hiverns molt freds i estius no gaire calorosos. La mitjana del mes de gener és de 4ºC, i la del mes d’agost de 22ºC. Les precipitacions, de caire equinoccial, són de l’ordre de 400 a 500 mm, i els mesos més plujosos són el maig i el novembre. A Alpont les precipitacions mitjanes són de 475 mm, a Xelva de 430 mm, i a Benaixeve de 385 mm; a les serres meridionals, més obertes a la influència marítima, s’assoleixen prop de 600 mm (al pantà de Loriguilla, 589 mm).

Hidrogràficament forma part de la conca del Túria, que després de córrer per la depressió de Terol-Ademús penetra a la comarca dels Serrans a través de profundes gorges. Per l’esquerra rep el Toixa, i per la dreta el Xera. A Domenyo, després de rebre el Toixa, té un cabal d’11 m3/seg; les crescudes són fortes i per tal de regular-ne l’aigua s’han construït els pantans de Buseo, al riu de Xera, i els de Benaixeve i Loriguilla, al Túria; la construcció d’aquestes obres hidràuliques obligà el desplaçament de diferents nuclis de població, fins i tot fora de la comarca. La vegetació és pobra, amb predomini del pi blanc i de l’alzina, que substitueix la màquia de garric i l’alçot.

POBLACIÓ: Els Serrans, com les altres comarques interiors valencianes, és molt poc poblada (13,2 h/km2), molt per sota de la mitjana valenciana. Un creixement vegetatiu escàs i un saldo migratori negatiu han estat les causes de la disminució de la població des del 1900; només durant els períodes de 1900-20 i 1940-50 la despoblació s’aturà, però a partir del 1950 el descens s’accelerà. L’any 1920, tot i que la població dels Serrans havia crescut en xifres absolutes, ja hi havia cinc municipis que havien perdut població respecte al 1900, i l’any 1981 només dos municipis, Figueroles de Domenyo i Loriguilla, tenien un nombre d’habitants superior al del 1900, tot i que des del 1950 també perdien població; i els altres també havien perdut població respecte del 1900, alguns fins i tot el 50%. El 1996, dels 18 municipis que componen la comarca, tan sols quatre tenien més de 1.000 h (Xelva, el Villar, Toixà i Pedralba).

ECONOMIA: L’economia és bàsicament agrícola, amb predomini del secà, que a les terres altes és representat pels cereals, i a les més baixes per oliveres i vinya (raïm per a vi). Al fons de les valls hi ha regadiu, que representa poc més de l’1% de les terres conreades, amb conreus d’hortalisses i d’arbres fruiters (pomeres, pereres i presseguers). Les aigües del Túria reguen petites contrades al municipi de Xestalgar, de Toixa i Xelva. La ramaderia complementa l’economia del sector primari; hi sobresurt l’ovina, que aprofita els pasturatges dels vessants muntanyosos, i la porcina. Les deficients condicions de la xarxa de comunicacions i la manca de tradició artesanal i industrial de la comarca han estat un obstacle per a la industrialització de la zona; malgrat tot, s’hi troben petits establiments dedicats al tèxtil, a la ceràmica, al vidre, a la fusta, a banda dels jaciments de caolí, localitzats al municipi de la Iessa, i la indústria del ciment a Benaixeve. Pel fet de trobar-se al bell mig de comarques amb una certa activitat comercial i industrial, la comarca dels Serrans no té entitat com a centre d’atracció, i depèn, en el seu conjunt, dels centres comarcals de la Plana d’Utiel i del Camp de Túria.

HISTÒRIA: El poblament prehistòric de la comarca no és ben conegut, puix que les investigacions no han estat fins ara gaire intenses, llevat d’algun poble concret. Hi ha indicis que permeten de suposar que hi són representades les principals etapes prehistòriques identificades a la resta del País Valencià. Els testimonis més clars de poblament comencen al segon mil·lenni aC, amb els poblats de la cultura del bronze valencià, com el del Puntal de Cambra, del Villar i després amb els poblats ibèrics, cap dels quals no ha estat excavat intensament. La romanització fou intensa, a nivell rural: a la rodalia del Villar són coneguts una vintena de jaciments, i es conserva un vestigi monumental important, un aqüeducte, a Xelva. Durant l’època musulmana es bastiren els principals castells de la comarca: Alpont, Domenyo i Sot; la desorganització del món musulmà amb la caiguda del califat de Còrdova el 1031 permeté la creació de la taifa d’Alpont, que fou tributària del Cid; el 1092 acabà la seva existència davant els almoràvits.

La conquesta cristiana cap al 1236 traslladà el centre comarcal a Xelva, de la qual depenien part dels municipis actuals (Benaixeve, Calles, Domenyo, Figueroles), poblats per moriscs i repoblats després del 1609; Alpont centrà les terres del nord, i se’n segregaren diferents municipis (la Iessa). Jurídicament eren llocs de reialenc les terres d’Alpont (Alpont, Ares, la Iessa i Titagües); al duc de Vilafermosa pertanyien Xelva, Toixa, Benaixeve i Bugarra, i a la mitra de València el Villar, la Llosa i Xulella; la resta dels pobles es dividia entre el comtat de Villanueva i el d’Almenara, el ducat d’Almodóvar i el baró d’Andilla.

Administrativament els Serrans depengué de la governació de València. Amb la divisió provincial de 1883 fou inclòs a la província de València i fou dividit entre els partits judicials de Xelva i del Villar, excepte Pedralba, que fou del de Llíria; darrerament ha estat inclòs en aquest darrer. Eclesiàsticament es dividí entre els bisbats de Sogorb (l’oest i el nord de la comarca) i de València (l’est i el sud: el curs del Túria fins a Xulella inclusivament, la vall del riu de Xera, el Villar i la Llosa del Bisbe). La reorganització del 1960 traslladà tota la comarca al bisbat de València.

Safor, la

109 Respostes

Comarca del País Valencià: 429,6 km2, 183.392 hab (2007), densitat: 426,89 h/km2, capital: Gandia

Limita al nord amb la Ribera Baixa, al nord-oest amb la Ribera Alta i la Costera, a l’oest amb la Vall d’Albaida i al sud amb la Marina Alta i el Comtat.

