(Nàpols, Itàlia, segle XV)
Títol senyorial concedit el 1464 a Antoni de Centelles i Ventimiglia, marquès de Cotrone, conegut també com a Antoni de Ventimiglia.
Santa Severina, principat de
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: 1464
Arenós, Jaume d’ -bastard Alfons II Gandia-
(País Valencià, segle XV – Xàtiva, Costera, 1464)
Fill natural d’Alfons II de Gandia. Aquest li deixà en morir (1425), la baronia d’Arenós. En la seva joventut serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia. Després de participar a la fase inicial del setge de Gaeta, caigué presoner amb el rei a la batalla naval de Ponça, el 1435.
Quan pujà al tron Joan II el Sense Fe es mostrà poc favorable a aquest monarca i simpatitzà, en canvi, amb el príncep Carles de Viana. En 1462 esclatà la guerra del Principat contra el monarca. Fou l’únic gran noble què, al regne de València, s’adherí a la lluita contra el rei.
Emprengué diversos fets d’armes, com la presa del castell d’Alcanyís (1462), i mantingué la singular actitud, durant dos anys llargs, amb fortuna remarcable. El 1464 hagué de retirar-se a les seves possessions per defensar-les a ultrança. Caigué presoner el 4 de setembre de 1464. Fou conduït al castell de Xàtiva, on moriria en captiveri.
Els seus fills, presos també aleshores i tancats a la torre de Torrent, aconseguiren escapar. El rei Joan II confiscà la baronia d’Arenós i la lliurà, amb el nou títol ducal de Vilafermosa, al bastard reial Alfons VI de Ribagorça.
Foren fills seus Jaume d’Arenós i:
- Joan d’Arenós (País Valencià, segle XV) Fill segon de Jaume d’Arenós. Amb els seus germans fou empresonat en 1464 a la torre de Torrent, per ordre de Joan II el Sense Fe, al temps que el seu pare era reclós a Xàtiva. Ell i els seus germans fugiren i es refugiaren de primer a Castella i després al Principat, llavors en guerra contra el rei. En 1472 figurava entre els nobles que hagueren de fer acatament al rei Joan, al final de la guerra.
- Pere d’Arenós (País Valencià, segle XV – Catalunya, segle XV) Fill petit de Jaume d’Arenós. Amb els seus germans fou empresonat el 1464, fugí i passà a Catalunya. El 1472 hagué de reconèixer la sobirania de Joan II el Sense Fe.
Alcàntera, baronia d’
(Alcàntera de Xúquer, Ribera Alta, segle XV – )
Jurisdicció senyorial creada el 1464 i concedida a Elvira de Ribelles, casada en segones noces amb Joan de Montagut.
De la família Montagut passà a la dels Sorell, comtes d’Albalat i barons de Beneixida.
Maça de Liçana i d’Alagó, Pere (V)
(Xàtiva, Costera, segle XV – Alacant, 1448)
“el Barbut” Noble. Senyor de Moixent, Monòver, Xinosa, la Font de la Figuera, Pinet, Novelda i el castell de Mola. El 1405 comandà les naus del rei Martí I de Catalunya quan passà a Sicília, i per finançar l’expedició vengué la senyoria del lloc de Liçana (1412).
Serví Alfons IV el Magnànim a Nàpols com a majordom i conseller. Fou governador d’Oriola i tinent de l’infant Joan, rei de Navarra. En lluita a la frontera castellana, prengué i saquejà Almansa.
Es casà amb Brianda Cornell i de Luna, i després, amb Elionor de Boïl. Testà el 1448 i vinculà tots els seus béns, que fins aleshores havien restat lliures.
Fou el pare de:
- Blanca Maça de Liçana i Cornell (País Valencià, segle XV) Muller de Pedro de Luna, baró d’Illueca i Gotor.
- Lluís Maça de Liçana i Cornell (País Valencià, segle XV – vers 1464) Noble (dit també Lluís Cornell). Fou el marit de Constança de Ávalos y Tovar.
- Martí Maça de Liçana i Cornell (País Valencià, segle XV) Senyor de Moixent. Es casà amb Rafaela de Rocafull, germana del primer senyor d’Albatera, i foren pares de Pere (VI) Maça de Liçana i de Rocafull. Martí també tingué un fill il·legítim:
Gaspar Maça de Liçana (País Valencià, segle XV) Germanastre de Pere (VI). Fou pare de:
Gaspar Maça de Liçana i Soler (País Valencià, segle XVI) Fou el pare de:
Joan Maça de Liçana (País Valencià, segle XVI) dit el de Callosa. Inicià un plet contra els Lladró de Vilanova per a la possessió dels béns que tenien dels Maça de Liçana i guanyà (1570) Moixent, Novelda i el castell de la Mola. El litigi continuà, però contra la seva filla:
Elfa Maça de Liçana i Maça de Liçana (País Valencià, segle XVI) Es casà amb Joan de Vall-llebrera, senyor d’Agost, i foren pares d’:
Elisabet Maça de Liçana (País Valencià, segle XVII – 1666) Muller de Francesc de Rocamora, primer comte de la Granja. El 1614 obtingué sentència definitiva a favor seu del plet iniciat pels Lladró de Vilanova, els quals, però, es quedaren Llutxent, Quatretonda, Benimaclet, Pinet, la Font de la Figuera, Terranova i Mandas. Alguns dels successors dels primers comtes de la Granja també es cognomenaren Maça de Liçana.
