Arxiu d'etiquetes: catedrals

València, catedral de

85 Respostes

(València, Horta)

Temple principal de l’arxidiòcesi de València, que té com a titular Santa Maria. La catedral anterior a la conquesta cristiana, la que existia des del segle VI, en temps del primer bisbe conegut, Justinià (531-46), que el 546 celebrà un concili a València, es trobava prop de l’actual, a l’àmbit de l’antiga basílica i fòrum romans.

Ho confirmà el 1906 la troballa d’una làpida fragmentada, amb deu hexàmetres llatins, que commemorava la reconstrucció d’un temple magnífic maltractat pels segles. Aparegué en aterrar-se una casa a la plaça de l’Almoina, davant la catedral actual. Molt abans (1770) s’havia descobert prop del mateix lloc una làpida funerària amb un crismó. Per bé que en ambdues inscripcions faltava el nom del bisbe, s’ha interpretat que la primera correspon al bisbe Justinià i la segona al seu successor Eutropi (vers 580-vers 610). E. Hübner recollí també una inscripció on es diu que Justinià havia construït temples de nova planta i reconstruït els antics.

Bé que sembla que la successió episcopal continuà durant una bona part de l’època àrab, falten notícies referents a la catedral, que és probable que es convertís en mesquita musulmana. Això explicaria que quan el Cid conquerí València (1094) i afermà la conquesta amb la presa de Morvedre (1098) fes convertir la mesquita major de la ciutat en catedral, i la dediqués a Santa Maria. Recaiguda València sota el domini àrab (1102), tornaria a ésser mesquita, fins que el 1238 el rei Jaume I tornà a purificar-la i convertir-la en catedral. Dissortadament no se’n té cap descripció.

El 1262 el bisbe Albalat féu aterrar el primitiu edifici i al mateix lloc en féu aixecar un de més gran, segurament d’estil romànic tardà amb influències mudèjars, com ho demostra l’absis amb la seva girola o la porta del Palau, d’una gran bellesa. Aquesta porta, semblant a la dels Fillols de la seu vella de Lleida, és més rica encara d’ornamentació que la lleidatana, i té capitells historiats i records mudèjars, i hom li donava el nom significatiu de porta de Lleida.

No se sap si l’obra empresa per Albalat consistí en la reedificació de tota la catedral o només en féu la part essencial i indispensable per al culte sagrat; fa pensar en la segona solució el fet que al segle XIV hom renovés totalment l’edificació, aprofitant només una petita part de la vella, amb la construcció del gran edifici gòtic actual, amb la porta dels Apòstols, obra del borgonyó Nicolau d’Autun, sota la qual tradicionalment es reuneix el tribunal de les Aigües. El bisbe Ramon Gastó (1322-48), que inicià l’obra, la féu construir només fins a les actuals capelles de Sant Francesc de Borja i de Sant Lluís Bisbe.

El 1404 s’havia començat a edificar el cimbori gòtic, i entre el 1381 i el 1424 es construí la torre del Miquelet, octagonal, d’estil gòtic català, que té 51 m d’altitud, obra d’A. Julià. Al segle XVIII hom li afegí l’espadanya barroca. S’acabà l’obra gòtica al segle XV amb la construcció de l’última gran arcada, que incloïa en el seu recinte la parròquia de Sant Pere i l’antiga aula capitular, construïda entre el 1356 i el 1369. La canònica catedralícia, creada arran de la restauració, fou estructurada amb vint membres i dotze pabordies, a l’estil de les del Principat, pel bisbe Andreu d’Albalat (1252).

El bisbe Ramon Gastó fundà (1343) una càtedra de teologia a l’aula capitular, segons que ho recorden els bancs de pedra, capaços per a quatre-cents alumnes, i la trona gòtica per al lector. També s’hi celebraven corts. I el 1740 s’hi establí una càtedra de teologia moral. Es guarda en l’antiga aula un retaule de notable ornamentació gòtica, obra d’Antoni Dalmau. La fornícula de tres arcs concèntrics, sostinguts per columnetes, era antigament l’entrada del cor, i actualment té el Sant Calze, que és objecte d’especial veneració.

