Arxiu de la categoria: Municipis i Comarques

Vall de Cofrents, la

25 Respostes

Comarca del País Valencià, 1.141,2 km2, 10.406 hab (2009), densitat: 9,12 h/km2, capital: Aiora

Està formada per 7 municipis: Aiora – Cofrents – Cortes de Pallars – Teresa de Cofrents – Xalans – Xarafull – Zarra

(cast: Valle de Cofrentes) A la regió de Requena, entre les comarques de la Plana d’Utiel (al nord-oest), la Foia de Bunyol (al nord-est), la Canal de Navarrés (a l’est i sud-est) i la regió de la Manxa (al sud i a l’oest).

GEOGRAFIA FÍSICA.- Situada al límit sud-oriental de la Manxa, forma part de la regió fisiogràfica dels altiplans i muntanyes centrals del País Valencià, i més concretament a l’extrem occidental de la vasta plataforma plegada calcària de Caroig, on les alineacions ibèriques es van esfumant cap a l’atiplà (la Meseta) de la Manxa. Des del punt de vista físic la comarca comprèn un sector muntanyós a l’est, el Caroig, la vall del Xúquer (la vall de Cofrents pròpiament dita) al nord, i la vall de l’Aiora, situada a l’oest del Caroig, estreta i irregular, recorreguda per aquest afluent dret del Xúquer en direcció sud-nord, que constitueix el centre vital de la comarca manxega.

El Xúquer, procedent de la conca d’Albacete, penetra en direcció oest-est a la Vall de Cofrents i, després de rebré per l’esquerra el Cabriol, s’encaixa en les calcàries cretàcies de la vora nord del Caroig i forma un llarg congost de més de 400 m de profunditat amb penya segats verticals de més de 200 m, la qual cosa ha permès de construir les centrals hidroelèctriques de Cofrents i de Cortes de Pallars, a més de la central nuclear de Cofrents. Al nord de la vall del Xúquer s’estén un anticlinal triàsic molt dislocat i profundament retocat pels afluents de l’esquerra. El vulcanisme recent ha afectat aquesta zona; bona prova n’és el volcà de Cerro Negro, molt a prop de la vila de Cofrents.

Situada a la zona de transició entre la Meseta i les planes costaneres, la Vall de Cofrents té uns hiverns freds (temperatura mitjana de gener, 5 ºC) i estius calorosos (mitjana del mes d’agost, 24 ºC). Les precipitacions, amb un màxim de pluges el mes de novembre i un altre de secundari el mes de maig, oscil·len entre els 450 i els 500 mm anuals. La vegetació és pobra, amb abundància de pins al sector del Caroig.

POBLACIÓ.- Aquesta comarca presenta una demografia regressiva des de l’any 1950. Durant tota la primera meitat del segle XX el ritme de creixement va ésser constant, amb un augment del 30%. Però a partir del 1950 el fenomen de l’emigració s’intensificà, i l’any 1960 la comarca havia perdut prop de 4.000 h. L’any 1970 la població ja era inferior a la del 1900, sense signes de recuperació. La població es concentra a la vall d’Aiora, i la capital concentrava el 1996 més de la meitat de la població comarcal. Al nord, la vall del Xúquer és un dels sectors més despoblats del País Valencià, i tan sols destaquen Xalans i Cofrents. A excepció de la capital, cap altre municipi dels set que formen la comarca no arriba als 2.000 h.