Formada per 31 municipis: Ador – Alfauir – Almiserà – Almoines – l’Alqueria de la Comtessa – Barx – Bellreguard – Beniarjó – Benifairó de la Valldigna – Beniflà – Benirredrà – Castellonet de la Conquesta – Daimús – la Font d’En Carrós – Gandia – Guardamar de la Safor – Llocnou de Sant Jeroni – Miramar – Oliva – Palma de Gandia – Palmera – Piles de Mar – Potries – Rafelcofer – el Real de Gandia – Ròtova – Simat de la Valldigna – Tavernes de la Valldigna – Vilallonga – Xeraco – Xeresa

GEOGRAFIA FÍSICA: Fisiogràficament cal distingir-hi dues regions: la més septentrional, constituïda per una vall transversal oberta vers la costa i recorreguda pel riu Xeraco, és la subcomarca de la Valldigna, compresa entre la serra de les Agulles, que la separa de la Ribera Baixa, i la serra de Monduver (841 m alt). Més al sud s’estén l’altra regió, l’horta de Gandia, també dita de la Safor, que correspon a la vall inferior del riu d’Alcoi i del seu afluent el Vernissa. En aquest punt la plana litoral valenciana, que a la Valldigna es fa més estreta, tornà a eixamplar-se i els dipòsits al·luvials quaternaris, que superen els 100 m de potència, formen una plana que s’aixeca suaument des del nivell del mar vers l’interior muntanyós. Al sud la plana queda interrompuda per les alineacions prebètiques cretàciques de les serres d’Ador (680 m) i de la Safor (1.013 m) que al riu d’Alcoi travessa formant un barranc de més de 200 m de profunditat, l’estret de l’Orxa, també dit barranc de l’Infern; més a llevant s’aixequen les serres de Gallinera (462 m) i Mostalla (358 m).

El clima és de tipus mediterrani i es caracteritza per la seva extraordinària suavitat; el vertader hivern climàtic és inexistent. La temperatura mitjana del mes de gener és de 10ºC a 12ºC i la del mes d’agost de 24ºC a 26ºC a la costa; a l’interior el fred és una mica més intens i són possibles les glaçades tardanes. A la plana es registren precipitacions de l’ordre de 600 mm i a les terres altes superen els 700 mm; són equinoccials, amb un màxim més fort a la tardor i un altre de secundari a la primavera.

La vegetació clímax d’alzines ha estat substituïda en gran part pels pins, que abunden a les parts més altes. En els llocs més ombrívols i humits creixen els freixes i a les terres més baixes el domini és de la màquia de llentiscle i margalló.

El riu més important és el riu d’Alcoi, que després de travessar entre les serres d’Ador i de la Safor penetra a l’horta de Gandia i rega aproximadament 2.500 ha. Les fortes pluges de la seva capçalera li proporcionen un considerable cabal, 3,3 m3/s; tenint en compte la seva breu longitud i l’aprofitament que se’n fa en el sector de regadiu, al final del seu curs presenta un cabal molt més baix. Les seves fortes crescudes han fet perillar més d’una vegada la ciutat de Gandia, i per tal de regular-lo va ésser construït l’embassament de Beniarrés (a la comarca del Comtat), amb una capacitat de 12 milions de m3. El seu afluent el Vernissa rega un total de 140 ha als termes del Real de Gandia, Benirredrà, Gandia i Almiserà. La zona de Tavernes de Valldigna, Xeraco, Xeresa i Gandia compta amb uns 100 pous, i Oliva amb 80.

POBLACIÓ: La Safor és una de les comarques més densament poblades del País Valencià (427 h/km2). El seu ritme de creixement ha estat constant durant els darrers cent anys, i en xifres absolutes ha més que doblat la població entre l’any 1900 i el 1996. El 1996, dels 31 municipis que formen la Safor, 23 superaven els 1.000 h. Els forts augments de població han esdevingut tot al llarg del segle XX especialment en els municipis costaners de la comarca; cal destacar-ne alguns com Oliva, Almoines, Xeraco i Tavernes de Valldigna, i Gandia, que ha més que triplicat les xifres de població. Les densitats més fortes es troben a les terres de regadiu i en especial a la conca de la Safor pròpiament dita (superior als 350 h/km2), mentre que a la Valldigna, tot i que també és elevada, les xifres són molt inferiors (per sobre els 150 h/km2). Gandia, Oliva i Tavernes de Valldigna són els municipis més importants.

ECONOMIA: Pel que fa a l’agricultura, el conreu del taronger hi ocupa prop del 85% de les terres de regadiu, i Gandia, Oliva i Tavernes de Valldigna són els primers productors. El port de Gandia, el Grau, és el primer port espanyol exportador de citrics. Les hortalisses són, després dels cítrics, els conreus més importants, especialment per les varietats primerenques, com són ara els tomàquets, pebrots, albergínies, etc, molt preponderants a Tavernes de Valldigna, Xeraco, Daimús i Oliva. L’arròs, estès tradicionalment a les zones pantanoses de la costa, ha desaparegut i ha deixat pas a zones dessecades dedicades al conreu de fruiters. El secà s’estén a les terres més altes i és representat per l’olivera, el garrofer, l’ametller i la vinya (moscatell). Les terres estan molt dividides, i hi predomina la petita propietat d’1 a 2 ha. La indústria més important és la metal·lúrgica, que ocupa un terç del sector industrial i que es localitza a Gandia, Oliva i a Tavernes de Valldigna. A l’interior sobresurt Vilallonga de la Safor amb fàbriques de paper i de maons. Altres indústries són l’alimentària, de la construcció, vidre, ceràmica, mobles, pell i calçat. El turisme ha arrelat a les platges àmplies de la vora del mar i compta amb nombrosos establiments hotelers a Gandia (gran centre turístic), Tavernes, Daimús, Oliva i Xeraco. La ciutat de Gandia ha centralitzat històricament les funcions comercials i financeres de la comarca, i és en primer lloc nucli central del comerç de la taronja i, més recentment, centre de serveis d’una àmplia regió que ultrapassa els límits comarcals.

HISTÒRIA: El poblament prehistòric de la comarca és excepcionalment ben conegut durant el paleolític superior, a través de diverses coves que volten el massís del Mondúver i que han estat excavades: la del Parpalló, la de les Meravelles, les del Barranc Blanc i la de les Malladetes. L’esquema de l’evolució del paleolític superior, suggerit per aquestes coves, és el que ha servit per a refer el panorama de tot el País Valencià. Algunes foren habitades després, durant el neolític. El poblament del segon mil·leni aC és documentat a través de diverses coves d’enterrament, com les de les Foietes i la Negra de la Marxuquera, i dels poblats del bronze valencià, abundosos, situació que es repeteix, ja dins del primer milenni aC, amb els poblats ibèrics i amb una necròpoli ibèrica famosa, la d’Oliva. La romanització fou intensa, encara que no hi hagué cap ciutat, però els nuclis rurals foren importants, com ho demostra la densitat de les inscripcions trobades. És gairebé segur que la transformació agrícola, amb la creació de l’horta, es produí durant l’època romana imperial (segles I-III). La presència musulmana quedà marcada pel desenvolupament del regadiu a l’horta de Gandia i per l’aparició de nombroses alqueries, que han donat pas, amb el temps, als actuals pobles; la Safor es mantenia sota la protecció del castell de Bairén.