Blanca d’Aragó i de Navarra
(Olite, Navarra, 1424 – Lescar, Navarra, 1464)
Reina de Castella. Filla de Joan II de Catalunya i de Blanca de Navarra, anomenada també sovint com la seva mare. Nasqué poc abans de que els seus pares cenyissin la corona navarresa.
El 1436 es casà, a Alfaro, amb Enric de Castella, el futur Enric IV, duent de dot l’immens patrimoni castellà del seu pare. Es posà al costat del seu germà Carles de Viana durant la pugna d’aquest amb el seu pare per la possessió del títol reial de Navarra. El 1455, intransigent Joan II davant el conflicte, desheretà Blanca dels béns navarresos, igual que féu amb Carles. Enric IV acabà repudiant-la, atribuint-li l’esterilitat de la unió (1453).
El 1460, Joan II revocà els seus determinis anteriors, coincidint amb un acord de concòrdia amb el seu fill Carles. Aquest, en morir, deixà Blanca hereva dels seus drets a la corona de Navarra. Els tèrbols interessos que abellien el tron navarrès eliminaren Blanca. Aquesta fou posada per Joan II en poder del comte de Foix, cunyat seu (1462).
Morí segons sembla emmetzinada, de forma que facilitava les ambicions de la seva germana Elionor d’Aragó i de la seva madrastra Joana Enríquez. Ambdues han estat responsabilitzades del crim, per bé que la historiografia moderna es pronuncia de preferència sobre la culpabilitat de la germana.
Llobera i Garró, Bartomeu de
(Barcelona, vers 1400 – 1455)
Mercader. Fill de Joan de Llobera i germà de Joan. Fou soci capitalista d’una companyia mercantil.
Partidari de la Biga, fou membre actiu del Consell de Cent (1437-53), cònsol de mar (1437) i administrador de la taula de canvi (1447).
Fou el pare de:
Joan de Llobera i de Ferrera (Barcelona, segle XIV – 1464) Conseller tercer de Barcelona (1462-63). Morí escanyat, acusat del crim de sodomia.
Bartomeu de Llobera i de Ferrera (Barcelona, segle XV – 1462) Mercader. Cònsol català a Nàpols, on tenia negocis.
Elionor de Llobera i de Ferrera (Barcelona, segle XV) Muller de Pere Font, propietari d’una de les botigues de teles més importants de Barcelona, i que també era administrador de la companyia de draps dels Llobera.
Fort, Joan -cartoixà-
(Albocàsser, Alt Maestrat, 5 setembre 1406 – Escaladei, Priorat, 14 maig 1464)
Cartoixà mort en fama de santedat.
Estudià teologia a l’estudi general de Lleida, i ingressà a la cartoixa d’Escaladei (1425), on exercí una gran influència com a conseller i a través dels seus escrits, alguns dels quals, com Liber Revelationum, es conserven manuscrits.
Ferrer, Joan Ramon
(Catalunya, abans 1448 – després 1464)
Jurista. Estudià dret civil a Bolonya, on es doctorà el 1448, i fou professor a la Facultat de Dret de l’Estudi General de Lleida.
Se n’han conservat les tesis del doctorat i el judici del tribunal, format per cinc professors bolonyesos; d’aquestes obres es dedueix que s’interessà per estudis crítics de la història del dret: Oratio ad probandum iura digestorum pene innumerabilia post Christi adventum fuisse constituta.
Comptà també una col·lecció de Concilia, en dues parts (1462 i 1464), i una Matricula jurisconsultorum de Barcelona, que aplicava al país el seu interès per la història del dret.
Les seves opinions foren preses en consideració per juristes posteriors. Pere Miquel Carbonell el recorda en De viris illustribus catalanis.
Esplugues, Pere d’
(Vic, Osona, s XV – Palma de Mallorca, 1464)
Donzell. A les corts de 1454-58 es mostrà partidari de solucions favorables a la monarquia.
Tanmateix, el 1461, essent un dels 27 membres del Consell del Principat, secundà l’abat de Poblet Miquel Delgado en les negociacions amb la reina, que acabaren amb la capitulació de Vilafranca del Penedès, i, l’any següent, en la política a seguir davant la revolta remença.
Declarada la guerra contra Joan II, fou encarregat d’aixecar el sometent des de Camprodon i Olot a Besalú, Figueres i Castelló d’Empúries per a fer cara a la invasió francesa, que aconseguí, amb tot, d’arribar a Girona i alliberar la reina de la força.
Nebot, potser, de l’ex-governador de Menorca Pere de Bell-lloc, per tal d’unir Menorca a la causa de la generalitat de Catalunya, capitanejà una galera, sota la direcció de Francesc de Pinós, i aconseguí la presa de Maó, on dugué a terme una sagnant repressió, i de posar setge a Ciutadella, però fou capturat per les forces mallorquines fidels a Joan II el Sense Fe.
Empresonat, amb d’altres, a la ciutat de Mallorca, fou finalment decapitat a la plaça de la Cort.
Castellbell, Vicenç de
(Catalunya, segle XV – Ripoll, Ripollès, novembre 1464)
Prior de Casserres. El 1464, durant la guerra contra Joan II, era oïdor de compres de la generalitat de Catalunya i capità de Ripoll i de Sant Joan.
Acusat injustament de traïció a la causa del Consell del Principat, fou empresonat per Joan de Deça, cosí del rei Pere IV el Conestable de Portugal, el qual, però, n’ordenà l’alliberament.
Fou assassinat pels seguidors d’Arnau Guillem de Campllong, veguer de Ripoll, quan aquest es passà al bàndol de Joan II el Sense Fe.
Dades dels Països Catalans 