ECONOMIA.- L’economia és estrictament agrícola. Les terres conreades representen menys de la cinquena part de la superfície comarcal. Entre els conreus de secà destaquen els cereals, la vinya, l’olivera, els ametllers i els farratges. A les terres de regadiu, que ocupen una tercera part aproximadament de les terres conreades, s’hi conreen també cereals, arbres fruiters i hortalisses. La ramaderia és força important (bestiar oví, boví, porcí i cabrum) i aprofita les nombroses pastures naturals. Cal destacat també l’apicultura. La indústria té poca importància, i ha estat un dels factors decisius per a la despoblació de la comarca; malgrat això, la construcció de les centrals hidroelèctriques i de la central nuclear comportà una tímida recuperació que es deturà en acabar-se les obres. En l’actualitat tan sols a la capital comarcal es troben algunes indústries (de la confecció, alimentàries, d’artesania de la fusta, del transport). Aiora és centre d’una àrea comercial que, si bé és reduïda, ocupa el sector més sudoccidental de la província de València.

HISTÒRIA.- Les restes humanes més antigues han estat trobades al terme d’Aiora, amb pintures rupestres (La Tortosilla i l’abric d’El Sordo), a més d’un poblat ibèric al puntal de Meca, amb restes de fortificacions i de ceràmica. Hom troba la presència romana a Zarra i al castell de Xalans. L’origen dels pobles actuals és degut a la colonització musulmana, que edificà castells al llarg dels rius, des de Cofrents fins a Aiora per Teresa, Xalans, Xarafull i Zarra.

En el moment de la conquesta cristiana restà dins el límit de la conquesta castellana, menys Cortes de Pallars, donada a l’infant de Castella Sanç; el rei castellà Alfons X la cedí a Pere II el Gran, i passà així al País Valencià. Des del segle XIV la major part de la comarca fou de la senyoria del duc de Gandia; Aiora fou del duc d’El Infantado, i Cortes de Pallars, de diversos senyors. La població musulmana es mantingué (només Aiora fou repoblada amb cristians); convertits en moriscs, l’expulsió d’aquests (1609) motivà un aixecament dels d’aquesta vall, que es refugiaren a la mola de Cortes; derrotats i expulsats, els pobles restaren reduïts a la mínima expressió durant decennis, i la repoblació fou molt lenta. Administrativament es dividia entre la governació de València i la de Xàtiva dellà Xúquer, fins el 1707.

Amb la reorganització borbònica hom creà la governació de Cofrents, que acollia la comarca i, a més, una part de la Canal de Navarrés. Al segle XIX Xarafull fou cap de partit. La Vall de Cofrents-Aiora fou del partit judicial d’Aiora, i ha passat recentment al de Requena.

Vall d’Albaida, la

88 Respostes

Comarca del País Valencià, 721,67 km2, 92.106 hab (2012), densitat: 127,63 h/km2, capital: Ontinyent

Formada per 34 municipis: Agullent – Aielo de Malferit – Aielo de Rugat – Albaida – Alfarrasí – Atzeneta d’Albaida – Bèlgida – Bellús – Beniatjar – Benicolet – Benigànim – Benissoda – Benissuera – Bocairent – Bufali – Carrícola – Castelló de Rugat – Fontanars dels Alforins – Guadassèquies – Llutxent – Montaverner – Montitxelvo – l’Olleria – Ontinyent – Otos – el Palomar – Pinet – la Pobla del Duc – Quatretonda – el Ràfol de Salem – Rugat – Salem – Sant Pere d’Albaida – Terrateig

Situada a la regió de Xàtiva, a l’extrem sud-oest de la província de València. Limita amb les comarques de la Costera (nord-oest), l’Alt Vinalopó (sud-oest), l’Alcoià (sud), el Comtat (sud-est) i la Safor (nord-est).