La reconquesta cristiana restà determinada per la batalla que es produí entre musulmans i cristians per la conquesta de Bairén, que suposà el pas decisiu per a l’expansió cristiana al nord del País, més enllà del riu Xúquer. Els cristians se situaren sobre els pobles més importants, mentre els petits continuaven amb la seva població musulmana, després morisca. És amb la presència cristiana que Gandia assolí el paper de capital comarcal, ja que d’alqueria es convertí a poc a poc en la població més important, de manera que el 1323 esdevingué cap d’una baronia que el 1339 arribà a ésser el primer ducat del País. La història de la baixa edat mitjana a la Safor va unida a la dels ducs de Gandia, que es convertiren en una de les principals famílies nobles valencianes; la seva senyoria s’estenia sobre la major part de l’horta de Gandia, i inclogué també el comtat d’Oliva. L’expansió agrària de la canya de sucre fou la base de la riquesa de la casa ducal, que als segles XV i XVI, en mans del Borja, convertí Gandia en una petita capital renaixentista. L’expulsió dels moriscs afectà molts pobles, però la repoblació fou ràpida i efectiva i els despoblats de la Safor són escassos, menys en el cas de la Valldigna. El caràcter senyorial queda marcat pel fet que cap poble no era de la corona: els ducs de Gandia tenien la senyoria sobre catorze pobles de la Safor, i els altres grans senyors eren el monestir de la Valldigna, el de Sant Jeroni de Cotalba i els ducs de Medinaceli. Administrativament la Safor pertangue a la governació de Xàtiva (dellà Xúquer) fins el 1707.

La nova divisió borbònica separà la Safor entre la governació de Xàtiva (la Valldigna, Xeraco i Xeresa, i la vall del riu de Vernissa) i la de Dénia (la resta). La divisó provincial del 1833 passà la comarca a la província d’Alacant, menys la Valldigna, que restà en la de València, amb el Mondúver com a límit; però el 1836 es rectificà tot assenyalant el curs baix del riu d’Alcoi com a nou límit entre les dues províncies, cosa que comportava la permanència dins de la d’Alacant d’Oliva i de Vilallonga, que passaren definitivament a la de València el 1874. Des d’aleshores es formà el partit judicial de Gandia amb tota la comarca, menys la Valldigna, que es repartí entre els partits de Sueca i d’Alzira.

Rosselló, el

579 Respostes

Comarca de la Catalunya Nord: 1.498,2 km2, 385.814 hab (2009), densitat: 257,52 h/km2, capital: Perpinyà

Situada entre el Conflent i la Fenolleda (a l’oest), el Vallespir i l’Alt Empordà (al sud) i el Mediterrani (a l’est).

Format per 95 municipis: Alenyà – Argelers – Bages de Rosselló – Baixàs – Banyuls de la Marenda – Banyuls dels Aspres – el Barcarés – Bompàs – Bou – Brullà – Bula d’Amunt – Bulaternera – Cabestany – Calce – Calmella – Cameles – Canet de Rosselló – Cànoes – Casafabre – les Cases de Pena – Castellnou dels Aspres – Cervera de la Marenda – Clairà – Corbera de les Cabanes – Corbera del Castell – Cornellà de la Ribera – Cornellà del Bercol – Cotlliure – Elna – Espirà de l’Aglí – Estagell – Forques – Illa – Llauró – Llupià – Millars – Montescot – Montesquiu d’Albera – Montner – Montoriol – Nefiac – Oms – Òpol i Perellós – Ortafà – Paçà – Palau del Vidre – Parestortes – Perpinyà – Pesillà de la Ribera – Pià – Pollestres – Pontellà – Portvendres – Prunet i Bellpuig – Queixàs – Ribesaltes – la Roca d’Albera – Salelles – Salses – Sant Andreu de Sureda – Sant Cebrià de Rosselló – Sant Esteve del Monestir – Sant Feliu d’Amunt – Sant Feliu d’Avall – Sant Genís de Fontanes – Sant Hipòlit de la Salanca – Sant Joan la Cel·la – Sant Llorenç de la Salanca – Sant Marçal – Sant Miquel de Llotes – Sant Nazari – Santa Coloma de Tuïr – Santa Maria de la Mar – el Soler – Sureda – Talteüll – Tellet – Terrats – Tesà – Teulís – Toluges – Torderes – la Torre d’Elna – Torrelles de la Salanca – Tresserra – Trullars – Tuïr – Vilallonga de la Salanca – Vilallonga dels Monts – Vilamulaca – Vilanova de la Ribera – Vilanova de Raó – Vingrau – Vivers – el Voló

GEOGRAFIA FÍSICA – Està constituïda per una àmplia plana resultat del terraplenament d’un vast golf d’esfondrament amb sediments arrossegats pels rius i procedents del muntanyam circumdant, encerclada per dues serralades importants: al sector septentrional, les Corberes, formades per turons calcaris d’escassa altitud (no assoleixen els 600 m) apareguts al començament del terciari, la separen del Llenguadoc; al sector meridional, el massís de l’Albera, constituït per roques esquistoses, forma part de la serralada pirinenca que accidenta el Vallespir, comarca que continua la plana rossellonesa cap al sud. Morfològicament i paisatgísticament s’hi poden distingir tres sectors diferenciats: els Aspres i el Riberal, a l’interior, i la Salanca, al litoral. Els Aspres són plataformes formades per sediments detrítics estesos a la zona de contacte entre la plana i el muntanyam perifèric; el Riberal és format per al·luvions recents i forma llenques allargassades seguint els principals cursos fluvials, amb sòls profunds i rics que faciliten l’existència d’una agricultura extensiva; la Salanca constitueix el sector septentrional costaner, de platges sorrenques i baixes, format per maresmes i estanys litorals (estanys de Salses i de Sant Nazari) drenats en època recent i on ha estat possible la instal·lació d’un únic conreu (vinya).

El clima és mediterrani; les temperatures són elevades al llarg de tot l’any, de tal manera que no existeix el vertader hivern climàtic, ja que cap mes no té una mitjana inferior a 7ºC; el perill de glaçades és molt escàs (22 dies a Perpinyà); de juny a setembre les temperatures mitjanes es mantenen per sobre els 20ºC i assoleixen màximes de fins a 36ºC. Les precipitacions oscil·len al voltant dels 600 mm anuals a l’interior (mitjana de Perpinyà i Millars), i augmenten amb l’altitud i la proximitat de la costa (706 mm anuals a Ribesaltes i 763,5 mm a Argelers); el règim presenta màxim tardoral (40% de la precipitació anual) i irregularitat interanual molt marcada.

La vegetació natural ha estat atacada per l’home per tal d’establir camps de conreu; a les Corberes, la vegetació, degradada, es compon d’arbusts i bardisses. Hidrogràficament és drenada pels rius Aglí, la Tet, el Tec i el Rard i els seus afluents.

POBLACIÓ – El poblament és molt antic; fou colonitzada durant l’època romana i l’explotació de la terra s’intensificà durant l’edat mitjana amb la dessecació de nombrosos aiguamolls. La població es troba repartida molt desigualment; les densitats més altes (més de 200 h/km2) es donen a l’entorn de Perpinyà, a la vall baixa de la Tet i a la costa central; a l’entorn de Millars, s’assoleixen entre 100 i 200 h/km2; a la costa oscil·la entre els 80 i 100 h/km2, i la resta de la comarca es manté per sota d’aquesta última xifra.

