(País Valencià, segle XVI – segle XVII)
Jurista. Després de restar vidu entrà a l’orde carmelità juntament amb dos fills seus, un dels quals fou el bisbe de Sogorb, Anastasi Vives i de Rocamora.
Deixà manuscrits dos tractats jurídics i un de caràcter religiós.
(Oriola, Baix Segura, 16 maig 1599 – Onda, Plana Baixa, 20 maig 1674)
Prelat i frare carmelità. Fill de Francesc Vives i de Rocamora. Era doctor en teologia.
El 1661 fou nomenat bisbe de Sogorb. Un any abans de la seva mort renuncià a la mitra i es retirà al convent d’Onda per raons de salut.
És autor de diversos treballs sobre temes històrics.
(València ?, segle XVI – Sàsser, Itàlia, 1625)
Polític. Era senyor de les baronies de Benifairó de les Valls i de Santa Coloma. Aquest darrer lloc, despoblat per l’expulsió dels moriscs, li fou indemnitzat per Felip II de Catalunya.
Fou ambaixador d’aquest monarca a Gènova, i més tard fou virrei de Felip IV a Sardenya (1623-25). Combaté el bandolerisme del cap del Logudor. Morí en el càrrec.
(València, 9 juliol 1853 – 4 març 1893)
Erudit. Doctor en dret (1878), fou un dels impulsors de la Societat Arqueològica Valenciana i de l’exposició arqueològica feta a València el 1878, per a la qual redactà el catàleg. Formà una valuosa biblioteca sobre història valenciana. Col·laborà a “Revista de Valencia”, “Valencia Ilustrada” i altres periòdics.
Publicà diversos opuscles, entre els quals Los diccionarios y vocabularios valencianos (1882), Retratos de alicantinos ilustres (1892), Bosquejo biográfico de Crisóstomo Martínez y Sorlí (1890), Los limoncillos de Sagunto (1885) i Noticias de Pep de l’Horta. Fou soci fundador de la Caixa d’Estalvis de València i acadèmic de Sant Carles.
(País Valencià, segle XIX)
Agrònom. Publicà alguns estudis d’interès sobre temes agrícoles, com el titulat Breve noticia del cultivo del arroz, cual se halla establecido en el Reino de Valencia (1833).
(Maó, Menorca, 1940 – )
Pintor i gravador. Fill de Joan Vives i Llull. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, amplià estudis a Florència (1972-73), becat per la Fundació March.
Conrea la pintura i el gravat -natures mortes i paisatges- dins un concepte nítid i estàtic proper al Novecento italià. Ha exposat individualment des del 1964, Palma (1968), Zuric (1970), Barcelona (1973 i 1975), etc.
Veure> Joan Lluís Vives i Marc (humanista i filòsof valencià, 1492-1540).
(Benassal, Alt Maestrat, 1612 – País Valencià, 1654)
Frare dominicà. Prengué l’hàbit a València el 1627. Es doctorà en teologia el 1640.
És autor de l’obra De primatu divinae libertatis ad sciendum (1654) i de diversos escrits teològics que restaren inèdits.
(Palma de Mallorca, 1624 – 1708)
Eclesiàstic. Doctor en teologia i mercedari, ocupà diversos càrrecs dins el seu orde, fou qualificador i jutge del Sant Ofici i examinador sinodal de Mallorca i Sogorb. Defensà el lul·lisme.
Publicà diverses obres de caràcter religiós en castellà i en català: Mirall i exemplar de los estudiants, ab algunes addicions (1645).
(Dénia, Marina Alta, 13 agost 1650 – Roma, Itàlia, 22 maig 1709)
Pintor, gravador i escriptor en italià. Fill d’un comerciant italià. Es formà a Roma amb Carlo Maratta i fou pintor de Cosme III de Toscana. A Roma assolí la canongia de la col·legiata de Xàtiva i retornà a València.
Pintà a la capella del sagrari i a la de Sant Pere de la seu de València, i a la capella dels Jesuïtes, també a València. És autor dels catorze quadres de l’orde franciscà al convent de Sant Francesc de València, de la Confessió de sant Pere i el Naixement de sant Ambròs (augustiniants de Morella).
Tornà a Roma el 1700 i hi publicà Osservazioni sopra il libro de la Felsina Pitrice (1703), impugnant l’obra de Carlo Cesare Malvasia, i Vita e miracoli dell’apostolo valenziano San Vincenzo Ferreri (1705).
Dades dels Països Catalans 