GEOGRAFIA FÍSICA.- Està constituïda per una ampla vall que s’obre entre les serres Grossa (al nord) i Agullent-Benicades (al sud), integrades en el conjunt de serres que representen la Serralada Prebètica Valenciana. Tant les serres septentrionals com les meridionals que enquadren la comarca són formades per anticlinals de calcàries cretàcies; al nord el punt més elevat es la Creu (900 m alt), i al sud, el Char (1.093 m), Ontinyent (953 m) i Benicadell (1.104 m). La vall pròpiament dita és un sinclinal format per margues i argiles blanquinoses, amb una gruixària de 1.000 m. En el seu punt més ample assoleix els 15 km d’amplada i una altitud de 150 a 250 m; cap al sud-oest la vall es fa més estreta: a Ontinyent té 6 km d’amplada i s’aixeca de 360 a 630 m a l’estret dels Fontanars. El conjunt fisiogràfic de la comarca queda completat per l’estreta vall de Bocairent (2 a 3 km) amb una altitud de 600 a 700 m, situada al sud de les serres d’Ontinyent i d’Agullent i que, com la vall d’Albaida, és també un sinclinal emplenat per materials burdigalians. La intensa erosió del riu Albaida (afluent dret del Xúquer) i dels seus afluents (especialment el Clariana) sobre aquests materials tous, origina un paisatge ondulat, tallat per petits barrancs. L’Albaida, que corre en direcció sud-oest – nord-est, travessa encaixat la serra Grossa i desguassa més endavant al Xúquer. El sector oriental de la comarca forma part de la conca del riu d’Alcoi a través del seu afluent el Vernissa.

El clima, mediterrani, presenta certes característiques de continentalitat a causa de la situació interior i l’altitud. La temperatura mitjana del mes més fred és de 8 a 9 ºC; les precipitacions, segons la diferent orientació i altura de les serres circumdants, varien entre 500 i 800 mm, repartides en dues estacions plujoses, una a la tardor i una altra a la primavera; els estius són eixuts. Hi predomina el bosc d’alzina, encara que també hi ha enclavaments importants de pins (pi blanc) a Ontinyent, Agullent i Benicadell.

POBLACIÓ.- La Vall d’Albaida amb una densitat de població força elevada (127,6 h/km2), ha registrat un increment del 61% en el període comprès entre 1900 i 1996. Tot i que a la segona meitat del segle XIX el creixement havia estat negatiu, a partir del 1900 la població augmentà, encara que molt lentament, fins al 1950; a partir d’aquell decenni el creixement s’accelerà ja sense parar. El 1996, dels 33 municipis que formaven la comarca, catorze superaven els 1.000 h, amb un alt grau de concentració als nuclis més industrialitzats: l’Olleria, Albaida, Benigànim, Bocairent, Aielo de Malferit i a la capital, que el 1996 aplegava més del 38% de la població total.

ECONOMIA.- Quant a l’economia, al sector agrícola hi ha un clar predomini dels conreus de secà, especialment de la vinya (raïm de taula i per a vi, a parts iguals), seguit del d’oliveres, ben representades a Ontinyent i Beniatjar i, per últim, els fruiters (albercoquers, presseguers, pruners, pereres i tarongers). Complementen el sector agrícola petites extensions dedicades al conreu d’hortalisses, ametllers, garrofers i cereals. La Vall d’Albaida és una de les comarques del País Valencià amb major pes del sector secundari, dins l’estructura econòmica; Ontinyent, amb una gran tradició tèxtil (de base artesanal), concentra gran part de l’activitat industrial, hi sobresurten com a productes elaborats les flassades, les estampacions i els teixits de cotó. També d’arrelada tradició artesanal, cal destacar el subsector de la ceràmica, el del vidre i el de materials per a la construcció. Un altre sector que darrerament ha pres molta volada és el de la fusta i els mobles, a més dels sectors alimentaris, del paper i del calçat. El mercat comarcal és Ontinyent, però li fan una certa competència els regionals de Xàtiva i Gandia.