ECONOMIA – L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura; fins a mitjan segle XIX la terra produïa cereals i la població comptava amb recursos complementaris tals com la cria de bestiar i l’explotació de les alzines sureres; però la construcció de les línies de ferrocarril de Narbona a Perpinyà (1858) i de Perpinyà a Cotlliure (1866) provocà el trencament de l’economia d’autoconsum i s’importaren cereals d’altres zones i es plantaren les vinyes, molt més rendibles. El nou vinyar comptà a més amb una situació general favorable: la fil·loxera no l’afecta fins que ja s’havien adoptat els remeis tècnics necessaris per fer-li front. Actualment, i a pesar de la tendència a diversificar els conreus, la vinya és encara el conreu predominant de la comarca. La tendència a la diversificació de conreus ha provocat l’aparició d’hortes especialitzades en la producció de verdures i hortalisses primerenques (enciams, escaroles, tomàquets, patates, coliflors, espàrrecs, mongetes, carxofes, etc) i de fruita variada (presseguers, albercoquers, pereres, pomeres, etc), que es concentren sobretot a la vall baixa de la Tet, a banda i banda de Perpinya i a la regió d’Elna (vall baixa del Tec). Té altres recursos econòmics, com ara el turisme, centrat en el sector costaner de la Salanca (Costa Vermella), centre d’atracció turístic amb una destacada indústria hotelera i dels serveis (la platja de Canet, de Sant Cebrià, etc). El sector secundari té poc interès, amb l’excepció de les indústries agroalimentàries concentrades a Perpinyà, i les indústries extractives localitzades al llarg de l’Aglí, de la Tet i del Tec.

HISTÒRIA – La troballa, recent, de restes humanes de les més velles conegudes a Europa, anteriors a l’home de Neandertal, associades amb indústries taiacianes, a la cova de l’Aragó, a Talteüll, demostra que el poblament del Rosselló és antiquíssim. El paleolític superior és representat pel Magdalenià, a diverses coves de les Corberes (Estagell, Fullà). Contra la idea antiga que suposava que la plana no fou habitada fins tard, a causa dels aiguamolls, hi ha indicis de neolític antic i sobretot de neolític mitjà i recent, emparentable amb els sepulcres de fossa de la resta de Catalunya. Després vingué la fase megalítica, amb molts monuments coneguts, tot al volt de la plana, que enllacen amb els de l’Empordà, alguns amb gravats d’art esquemàtic. El període del bronze és mal documentat. Als segles IX-VII aC, fou important el poblament de tipus hallstàttic amb diverses necròpolis ben conegudes com la de Millars. Des del segle VI el Rosselló fou l’extrem nord de la civilització ibèrica. El seu poble o tribu eren els sordons, i els dos nuclis urbans més importants Ruscino (Castellrosselló, precedent de Perpinyà) i Illiberis (Elna), que continuaren com les dues ciutats més importants de l’època romana. Ocupat pels romans, fou incorporat a la província narbonesa, accentuà el seu caràcter de terra de pas i desenvolupà l’agricultura, amb un poblament dens de vil·les. La comarca del Rosselló correspon a l’antic comtat de Rosselló, que incloïa igualment el Vallespir, encara que l’alt Rosselló i l’alt Vallespir –el vescomtat de Vallespir o de Castellnou- s’uniren a la casa comtal de Besalú.

La unió a Barcelona d’aquesta el 1111 i de la de Rosselló el 1172 retornà al Rosselló la seva unitat en la vegueria de Rosselló, amb el Vallespir com a sots-vegueria, que perduraren fins al 1790. Des del govern conjunt dels comtats de Rosselló i de Cerdanya pel comte Sanç I (fi del segle XII) aquests dos territoris i llurs annexos es mantingueren com una unitat (comtats de Rosselló i Cerdanya, governació de Rosselló i Cerdanya) fins al tractat dels Pirineus (1659) i, en certa manera, fins a l’actualitat en la província de Rosselló i, des del 1790, el departament dels Pirineus Orientals, una i altre coneguts popularment amb el nom de Rosselló en sentit ampli.

Més informació a: història del Rosselló

Ribera Baixa, la

34 Respostes

Comarca del País Valencià: 276,8 km2, 83.046 hab (2009), densitat: 300,02 h/km2, 12 municipis, capital: Sueca

Pel nord arriba fins a l’Albufera i constitueix la prolongació natural de la comarca de l’Horta; per l’oest és la continuació de la Ribera Alta, de la qual es diferència pel fet que la uniformitat dels conreus de tarongers és reemplaçada aquí pel conreu intensiu de l’arròs, que hi té la superfície més extensa de tot el país; pel sud, la serra de les Agulles la separa de la Valldigna (la Safor).

Integrada per 12 municipis: Albalat de la Ribera – Almussafes – Benicull de Xúquer – Corbera de la Ribera – Cullera – Favara de la Ribera – Fortaleny – Llaurí – Polinyà de Xúquer – Riola – Sollana – Sueca

GEOGRAFIA FÍSICA: Des del punt de vista fisiogràfic, doncs, la Ribera Baixa és la continuació de la plana al·luvial del Xúquer. La uniformitat de la plana, situada aquí per sota dels 100 m sobre el nivell del mar, només és trencada per la presència de petits turons, dels quals l’únic que cal remarcar és la Muntanya de l’Or (230 m alt), al peu de la qual s’estén la ciutat de Sueca. Els aiguamolls, molt abundants a conseqüència d’un escorriment difícil, que, amb els sobrants de les hortes s’uneixen per formar una zona semipantanosa, constitueixen un element característic d’aquesta comarca. Aquests sóls són utilitzats per a arrossars.

El clima és molt semblant al de la Ribera Alta, encara que les mitjanes tèrmiques anuals, tant les de l’estiu com les de l’hivern, aquí són més altes; l’hivern és molt suau, la mitjana del mes de gener és de 10,6ºC, i l’estiu és calorós i sec (la mitjana del mes d’agost és de 26,6ºC a Sueca). Les precipitacions, més abundants a la tardor, oscil·len al voltant dels 500 mm (Cullera: 427 mm).

El Xúquer, en penetrar a la Ribera Baixa, té un cabal de 50 m3/seg i travessa el sector meridional de la comarca en direcció oest-est, fins a la seva desembocadura a Cullera, on només li resta un cabal de 10 m3/seg, després de regar més de 14.000 ha.

POBLACIÓ: L’evolució de la població a la Ribera Baixa més aviat ha estat lenta, si es té en compte que l’any 1860 tenia 30.969 h, és a dir que, en poc més d’un segle, només ha augmentat en una mica més del doble. L’any 1900 tenia 40.504 h, i és precisament en la dècada següent que el creixement s’intensificà, ja que el 1910 tenia 48.712 h. Més endavant el seu ritme de creixement perdé intensitat i continuà essent força dèbil en decennis posteriors. La història demogràfica de la Ribera Baixa està lligada a les característiques físiques de la comarca: les condicions d’insalubritat de les zones pantanoses no es reduïren fins al dessecament i posterior aprofitament agrícola, la qual cosa permeté no només la reducció dràstica dels índexs de mortalitat, sinó l’estabilització de l’economia. Els més alts increments de població, de mitjan segle XX fins a l’actualitat, s’enregistraren al període 1960-81, en què es passà de poc més de 58.000 h a prop dels 70.000. La densitat de població és una de les més elevades del País Valencià. Hi predominen els nuclis de població de més de 3.000 h (en total set sobre un total de dotze municipis); les ciutats més importants són Sueca, la capital comarcal, i Cullera, que es beneficia de la seva categoria de centre turístic.