Al segle XVIII s’emprengueren importants obres de renovació, que modificaren totalment la primitiva estructura de la catedral. L’antiga nau gòtica i fins el cimbori octagonal foren coberts per paraments, cornises i arquivoltes neoclàssiques, que en taparen completament l’antiga estructura. Aleshores (1703-13) fou construïda una nova porta -la principal-, dedicada a patrons i fills il·lustres de València.

Treballaren en el primer cos l’escultor i autor del projecte, el germànic Conrad Rudolf (1703), Francesc Vergara el Vell (estàtues de Sant Tomás de Villanueva i Sant Pere Pasqual?) i Ignasi Vergara (àngels amb el nom de Maria), en el segon cos, Rudolf (Sant Vicent Màrtir), Stolf (Sant Llorenç) i Francesc Vergara (els busts dels papes valencians Calixt III i Alexandre VI), i en el tercer, Stolf, autor de les estàtues de Sant Vicent Ferrer i de Sant Lluís Bertran.

L’església té tres naus, amb la del centre més enlairada. Fa 94 metres des de la porta principal fins al fons de la capella central de la girola i 55,65 de porta a porta del creuer. En la devastació del 1936 desaparegueren els orgues del cor i deixaren veure el mur antic. Les obres de restauració que hom féu les darreres dècades del segle XX permeteren de descobrir de nou l’estil gòtic primerenc, auster i quasi cistercenc, que té la seva principal bellesa en les proporcions.

Com a obres notables es poden remarcar el Baptisme de Jesús, de V. Macip (1535), sobre la pica de batejar, El comiat del duc de Gandia i El condemnat (1799), de Goya, a la capella de Sant Francesc de Borja, i la pintura de Sant Sebastià, de P. de Orrente, a la seva capella. A la girola hi ha un relleu del segle XVI a la capella de la Resurrecció, de Gregori de Biguerny, i el Braç esquerre de Sant Vicent Màrtir sobre l’altar. Al davant hi ha l’estàtua de la Mare de Déu de la Cadira, de J. Castellnou (1465).

La capella major fou transformada al segle XVII de gòtica en una de nova, poligonal i xorigueresca, de força mèrit, que té al centre la Mare de Déu de Portaceli, obra d’Ignasi Vergara. Les portes del seu retaule tenen uns 75 metres quadrats de pintura a l’oli, executada pels pintors de la Manxa Hernando, F. de los Llanos i F. Yáñez de la Almedina (1507), deixebles de Leonardo da Vinci, que representen la vida de la Mare de Déu. La catedral de València té moltes altres obres d’art, que la converteixen en un veritable museu. Hi predicaren Vicent Ferrer, Tomás de Villanueva, Francesc de Borja i Juan de Ribera, i hi celebrà el seu casament Felip III de Castella.

Té adjunts la Biblioteca del Capítol Metropolità, amb uns 2.300 volums, entre els quals 392 manuscrits dels segles XII al XIX, 120 incunables i moltes obres notables, i el Museu del Capítol Metropolità, on hi ha una exposició permanent del tresor catedralici i de quadres de valor. Hi ressalta la custòdia i carrossa del Corpus Christi, que té més de 600 kg d’argent, construïda entre el 1942 i el 1955 per diferents artistes valencians.

Sogorb, catedral de

8 Respostes

(Sogorb, Alt Palància)

Temple principal de la diòcesi de Sogorb, sota l’advocació de Santa Maria.

La primera edificació fou gòtica, però el conjunt de l’obra restà substancialment alterada per reformes posteriors. El presbiteri fou construït cap al final del segle XV per Juan de Burgos, i l’obra de la catedral devia ésser acabada vers el 1534. La portada és lateral, i procedeix del 1600.

Entre el 1791 i el 1795 fou totalment renovada l’obra, amb ampliació i elevació de la nau, pels arquitectes Maur Minguet i Joan B. Gascó, renovació que donà al conjunt un aspecte i una decoració neoclàssics.