HISTÒRIA.- La comarca tingué un poblament prehistòric dens, documentat a partir del neolític (cova de la Sarsa, a Bocairent, amb ceràmica impresa –cardial-) i durant les primeres edats dels metalls: fons de cabanes de Bèlgida, amb vas campaniforme. Com és normal a les comarques centrals i meridionals del País Valencià, el poblament durant l’edat del bronze (bronze valencià) es mostra abundós, amb poblats com els de Bellús (tossal Redó i tossal del Caldero). També és relativament ben documentada la fase ibèrica, amb nombroses troballes de poblats i elements d’escultura, a Bocairent, malgrat que no han estat fetes excavacions. Durant la romanització, la comarca, que no tingué cap ciutat, fou estructurada a base de vil·les rurals. La colonització musulmana degué ésser molt intensa, atesos els nombrosos nuclis de població existents ja en aquest moment, que han estat l’origen de la major part dels pobles actuals.

La conquesta cristiana establí una nova situació, amb la creació de nous nuclis amb pobladors cristians immigrats o la substitució, en alguns casos, de la població musulmana per cristians. Així, els nuclis cristians de la Vall foren Albaida, Agullent, Benigànim, Bocairent, Guadasséquies, Ontinyent, el Palomar, la Pobla del Duc i Quatretonda. Alguns d’aquests tingueren importància en la vida medieval del País Valencià, i Ontinyent, l’Olleria i Bocairent tingueren dret de vot a les corts de València. Restaren nombrosos poblats musulmans, convertits en moriscs el 1535, amb la conversió forçosa. L’expulsió dels moriscs (1609) afectà profundament la comarca, i la major part dels pobles romangueren despoblats; la repoblació s’efectuà molt lentament; començà entre el 1610 i el 1630, i sols es féu en una part dels antics pobles moriscs. A la fi del segle XVIII hi havia 23 despoblats, i aquesta relació encara no els incloïa tots.

El règim senyorial afectà la major part dels pobles; només els més grans i de població cristiana de natura eren de la corona: Ontinyent, l’Olleria, Benigànim, Bocairent, Agullent i Montaverner. Les grans cases senyorials valencianes tenien ací grans jurisdiccions: el marquès d’Albaida tenia Albaida, Atzeneta, Benissoda, Bufali, Carrícola i el Palomar, i el marquès de Bèlgida posseïa Bèlgida, Bellús, el Ràfol i Salem; la baronia de Llutxent, passada després al marquès de Dosaigües, comprenia Llutxent, Quatretonda i Benicolet, i el duc de Gandia tenia la Pobla, Castelló de les Gerres i Aielo de Rugat. Administrativament fou de la governació de Xàtiva (dellà Xúquer) fins el 1707, i després de la nova governació (corregiment) de Xàtiva, fins el 1833. La divisió provincial d’aquest any la inclogué a la província d’Alacant, però poc temps després passà a la de València, i fou dividida en els partits judicials d’Albaida i d’Ontinyent, el primer dels quals desaparegué.

Alcúdia de Veo, l’ (Plana Baixa)

9 Respostes

Municipi de la Plana Baixa (País Valencià): 30,75 km2, 465 m alt, 218 hab (2014)

Situat al vessant septentrional de la serra d’Espadà, que comprèn l’alta vall del riu de Sonella o de Veo i les partides del Villastre i de Xantena. La zona més accidentada del territori és coberta de boscs de pins i alzines sureres i, també, de prats, els quals són aprofitats per al bestiar oví i cabrum.

L’agricultura de regadiu s’alimenta de basses, però hi predomina el secà (garrofers, figueres i oliveres). Àrea comercial de Nules. La població ha disminuït prop de la meitat entre el 1900 i el 1965.

El poble, antic lloc de moriscs, es troba assentat a la dreta del riu de Sonella, es comunica amb Aín pel coll de l’Alcúdia.

El terme comprèn també els pobles de Xinquer, Benitandús, Alfara de Benitandús i Veo.

Enllaç web: Ajuntament

Alcúdia de Mallorca (Mallorca Raiguer)

66 Respostes

Municipi de Mallorca (Illes Balears): 60 km2, 15 m alt, 19.768 hab (2014)

Situat al nord-est de l’illa, penetra a la mar per la península del cap des Pinar. La part més muntanyosa del terme és ocupada per pinedes i alzinars, garrigues i pasturatges.