ECONOMIA: Des del punt de vista econòmic, l’agricultura és la principal font de riquesa i l’arròs i els cítrics en són els productes més importants. El regadiu ocupa aproximadament el 84% de les terres conreades, i el conreu de l’arròs és el que ocupa més extensió, seguit del taronger, que es cultiva a les zones més elevades; Cullera, Polinyà de Xúquer i Sueca són els principals productors de cítrics de la comarca. Els conreus d’horta ocupen una petita part del territori comarcal i s’estenen sobretot pels municipis de Sueca i Sollana. La industrialització ha estat molt feble, a causa sobretot de les pèssimes condicions dels sòls; fins no fa gaire, el sector industrial no ocupava un lloc destacat en l’estructura econòmica de la comarca, i només les indústries alimentària (derivada del sector agrícola), de la construcció, del vidre, de la ceràmica i metal·lúrgica eren una mica remarcables. Però amb tot, d’ençà que el 1976 s’instal·là una important empresa d’automòbils al municipi d’Almussafes, s’obriren noves perspectives econòmiques i es generà la creació de noves indústries dedicades a la maquinària, als metalls i a d’altres sectors productius. Hi ha també una certa activitat turística a la zona costanera, que comença al sud de les platges de la ciutat de València i continua fins a Cullera, que s’ha convertit en un centre turístic d’importància, amb tot un seguit d’establiments hotelers, urbanitzacions i serveis. Comercialment, la comarca depèn de l’àrea comercial de València, malgrat que els municipis de Cullera i Sueca concentren un bon nombre de funcions en l’àmbit comarcal.

HISTÒRIA: La part plana de la comarca, coberta d’aiguamolls, rebutjà el poblament durant l’època prehistòrica. Malgrat aquestes condicions, hi ha una clara continuïtat des del paleolític fins a l’època romana. No és estrany, però, que la majoria de documents provinguin de la muntanya de Cullera, on es concentren les cultures prehistòriques: cova del Volcà, amb paleolític superior, coveta de Ribera, sepulcral eneolítica de les primeres fases dels metalls, poblat de les Oliveretes, de l’edat del bronze, i al cim, un poblat ibèric, extens. El cicle es tanca amb el fortí romà de defensa de costa de l’illa de Cullera (segles IV-V). També hi ha altres indicis de poblament tot al voltant de la zona plana, sobretot durant la cultura del bronze valencià. La colonització de la part baixa començà a l’època romana, amb establiments de vil·les per a explotacions agrícoles, en un primer assaig d’aprofitar-ne les possibilitats. Han estat identificades en els termes de Sueca, Sollana, Fortaleny, Llaurí, etc.

Després de la conquesta per Jaume I (Cullera el 1240) les diverses alqueries islàmiques, origen dels actuals nuclis de poblament, foren repartides, menys Cullera, que restà de la corona, i en gran part repoblades per cristians. La major part de la comarca fou incorporada el 1249 al terme general d’Alzira fins al 1364, que la part oriental, amb Cullera, passà al terme general de València. El 1418 es formà el terme general de la Vila i Honor de Corbera, que perdurà fins al 1836 i incorporava Corbera, Fortaleny, Riola i Polinyà. La importància de Cullera féu que Martí I l’Humà li donés la independència de la ciutat de València; incloïa el poble de Sueca, que el 1607 se’n separà, i adquirí després, gràcies al desenvolupament agrari, la capitalitat de la Ribera Baixa.

La comarca es dividia fins el 1707 entre la governació de València (els pobles al nord del Xúquer) i la de Xàtiva dellà Xúquer (els situats al sud del riu). Després de la guerra de Successió, l’administració borbònica féu la divisió de la comarca entre la governació o corregiment de València (els municipis més al nord) i la governació o corregiment d’Alzira (els antics de la governació de Xàtiva i el de Cullera). La divisió administrativa posterior l’ha dividida entre els partits judicials de Sueca i Alzira.

Ribera Alta, la

106 Respostes

Comarca del País Valencià: 979,5 km2, 224.555 hab (2009), densitat: 229,25 h/km2, capital: Alzira

Compresa entre les comarques de l’Horta (al nord i nord-est), la Foia de Bunyol (al nord-oest), la Canal de Navarrés (a l’oest), la Costera i la Safor (al sud) i la Ribera Baixa (a l’est).

Està formada per 35 municipis: Alberic – Alcàntera de Xúquer – l’Alcúdia de Carlet – Alfarb – Algemesí – Alginet – Alzira – Antella – Beneixida – Benifaió – Benimodo – Benimuslem – Carcaixent – Càrcer – Carlet – Castelló de la Ribera – Catadau – Cotes – l’Ènova – Gavarda – Guadassuar – Llombai – Manuel – Massalavés – Montroi – Montserrat d’Alcalà – la Pobla Llarga – Rafelguaraf – Real de Montroi – Sallent de Xàtiva – Sant Joan de l’Énova – Senyera – Sumacàrcer – Torís – Tous

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada en el punt de contacte entre la plana costanera del golf de València i els contraforts orientals de les serralades Ibèriques, la Ribera Alta és una plana al·luvial quaternària, enquadrada entre muntanyes i suaument inclinada cap al mar, amb un desnivell que va des dels 400 m fins a menys de 100 m d’altitud sobre el nivell del mar. El Xúquer, que constitueix l’eix principal de la comarca, n’és també la principal font de riquesa, ja que la conjunció dels rics i profunds sòls d’origen al·luvial (enriquits pels llims procedents dels desbordaments) i el regadiu estès a la major part de la comarca han permès el conreu intensiu de tarongers, base de l’economia.

També hi ha contribuït granment la benignitat del clima: la temperatura mitjana anual és de 17ºC, els hiverns són suaus i les gelades no gaire freqüents; la mitjana del mes de gener oscil·la entre 9ºC i 10ºC, i les mitjanes del mes d’agost arriben a 24ºC i 25ºC. Les precipitacions, entre 400 i 500 mm, es reparteixen en dues estacions plujoses, una a la tardor i una altra de secundària al final d’hivern i al començament de la primavera.

