(València, vers 1150 – Egipte, vers 1235)
Poeta, filòleg i tradicionista andalusí, conegut també per Ibn Gumayyil. Fou dues vegades cadí de Dénia, d’on fou destituït per la seva conducta escandalosa.
Exiliat, ensenyà a Tunísia (1198) i pel nord d’Àfrica. Fou un dels difusors més considerables de la cultura andalusina a les escoles orientals.
Abú Abdal·là ibn Alí Alcama (Oriola, Baix Segura, segle XII – Almeria, Andalusia, 1147) Genealogista àrab.
Abú Abdal·là Muhammad ibn Ialaf Ismail al-Sadafi (València, 1036 – segle XI) Historiador àrab. Fou poeta i jurista de mèrit. Escriví una història de la ciutat. Li és atribuïda una relació de la primera conquesta de València pels cristians.
Abú Amir ibn Iannac (València, 1089 – 1152) Historiador àrab.
Abú Amir Utsman (Dénia, Marina Alta, segle XI – ?, segle XI) Escriptor àrab. Destacà com a teòleg.
Abú Bahr ibn Alatsi (Sagunt, Camp de Morvedre, 1048 – Còrdova, Andalusia, 1126) Escriptor àrab. Fou molt fecund.
Abú Djàffar al-Battí (València, segle XI – ? , 1095) Historiador.
Abú Iasaa ibn Dihia (València, 1150 – Egipte, 1235) Escriptor àrab. Viatjà per orient i ocupà alts càrrecs a Egipte.
Abú-l-Càsim ibn Ferro ibn Halaf ibn Ahmad (Xàtiva, Costera, segle XII – Egipte ?, segle XII) Poeta. Les seves composicions són de caràcter didàctic. Devers la meitat del segle XII residia al Caire, dedicat a l’ensenyament.
Abú-l-Husain ibn Djubair (València, 1145 – ?, 1217) Historiador.
Abú-l-Motref Ahmad al-Marzumi (Alzira, Ribera Alta, 1189 – ?, 1226) Escriptor àrab. Escriví una història dels almohades i una altra de Mallorca, un poema descriptiu de València i una col·lecció d’epístoles.
Abü-l-Mundir (Girona, segle XI – la Vila d’Eivissa, 1114) Convers cristià. Nomenat pel valí de Mallorca representant seu a Eivissa. El 1114 defensà la Vila d’Eivissa de l’atac de la flota catalano-pisana poc abans de la invasió de Mallorca, però morí en el setge.
Abü Muhammad al-Garnatï (Illes Balears, segle XII – Palma de Mallorca, 1229) Noble. Darrer cadi i imam de Mallorca. Governà pocs mesos. Morí en la defensa de la ciutat durant el setge de Jaume I el Conqueridor.
Abú Muhammad ibn Abí Nars (Illes Balears ?, 1029 – ?, 1095) Jurista àrab. Fou conegut també per al-Homaidi. Tingué fama de gran savi i deixà una producció extensa. Sojornà a Bagdad.
Abú Muhammad ibn Alcama (València, 1036 – ?, 1115) Historiador àrab.
Abú Talib al-Muntanabí (Alzira, Ribera Alta, segle XI – 1126) Historiador àrab.
Abú Zaid ibn Abd ar-Rahman ibn Muhammad ibn ats-Tsakar (València, 1062 – Fes, Marroc, 1128) Historiador àrab. S’establí a Fes, on es dedicà al comerç de llibres.
(Catalunya, segle XII – 1235)
Cavaller. Serví Pere I el Catòlic. Combaté a la batalla de Muret (1213).
Després de la batalla i de la mort del rei, fou dels qui en portaren les restes al monestir aragonès de Sixena.
Després es retirà per un temps a Santes Creus, on fou enterrat.
(Barcelona, 1235 – )
Orde religiós i militar (mercedaris). Fundat per sant Pere Nolasc, il·luminat per una visió de la Verge, que li encarregà la missió de redimir cristians captius dels musulmans.
Nolasc i un grup de laics reberen el canonicat del bisbe Berenguer de Palou i la condició militar del rei Jaume I el Conqueridor, i posteriorment aprovat pel papa Honori III.
Inicialment fou anomenat de Santa Eulàlia, però poc abans de morir Pere Nolasc (1249), va rebre el nom d’orde de santa Maria de la Mercè.
D’orde laico-militar, l’any 1317 va convertir-se en orde clerical. Sant Ramon de Penyafort en va escriure la regla, que fou confirmada per Gregori IX de 17 de gener de 1325. Tingué noves constitucions i s’assimilà als ordes mendicants, segons consta en la butlla Aeternus Aeterni de Benet XIII.
Al principi del segle XIX experimentà una forta decadència, i fou restaurada al final del segle. Modernament els mercedaris es dediquen a l’ensenyament, als presoners i a les missions.
El 1265 es va crear una branca femenina de l’orde, que s’extingí, però fou restaurada el 1870.
Té cases a Espanya, Itàlia, l’Argentina, Xile, el Perú i l’Equador.
(Barcelona, 1235 – 1302)
Vice-almirall de Catalunya. Mercader i armador, posà aviat la seva experiència al servei de la corona.
Prestà servei a Jaume I el Conqueridor en la croada (1269) a Terra Santa frustrada per un temporal; organitzà l’expedició de Pere II el Gran a Tunis i a Sicília (1282) i la proveí d’homes i material; diverses vegades féu el trasllat dels membres de la família reial entre Catalunya i Sicília. Amb un petit estol de 14 galeres socorregué Messina, el 1284,
A partir de la invasió dels croats de Felip III l’Ardit (1285), a més dels serveis d’organització i intendència, passà a tenir funcions de vice-almirall; juntament amb Berenguer Mallol, expert i acabalat navilier civil, fou encarregat de la defensa de la costa de Catalunya; ambdós auxiliaren a Roger de Lloria, desbarataren l’estol francès prop de les illes Formigues (juliol 1285), ajudaren l’almirall en la victòria del golf de Roses (setembre 1285) i participaren en la defensa del Coll de Panissars.
Aquesta col·laboració seguí en el regnat d’Alfons II el Liberal, que els encomanà l’aparellament de les expedicions militars contra Jaume II de Mallorca (1286) i a la conquesta de Menorca (1287), que romania en poder sarraí.
El 1293 comandà, amb Jaume Escrivà, les galeres que patrullaren a l’estret de Gibraltar contra els benimerins.
(Girona, 1160 – 1235)
Escriptor. Fill de Josep Kimhi (Girona, segle XII), gramàtic.
Fou membre ben distingit de la comunitat hebrea de Girona. Visqué molts anys a Narbona.
Actuà com a àrbitre màxim dels debats sostinguts pels jueus de Catalunya i del Llenguadoc sobre el pensament de Maimònides, envers el qual es pronuncià favorablement.
Fou comentarista dels textos religiosos, mostrant-se seguidor de l’exègeta Abraham ben Ezra, també gironí. Escriví diversos treballs de gramàtica. La seva fama arribava a diversos països.
Fou germà seu Moisès Kimhi (Girona, segle XII) Gramàtic.
(Catalunya, segle XII – vers 1235)
Senyor de la baronia de Bellpuig. Nét de Berenguer Arnau. Fou conseller d’Alfons I el Cast i de Pere I el Catòlic i fundà el monestir de Sant Nicolau de l’Hospitalet (1224).
Fou pare de quatre fills: Guillem III, Gueraua, Ramon i Berenguer Arnau I.
Dades dels Països Catalans 