Les principals fonts de riquesa del municipi són el turisme, les activitats portuàries i la indústria, de la qual destaquen les dues plantes de producció d’energia elèctrica des Port d’Alcúdia i de Murterar, que subministren electricitat a tot Mallorca i Menorca. L’agricultura, la ramaderia, la pesca i algunes activitats extractives, com l’explotació de pedreres, completen l’oferta econòmica del municipi.

Els principals punts d’interès de la ciutat són el teatre romà, les dues portes principals de les antigues muralles, la capella del Sant Crist (de finals del segle XVII, dins l’església parroquial) i nombroses cases d’interès artístic del segle XVI.

Dins el terme es troben el castell de Manresa, la cova de son Santmartí, paleocristiana, l’església de Santa Anna (segle XIII), el santuari de la Victòria, els llocs i pobles de Gatamoix, es Bacarès i Son Fe i les parròquies d’es Malpàs i es Port d’Alcúdia.

Enllaç web: Ajuntament

Alcúdia de Crespins, l’ (Costera)

16 Respostes

Municipi de la Costera (País Valencià): 5,2 km2, 160 m alt, 5.231 hab (2014)

(ant: l’Alcudiola o l’Alcúdia de Canals) Situat en una plana regada pel riu dels Sants, que neix a l’abundosa font dels Sants, dins el terme municipal.

A banda de l’agricultura de secà (oliveres i garrofers) i del regadiu (tarongers, figueres, moresc, blat, cacauets, patates, cotó, etc), alimentat per les sèquies de les Setenes, dels Horts i dels Canyamars, actualment l’activitat econòmica més important del municipi és la indústria (cotó, paper, conserves de fruites i envasos), el desenvolupament de la qual ha originat un important creixement de la població durant el segle XX.

La vila, antiga alqueria d’origen islàmic, es troba emplaçada a la dreta del riu dels Sants; el seu nucli urbà és pràcticament unit amb el de Canals; l’actual església parroquial va ser projectada el 1702.

L’alqueria de Crespins, esmentada al Repartiment de Jaume I, era prop de l’Alcúdia.

Enllaç web: Ajuntament

Alcúdia de Carlet, l’ (Ribera Alta)

15 Respostes

Municipi de la Ribera Alta (País Valencià): 23,77 km2, 38 m alt, 11.615 hab (2014)

(oficial: l’Alcúdia)  Situat a la plana al·luvial de l’esquerra del Xúquer i dividit en dos sectors separats pel terme de Guadassuar: el primitiu terme, situat a banda i banda del riu Magre i estés fins als primers contraforts de la serra de Tous; i l’altre, més petit, al sud, que correspon a l’antic terme de Montortal.

El regadiu (tarongers, hortalisses i fruiters), alimentat per la sèquia reial del Xúquer, la ramaderia i la indústria de congelats, maquinària i mobles, constitueixen l’oferta econòmica del municipi, que ha incrementat constantment la seva població durant el segle XX.

La vila és a l’esquerra de la sèquia reial del Xúquer; l’actual església parroquial de Sant Andreu, acabada el 1780, és d’estil neoclàssic i de grans dimensions. Al segle XVII fou creat el comtat de l’Alcúdia. Al nord de la vila hi ha el barri del Serrallo.

Enllaç web: Ajuntament

Alcubles, les (Serrans)

6 Respostes

Municipi dels Serrans (País Valencià): 43,5 km2, 774 m alt, 750 hab (2014)

(cast: Alcublas) Situat a la zona de llengua castellana del País Valencià, al vessant meridional de les serres que separen les conques del Túria i del Palància, entre el cim de la solana de les Alcubles i el Montmajor. A la part meridional del terme hi ha algunes pinedes.