La nau, única, és de grans dimensions, amb doble joc de columnes corínties laterals. Una cornisa reforçada manté la volta, amb medallons centrals pintats per Francesc Vergara. L’absis del presbiteri és cobert de pintures de Manuel Camaron. A l’extrem oposat, de cara a l’altar major, hi ha el cor baix, tancat amb reixa, amb cadirat de fusta tallada del principi del segle XVIII. Per les portes laterals del presbiteri hom comunica amb les sagristies majors i altres dependències del culte.

De cara a l’entrada principal del temple, es troba l’accés al claustre, del segle XIII al XV i de planta trapezoïdal, amb voltes gòtiques i una galeria superior; hi donen set capelles antigues, entre les quals la de Sant Salvador, on hi havia l’antiga parròquia de Santa Maria, actualment a l’antic convent dels dominicans. La porta procedeix de la cartoixa de Valldecrist.

L’actual aula capitular, del 1417, és de planta quadrada, amb volta gòtica octagonal, on es conserva una col·lecció de retrats de bisbes sogorbins.

Peces històriques de l’arxiu són un llibre capitulari, de 106 pàgines, en pergamí il·lustrat amb filigranes, dos cartularis de la Valldecrist del segle XV, manuscrits dels segles XIII al XV i l’anomenat còdex del compromís de Casp.

Tocant a la catedral hi ha la torre del campanar, truncada i de planta trapezoïdal, amb un oratori a Santa Bàrbara, així com una altra torre medieval, suposadament romana.

Roda, catedral de

3 Respostes

(la Pobla de Roda, Ribagorça)

Temple (Sant Vicenç de Roda), d’estil romànic, situat a la vila de Roda de Ribagorça. Construït entre el 1056 i el 1067 seguint l’estil llombard predominant a Catalunya.

De tres naus i tres absis, conserva en un absis lateral, tapiat per la construcció de la sagristia, un conjunt pictòric mural del segle XII, relacionable amb el mestre de Taüll. La cripta, sota l’absis esquerre del temple, que té el sepulcre romànic de Sant Ramon, és decorada amb pintures murals del segle XIII. De la mateixa època són les pintures que decoren la capçalera d’una capella annexa al claustre de la catedral.

Al temple es conserva un Crist clavat en creu i un Sant Joan, part d’un Davallament, i la imatge d’una Verge, tots romànics.

Oriola, catedral d’

8 Respostes

(Oriola, Baix Segura)

Centre del bisbat d’Oriola, és un edifici gòtic dels segles XIV-XV, molt modificat per restauracions i ampliacions posteriors. La seva col·legiata, creada per Benet XIII el 1412, constava originàriament de tres dignitats i deu canongies.

El 1510, en esdevenir catedral, fou augmentada en cinc dignitats, tres canongies d’ofici i vuit de simples, organització que perdura amb petites variacions.

Elna, catedral d’

15 Respostes

(Elna, Rosselló, 1069)

Temple principal de l’antiga diòcesi d’Elna (Santa Eulàlia d’Elna). És un dels bells exemplars existents de les grans construccions romàniques del segle XI.

El pla és irregular a causa d’haver estat format per etapes successives de refeccions i ampliacions que van del segle XI al XIV. Presenta arcs torals i formers, dels quals els més pròxims a l’altar descansen en columnes de reforç (coronades amb capitells, bisellats i ornats amb fullatges) sobreposades a un basament altíssim. Dues torres flanquegen la façana.

El claustre fou començat el 1175 i acabat al segle XIV; l’ala sud (1172-86) constitueix, amb els capitells i les columnes, una obra mestra de l’escultura romànica del Rosselló.

Eivissa, catedral d’

5 Respostes

(Vila d’Eivissa, Eivissa)

Temple principal del bisbat d’Eivissa, que té com a titular santa Maria.