Després de passar el pantà de Tous i el congost d’Antella, el Xúquer abandona el seu caràcter muntanyós i penetra dins l’ampla vall que forma aquest mateix riu, amb una direcció sud-oest – nord-est. Aquí manté el seu règim pluvial amb màxims el mes de març i novembre-desembre. Abans de començar els regs de la Ribera a Sumacàrcer porta 60 m3/segon, després baixa a més de la meitat i més endevant torna a crèixer gràcies a les aportacions dels afluents Verd i Magre, entre d’altres. Les aigües del Xúquer permeten el regatge de prop de 25.000 ha, i les del seu afluent, Magre, d’unes 3.600 ha. El sistema de regatge més important a la Ribera Alta és la sèquia Reial, construïda al segle XIII per concessió de Jaume I, que en aquell temps anava d’Antella al riu Magre. Al segle XVIII fou prolongada fins a la Ribera Baixa, amb una longitud total de 54 km. En total, la sèquia Reial rega aproximadament, unes 20.000 ha al marge esquerre del Xúquer; d’altres sèquies secundàries són la d’Escalona, que rega els termes de Càrcer i Castelló de la Ribera, i la de Carcaixent. L’afluent pel sector més meridional, el Sallent, té la sèquia de Cotes i Vall de Càrcer, i l’Albaida, la comuna de l’Énova.

POBLACIÓ: La comarca de la Ribera Alta és una de les més poblades del País Valencià, amb una densitat superior a la mitjana provincial: 234 h/km2 (1996) i la seva població no ha parat de crèixer des del 1860, data del primer cens oficial, en què superava llargament els 70.000 h. Entre el 1900 i el 1970 només perderen habitants els municipis de Llombai, Montroi, Montserrat d’Alcalà i Torís; tots els altres creixeren, i alguns, com Algemesí, Alginet, Benifaió i Carlet, doblaren el nombre d’habitants entre el 1970 i el 1981. En el període 1991-96, només deu dels 34 municipis que comprèn la comarca enregistraren pèrdues de població, i en general foren municipis amb poc pes relatiu comarcal. Hi predominen els municipis grans quant al nombre d’habitants: el 1996 n’hi havia 10 que tenien més de 5.000 h, d’entre els quals 6 ultrapassaven els 10.000 h.

ECONOMIA: L’economia és bàsicament agrícola, i el seu producte principal, les taronges, és dedicat bàsicament a l’exportació. Els cítrics, l’arròs i algunes hortalisses (carxofes, tomàquets i cacauets) són els conreus més importants. Tant els cítrics com l’arròs van incrementar la producció a partir del segle XIX, després de la crisi de la producció sedera. L’arròs, que fou conreat a les zones més baixes i humides, pròximes als rius, és actualment un conreu en crisi, i en lloc seu, després de la dessecació, s’han plantat tarongers, hortalisses i blat de moro. A les terres de secà predominen els garrofers, la vinya, les oliveres i els cereals, malgrat que la seva extensió es troba limitada a les terres interiors de la comarca. Especialment greu fou la riuada del Xúquer a finals del 1982, que provocà el trencament de la presa de Tous i les conseqüents pèrdues materials, agrícoles i humanes en gran part dels municipis que solca el riu; foren especialment afectats els municipis de Càrcer, Alcàntera, Cotes, Sumacàrcer, Beneixida, Gavarda, Benimuslem, Alzira, Algemesí i Carcaixent. El sector industrial es concentra a Alzira, Algemesí, Carcaixent, Castelló de la Ribera i Carlet, i tradicionalment ha estat derivat de l’activitat agrària i de les activitats relacionades amb el camp (magatzems de fruites, molins d’arròs, preparació dels productes de l’horta, etc). Tanmateix, noves branques d’activitats s’han anat sumant al teixit industrial, i fortes inversions han donat lloc a la instal·lació de diversos establiments industrials, dedicats a la indústria del moble, de la confecció, de la química i de materials per a la construcció.

HISTÒRIA: La manca d’excavacions sistemàtiques no permet d’establir un panorama sòlid del poblament prehistòric i antic de la comarca. La majoria dels jaciments són coneguts només per prospeccions. Els indicis, però, permeten de sospitar que, com la majoria de les veïnes, el primer poblament d’una certa intensitat començà durant les primeres edats dels metalls (eneolític) i que fou fins vers la meitat del segon mil·lenni, amb la cultura del bronze valencià. Durant l’època ibèrica la comarca sembla que era el límit entre els edetans i els contestans, com tota la línia del Xúquer. Un dels poblats ibèrics més importants és la Carència de Torís, un dels punts més septentrionals de troballes d’escultura monumental en pedra. La romanització representà la valoració agrícola del pla, amb establiment de vil·les, encara, però, mal documentades. La comarca era travessada per la Via Augusta. Durant l’època musulmana, en la qual foren ja intensament aprofitades les possibilitats agràries que oferia un terreny pla amb l’abundant aigua del Xúquer, tingué un creixement important el nucli d’Alzira, que arribà a cap de governació. La resta de les poblacions comarcanes eren en majoria alqueries, com ho demostra la presència de nombrosos topònims àrabs.

Amb la reconquesta, assenyalada a la Ribera Alta per la capitulació d’Alzira el 1242 davant Jaume I, es consagrà la capitalitat de la població. Així, Jaume I el 1249 creà el terme general d’Alzira, situat entre els termes generals de València i de Xàtiva, que comprenia tota la Ribera Alta i la Ribera Baixa, amb més de quaranta alqueries, moltes de les quals són l’origen de la major part dels pobles actuals, que se separaren gradualment del terme general: Algemesí (1574) i Carcaixent (1576) adquirien, com la capital de la comarca, vot a corts. La població musulmana, després morisca, fou notable i es localitzà en especial als llocs més petits, que foren afectats per l’expulsió del 1609. La comarca depengué administrativament de la governació de València i de la de Xàtiva dellà Xúquer segons la situació al nord o al sud del riu.

Després del 1707 fou creada la nova governació d’Alzira, que comprenia la comarca menys la vall de Càrcer, que era de la governació de Montesa, i el baix Albaida, que ho era de la de Xàtiva, però incloïa part de l’Horta i de la Foia de Bunyol. Després de la divisió provincial (1833), la comarca es dividí entre els partits judicials d’Alberic, Alzira, Carlet, Xàtiva i Xiva.

Ribagorça, la -comarca-

105 Respostes

Comarca de la Franja de Ponent: 1.725,26 km2, 7.611 hab (2007), densitat: 4,41 h/km2, capital: Benavarri

(o Baixa Ribagorça) Situada entre la Vall d’Aran (nord-est), l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà (est), la Noguera (sud-est), la Llitera (sud), les terres aragoneses (oest) i França (nord).