La base de l’economia del municipi és el conreu de la vinya, també hi ha cereals (blat, ordi i civada); compta amb una cooperativa per a l’elaboració del vi i és important la producció de figues. La ramaderia (bestiar porquí, cabrum i oví), l’avicultura, l’apicultura i l’explotació d’una pedrera de marbre negre completen l’activitat econòmica. Àrea comercial de València. La població, tanmateix, ha experimentat una forta emigració, si bé últimament s’ha estabilitzat.

La vila, que agrupa tota la població del municipi, es troba assentada al peu d’un turó, a la dreta de la rambla de les Alcubles.

Alcosser de Planes (Comtat)

2 Respostes

Municipi del Comtat: 4,7 km2, 350 m alt, 241 hab (2013)

(ant: Alcosser de Gaianes o Alcosseret; cast: Alcocer de Planes) Estès a banda i banda del riu d’Alcoi, prop de la seva confluència amb el riu d’Agres, al peu de la serra de Benicadell, al nord d’Alacant.

La principal activitat econòmica del municipi és l’agricultura, amb predomini del secà (cereals, vinya, oliverars); al regadiu, poc extens, són conreades algunes hectàrees de cereals. Les terres, molt repartides, són explotades majoritàriament pels propietaris. Àrea comercial d’Alcoi. La població ha disminuït des del 1920.

El poble conserva encara les runes d’un antic castell de l’època islàmica. Formava part de l’antic comtat de Cocentaina. El 1535 passà a la parròquia de Gaianes, de la qual s’independitzà posteriorment.

Enllaç web: Ajuntament

Alcora, l’ (Alcalatén)

22 Respostes

Municipi i capital de la comarca de l’Alcalatén (País Valencià): 94,9 km2, 279 m alt, 10.672 hab (2014)

Estès en un territori més aviat pla, en la zona de transició cap a la Plana. Comprèn la conca baixa del riu de Llucena (o riu de l’Alcora), en el curs del qual ha estat construït el pantà de l’Alcora; inclou també un petit sector de la conca del Millars.

Hi abunden els pasturatges i les terres de secà, dedicades a blat, oliveres, garrofers, ametllers i vinyes. Les terres són explotades directament pels propietaris. Les activitats industrials són cada vegada més importants, com l’activitat tradicional de la ceràmica de l’Alcora, que després d’alguns alts i baixos ha ressorgit en els últims anys i actualment és un dels principals centres productors dels Països Catalans. La població ha anat variant en funció d’aquests alts i baixos de la indústria ceràmica.

La vila és assentada a la dreta del riu de Llucena, al peu d’un tossal al damunt del qual, i als seus costers, hi ha les ermites de Sant Cristòfol, de Sant Vicent i del Calvari.

Dins el terme es troben les restes del castell d’Alcalatén, a més dels llogarets d’Araia i de la Foia d’Alcalatén (o el Regall).

Enllaç web: Ajuntament

Alcoleja (Comtat)

7 Respostes

Municipi del Comtat (País Valencià): 14,52 km2, 739 m alt, 199 hab (2013)

(o Alcoleja d’Aitana) Situat entre la serra d’Aitana i la Serrella, al nord-est d’Alacant. De relleu accidentat, hi abunden els pasturatges i els boscos de pins i d’alzines.

La base de l’economia local és l’agricultura, tant de secà (oliveres, arbres fruiters i, principalment, cereals) com de regadiu (fruiters -pereres i pomeres-, així com hortalisses per al consum local). Àrea comercial d’Alcoi.

La vila, assentada en un vessant de la serra d’Aitana, a l’esquerra del riu de Frainos, conserva el palau dels marquesos de Malferit, senyors d’Alcoleja.

Dins el terme, a més dels despoblats de Benigama i de Beniafé i de les masies d’Aitana i de Riola, hi ha l’església i el caseriu del Seguró (en part, també, dins el terme municipal de Sella).

Enllaç web: Ajuntament