Al segle XIV en degueren ésser construïts l’absis, les cinc capelles absidals, la torre, que té com a base irregular una d’aquestes capelles, i potser una part de la nau. L’absis servia de mur exterior de la vila, però la murada de Felip II ocultà la part inferior; també obligà a demolir la sagristia, potser del segle XV, però en la reconstrucció (1592) hom degué emprar les mateixes pedres.

interior de la catedral d’Eivissa

Aquest temple gòtic, acabat al segle XVI, fou objecte d’una reedificació (1712-28) que només aprofità les capelles absidals, desfigurades, el campanar i la sagristia, encara avui els elements més destacables. Són barrocs l’absis i la nau del temple nou, de sobri exterior.

La custòdia és una obra mestra de l’orfebreria gòtica mallorquina. Són notables dues taules atribuïdes a Francesc Comes (segles XIV-XV), dues d’atribuïdes a Valentí Montoliu (segle XV), la Santa Generació (del Mestre de Calvià?) i el retaule de Sant Gregori, renaixentista, i el relleu de la Mare de Déu del Roser, posterior.

Ciutadella, catedral de

5 Respostes

(Ciutadella, Menorca)

Temple principal de l’illa. Té com a titular a santa Maria. Alfons II el Franc en disposà la construcció a la conquesta de Menorca (1287), com a parròquia, però el 1301 encara no era acabada.

És gòtica, d’una sola nau i amb dotze capelles laterals. El campanar, de planta quadrada, era probablement el minaret de l’antiga mesquita. Incendiada durant el saqueig turc (1558), en caigueren les voltes de la part del presbiteri el 1626, la darrera clau de les quals fou reposada el 1634.

Al principi del segle XVIII fou afegida la capella de les Ànimes, barroca, i entre el 1813 i el 1890, la del Santíssim, d’estil corinti, com el frontis de la porta principal, que amaga l’antiga porta. De l’antic edifici és destaca la porta de la Llum.

Des del 1301 tingué capítol presidit per un paborde amb jurisdicció sobre tot Menorca, sota la dependència del bisbat de Mallorca. El 1795, amb la creació de la diòcesi de Menorca n’esdevingué la catedral.

Actualment té 12 canongies i 10 beneficis (en part vacants). El 1953 li fou concedit el títol de basílica.

Lleida, catedral de

67 Respostes

(Lleida, Segrià)

Temple principal del bisbat de Lleida que té com a titular Santa Maria. La llarga dominació musulmana (714-1149) féu perdre tota traça de la primitiva catedral. El 1149, tot just conquerida la ciutat, el bisbe Guillem Pere de Ravidats consagrà com a catedral la mesquita dita de Santa Maria l’Antiga, prop de la Suda, que li havia estat donada per Ramon Berenguer IV de Barcelona amb la resta de les mesquites de la ciutat i llurs pertinences; en resta la façana i part del seu àmbit a l’ala nord dels actuals claustres de la Seu Vella.

El bisbe Gombau de Camporrells, el 1193, decidí de fer construir una nova catedral, la Seu Vella, que inicià el mestre solsonès Pere Sacoma el 1203, al costat de Santa Maria l’Antiga. En morir Sacoma (1220) ja s’havia enllestit la part dels absis i el creuer; les obres continuaren sota la direcció de Berenguer Sacoma (1222) i altres mestres, fins que el 1250 se’n féu càrrec Berenguer de Prenafeta, que l’enllestí el 1278 amb uns altres aires, com palesa el gran cimbori. Fou consagrada pel bisbe Guillem de Montcada el mateix 1278.

La planta és basilical, de tres naus, amb un ampli creuer i cinc absis a llevant. Obra bàsicament romànica -peça mestra de l’anomenat romànic lleidatà-, conté nombroses solucions de l’època gòtica, com el joc de columnes adossades als pilars per a sostenir les voltes de creueria amb les ogives unides en una clau de volta. Els arcs són apuntats, i el cimbori, a la unió del creuer i de la nau, té tots els elements tradicionals del romànic, però l’altura, la planta octagonal i els finestrals dels llanternons són gòtics; en contraposició amb els edificis romànics, és molt il·luminada per finestrals i ulls de bou.