Consta de 24 municipis: Areny de Noguera – Benasc – Benavarri – Beranui – Bissaürri – Bonansa – Castigaleu – Castillo de Sos – Estopanyà – Gia – Lasquarri – Monesma i Queixigar – Montanui – les Paüls – la Pobla de Roda – el Pont de Montanyana – Saünc – Sessué – Sopeira – Tolba – Tor-la-ribera – la Vall de Lierp – Viacamp i Lliterà – Vilanova d’Éssera

GEOGRAFIA FÍSICA: S’estén de nord a sud des de les màximes altituds del Pirineu fins als darrers contraforts meridionals de les serres prepirinenques, a tocar de la depressió de l’Ebre. El sector més septentrional és domini dels alts cims del Pirineu axial, que en aquest sector ateny altituds per sobre dels 3.200 m al massís de la Maladeta (pic de la Maladeta, 3.308 m, i de l’Aneto, 3.404 m) i a d’altres situats més cap a ponent, com ara el pic de Perdiguero (3.221 m) i el pic de Pocets (3.371 m); la vall de Benasc solca transversalment aquest sector pirinenc amb direcció nord-est – sud-oest, i conforma, junt amb les valls de Barravés i de Castanesa, els únics eixos de poblament del nord de la comarca. Al sector de la depressió mitjana del Prepirineu s’hi distingeixen dos sectors diferenciats: al nord, amb la serra de la Vallabriga, com a límit septentrional, la ribera de l’Isàvena; i més al sud, accidentat pels darrers contraforts de la serra d’Estall (a l’est) i la serra del castell de Llaguarres (al nord), la rodalia de Benavarri.

La diferència paisatgística de la comarca (des de l’alta muntanya fins a quasi bé les terres depressionàries de l’Ebre) origina una diversitat climàtica desigual; mentre que a les màximes altituds els correspon un clima d’alta muntanya (amb elevades precipitacions, sovint en forma de neu i hiverns llargs i freds), a les terres meridionals els correspon un clima mediterrani de transició (marcadament continentalitzat), amb precipitacions molt escasses i amplituds tèrmiques interanuals molt grans (màxims estiuencs de fins a 40ºC i risc de glaçades a l’hivern).

La vegetació reflecteix aquesta diversitat climàtica, i comprèn des de tota la graduació de la clisèrie altitudinal dels paisatges d’alta muntanya, fins als boscos d’alzines amb sotabosc de coscoll (en gran part substituïts per pinedes) i les rouredes que apareixen als sectors més ombrívols per sobre dels 800 m.

Hidrogràficament comprèn la conca de l’Isàvena, afluent de l’Éssera (que drena la vall de Benasc), mentre que la vall de la Noguera Ribagorçana recorre la part més oriental de la comarca i rep diversos afluents ribagorçans, entre els quals sobresurt el riu de Guart. En general, els rius són de règim nival a la capçalera i marquen una transició cap al pluvionival un cop s’endinsen a les zones de menor altitud.

POBLACIÓ: El poblament es trobava ja estructurat de manera semblant a l’actual al començament de l’edat mitjana; predominen els petits nuclis de població concentrada, i la masia aïllada es dóna únicament de manera esporàdica als vessants del Montsec. La població és escassa, i d’ençà que les obres hidràuliques finalitzaren a mitjan dècada del 1960, el procés de despoblament ha estat continu, i especialment colpidor als sectors més muntanyosos i a la franja a tocar de l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà. Aquest despoblament ha originat una estructura per edats molt envellida, i només Benasc i Benavarri presenten una dinàmica demogràfica més activa, a banda de ser els únics municipis que superen amb escreix els 1.000 h. Un dels efectes col·laterals d’aquest despoblament ha estat la reorganització administrativa municipal, amb un seguit d’annexions i agregacions d’antigues entitats municipals a d’altres més grans, fins i tot fora de la pròpia Ribagorça; és el cas dels termes municipals de Graus, Capella i la Foradada de Toscar, que, si bé els seus caps municipals respectius no pertanyen a la comarca, tenen petits enclavaments tot al llarg del sector més de ponent.

ECONOMIA: La base econòmica fonamental és el sector agropecuari, amb un predomini del sector agrícola a les zones més planeres (rodalia de Benavarri), amb conreus de cereals i petites explotacions pecuàries (oví i porcí), mentre que al Pirineu el sector s’especialitza en la ramaderia de bestiar oví i boví i en el conreu de farratges. La propietat de la terra està molt repartida (la propietat mitjana té unes 5 o 6 ha), amb predomini de l’explotació directa. Hi ha petites contrades al voltant dels sectors riberencs (entre la Pobla de Roda i Serradui, al municipi d’Isàvena, i a la Noguera Ribagorçana), on s’hi conreen, de regadiu, hortalisses (per al consum local), farratges, blat de moro i alguns fruiters. Les activitats industrials són pràcticament inexistents, tan sols hi ha petites indústries derivades de l’agricultura i el sector energètic, aquest últim concentrat a les conques de l’Éssera i la Noguera Ribagorçana, amb una potència instal·lada per sobre dels 300.000 kW. Quant al sector terciari, sobresurten els municipis de Benasc i Castilló de Sos, centres turístics de muntanya amb nombroses activitats relacionades amb la natura i els esports d’hivern. Comercialment, els municipis de Benasc i Benavarri tenen una certa importància, però resten eclipsats per la influència i proximitat del Pont de Suert i Graus (ja fora de la comarca).

HISTÒRIA: La Ribagorça fou poblada originàriament per població bascoide, que conservà la seva personalitat, i en una bona part la seva llengua, durant el primer mil·lenni de l’era cristiana, fou també de lenta cristianització a causa de l’aïllament respecte als territoris veïns. Aquest fet facilità també que després de l’ocupació del territori pels sarraïns, a diferència dels comtats més orientals, fossin els comtes de Tolosa els qui, com una iniciativa particular, conquerissin la part septentrional del país juntament amb les altes valls pallareses al principi del segle IX i creessin així el comtat de Ribagorça.

Racó, el

21 Respostes

Comarca del País Valencià: 370,1 km2, 2.638 hab (2012), densitat: 7,13 h/km2, capital: Ademús

(o Racó d’Ademús, cast: Rincón de Ademuz). Constitueix un enclavament entre les províncies de Terol i Conca.

Està format per 7 municipis: Ademús – Cases Altes – Cases Baixes – Castellfabib – la Pobla de Sant Miquel – Torre Baixa – Vallanca

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada a l’alta conca del Túria, a la serralada Ibèrica, constitueix l’extrem meridional de la llarga fossa nord-est – sud-oest transversal a aquesta serralada, drenada per l’Alfambra i el Túria. Forma una àmplia fossa, vorejada de muntanyes i drenada de nord a sud pel Túria, que la divideix en dos sectors: l’oriental, el més pobre i més petit, és tancat per la serra de Javalambre, amb altituds que superen els 1.500 m (Calderón, 1.835 m), i l’occidental és limitat pels contraforts dels Monts Universals amb altituds que superen els 1.000 m (Cabezo, 1.446 m).

El clima és fred, propi de les terres altes; els hiverns són llargs, amb abundants nevades, i les temperatures mitjanes del gener són de l’ordre dels 4ºC, els estius són curts i frescos, amb una temperatura mitjana d’agost de 22ºC. Les precipitacions són escasses i no superen els 400 mm anuals.

La vegetació és formada per extenses masses forestals de pins, savines i algunes alzines a les zones muntanyoses. En altre temps l’explotació del bosc fou important, i els troncs eren conduïts pels gancheros a través del riu fins a València.

POBLACIÓ I ECONOMIA: És una de les comarques menys poblades del País Valencià, amb una densitat de 7,1 h/km2. Al principi del segle XX assolí el màxim de població, però des d’aleshores ençà ha perdut més del 70% de la població i no ha parat de minvar; la disminució s’accentuà a partir de la dècada del 1950. La població viu concentrada a les valls dels rius i està distribuïda en set municipis, dels quals només la capital supera els 1.000 h. L’estructura de població és molt envellida i els saldos migratoris són clarament negatius.

Malgrat les condicions físiques poc favorables -es conrea poc menys del 20% del territori-, l’agricultura és la base de la seva riquesa. Hi té certa importància el regadiu, situat al fons de les valls del Túria i de l’Ebrón, mitjançant les sèquies que aprofiten l’aigua dels rius. Els principals conreus són els de pomeres i pereres; altres conreus són els d’hortalisses, patates i blat de moro. Al secà hi ha, principalment, cereals (blat i ordi), fruiters, vinya, ametllers i oliveres. Complementa l’economia del sector primari la ramaderia, que compta amb bestiar oví i granges avícoles. La indústria és gairebé inexistent, ja que tant sols hi ha alguna central agrícola i empreses alimentàries.

HISTÒRIA: El Racó fou la primera terra valenciana reconquerida als musulmans al segle XIII; els castells de Castellfabib i Ademús foren ocupats per Pere I el Catòlic el 1210 i repoblats per aragonesos, però poc després fou ocupada de nou pels musulmans de València. La conquesta definitiva, la féu Jaume I el 1259, que la despoblà de musulmans. Fou un dels primers llocs repoblats per cristians al País Valencià i fou inclòs dins el Regne de València. Fou ocupada temporalment per Castella durant la guerra dels Dos Peres (1363).

Fins el 1707 fou de la governació de València, i passà després al corregiment de València, fins el 1833, que, amb la divisió provincial, quedà dins la província de València i dins el partit judicial de Xelva i avui de Llíria. El terme d’Ademús incorporava fins el 1700 la major part del Racó (Ademús, Vallanca, Cases Altes i Cases Baixes, aquests dos últims municipis se’n separaren el 1838).

Alcoi (Alcoià)

251 Respostes

Municipi i capital de la comarca de l’Alcoià (País Valencià): 129,9 km2, 562 m alt, 59.675 hab (2014)

LA CIUTAT.- Situat al mig de la comarca, al nord d’Alacant i voltat de muntanyes. El desenvolupament urbanístic de la ciutat ha estat difícil; el nucli medieval es troba en un petit turó entre els rius Molinar i Barxell, que s’ajunten formant el riu d’Alcoi. Fins al segle XIX es formaren els barris industrials alcoians a les vores dels rius, i ja en l’època de la modernització de la indústria i de l’expansió demogràfica foren bastits els grans ponts que permeteren de construir en el pla de l’eixample en quadrícula, bé que això comportà que fos sacrificada una bona part de l’horta.

POBLACIÓ.- El gran creixement demogràfic d’Alcoi tingué lloc en la centúria 1840-1940; a principi del segle XIX tenia 12.000 hab; passà a 32.000 a final de segle; assolí els 45.000 l’any 1940, i, després de la crisi de 1945-55, continuà augmentant lentament d’ençà del 1971.

ECONOMIA.- Un petit percentatge de la població activa és agrícola, la qual es remunta al segle XIII; la seva esplendor actual és deguda a la mecanització, a la construcció del ferrocarril i a la conjuntura favorable de la I Guerra Mundial. Destaquen la indústria tèxtil, especialitzada en la fabricació de regenerats i gèneres de punt; indústria paperera (paper de fumar i de seda); indústria metal·lúrgica; mobles tornejats; indústria alimentària (dolços, torrons, olives i licors). Centre comarcal i de l’àrea comercial homònima.

HISTÒRIA.- En el terme, s’hi troben molts testimonis prehistòrics, des del jaciment musterià del Salt fins al poblat ibèric i santuari (segle V aC) de la Serreta, on han estat trobades nombroses inscripcions en peces de plom, en alfabet ibèric. La vila fou conquerida als musulmans i acabada de repoblar cap al 1270. Pere III el Cerimoniós l’atorgà a Roger de Lloria i el 1447  tornà a la Corona. Fou escenari de la revolta de la Germania (segle XVI), l’expulsió dels moriscs (1609), i es declarà partidària de l’arxiduc Carles III en la guerra de Successió.

A més de l’explotació agrícola, tingué un cert desenvolupament la manufactura de llana i, en general, la indústria tèxtil, sobretot a partir del segle XVIII. Durant la segona meitat del segle XIX, la classe treballadora d’Alcoi s’adherí en massa a l’Associació Internacional de Treballadors.

Durant la I República (juliol 1873), una vaga general, iniciada per reclamacions salarials, es convertí en un greu motí contra l’alcalde, Agustí Albors. Els obrers prengueren l’edifici municipal, Albors morí, i durant tres dies governà la ciutat un Comitè de Salut Pública presidit per Severí Albarracín. Sufocada la revolta (setembre 1873), es mantingué una guarnició militar a la ciutat.

La manifestació contra la guerra del Marroc el juliol de 1909 i la vaga general del 1928 indiquen la importància d’Alcoi com a centre obrer. La ciutat va romandre al costat de la II República durant la guerra civil. El Museu Arqueològic (edifici del segle XVI) conserva restes arqueològiques de la comarca i taules valencianes també del segle XVI.

Enllaços web: Ajuntament

Alcàsser (Horta)

9 Respostes

Municipi de l’Horta (País Valencià): 9,01 km2, 15 m alt, 9.527 hab (2014)

Situat en una plana de regadiu que es nodreix amb aigua de la font de Ninyerola, de la sèquia reial del Xúquer i també del subsòl.

L’agricultura de secà i una determinada activitat industrial (serradora i mobles) completen, amb el regadiu, l’activitat econòmica del municipi.

La vila és situada a la dreta del barranc de Picassent, a poca distància de la vila del mateix nom. El palau baronial, aixecat, probablement, sobre una antiga fortificació islàmica, va ser transformat en casa de la vila. A l’església parroquial, acabada de construir el 1805, s’hi venera, en una capella afegida posteriorment, la talla de fusta del Sant Crist de la Fe.

Enllaç web: Ajuntament

Alcàntera de Xúquer (Ribera Alta)

7 Respostes

Municipi de la Ribera Alta (País Valencià): 3,4 km2, 33 m alt, 1.350 hab (2014)

Situat a la vall de Càrcer, a la dreta del Xúquer, al sud-oest de València.

La principal activitat econòmica del municipi és l’agricultura de regadiu, que es nodreix de les aigües del riu Càrcer, de les sèquies d’Escalona i Carcaixent i les del riu de Sellent, i es destina principalment als tarongers, les hortalisses, els cereals i l’arròs. De secà s’hi cultiva oliveres, vinya i garrofers. Ramaderia. L’activitat industrial es redueix als magatzems de preparació de taronges. Àrea comercial de Xàtiva.

El poble sofrí, el 1748, un terratrèmol que va destruir, entre altres edificis, l’antic palau senyorial.

Enllaç web: Ajuntament