La part escultòrica, limitada a les portalades de l’Anunciació i dels Fillols, al portal major i als nombrosos capitells interiors i permòdols, té unitat estilística i alhora una gran varietat temàtica; mostra una gran dependència de l’escultura tolosana de la segona meitat del segle XII. El claustre, a ponent de la catedral, fou iniciat per Berenguer de Prenafeta (1278-86), s’interrompé fins el 1334 i fou continuat pels mestres Jaume Castells, Guillem Seguer i Guillem Solivella, que el completà amb la gran portalada gòtica dels Apòstols (fi del segle XIV), al centre del mur de ponent; és rectangular, de grans proporcions, amb naus de cinc trams, galeries cobertes amb volta d’ogiva i grans finestrals amb fins calats de pedra que s’obren al pati central i també a l’altra banda de la galeria de migjorn, magnífic mirador de la ciutat i la comarca.

El campanar, a l’angle sud-oest del claustre, és obra de Jaume Cascalls (1364) i Guillem Solivella (1410), i fou completat pel mestre Carlí (1416). La sala capitular, el refectori i les capelles, amb restes de pintura i portalades plateresques, així com sarcòfags de bisbes i nobles, completen el conjunt monumental, dissortadament malmès a partir de l’ocupació de la ciutat per Felip V de Borbó (1707), el qual convertí la catedral en caserna i fortalesa; tingué aquesta funció de caserna fins el 1949, malgrat que el 1918 havia estat declarada monument nacional i que el 1926 s’havia decretat la seva conservació i restauració. Aquesta, iniciada el mateix 1949 sota la direcció d’Alexandre Ferrant, es troba molt avançada.

El 1761 hom inicià la construcció de la nova catedral de la ciutat, planejada per Pedro Martín Cermeño i dirigida per Francesc Sabatini i d’altres; fou consagrada el 1781 i acabada el 1790. És un edifici neoclàssic de tres naus d’igual altura, separades per pilars estriats i amb capitells corintis, amb voltes hemisfèriques, quatre capelles per banda i set al deambulatori; l’atri, de tres arcades, és entre dos campanars de baixa altura amb els murs ornats de pilastres adossades. El 1936 fou destruït el valuós cor central, així com retaules i altres peces. Degudament restaurada, continua essent la catedral de Lleida.

A la catedral restaurada (1149) passà a residir la canònica catedralícia de Roda. L’ordenació definitiva fou feta el 1168, segons la qual la canònica havia de tenir la regla augustiniana, sota un prior, amb un nombre no superior a 25 membres durant els deu anys següents. El bisbe Berenguer d’Erill fixà, el 1232, el mateix nombre, però disposà que es podien posseir béns propis. Malgrat tot, continuà havent-hi una certa vida comunitària.

La canònica de Roda continuava subsistint, d’altra banda, i les dues comunitats juntes tenien el dret d’elegir els bisbes. Aviat la canònica es doblà, amb una segona comunitat, també molt forta, de preveres beneficiats. Canonges i beneficiats acumularen, al llarg del temps, un gran patrimoni, que reeixiren a conservar, malgrat les lleis desamortitzadores del segle XIX. El 1851 el nombre de canonges fou fixat en 16, en virtut del concordat. L’abundància de riqueses, sobretot territorials, de canonges i beneficiats de Lleida ha estat darrerament causa de polèmica, per tal com contradiu les orientacions del concili II del Vaticà.

Barcelona, catedral de

234 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Temple principal de la diòcesi de Barcelona. Té com a titulars la santa Creu i santa Eulàlia, des del 1867 té el títol de basílica menor. La primera catedral de Barcelona fou una basílica paleocristiana del segle IV, excavada a partir del 1945 i que es conserva en part al subsòl a tocar de la catedral. Malmesa per les incursions musulmanes, el 1045 Ramon Berenguer I de Barcelona i Almodis de la Marca iniciaren la construcció d’una nova catedral, romànica, que fou consagrada el 1058 per l’arquebisbe Guifred de Narbona.

L’actual edifici gòtic fou començat a construir el 1298 per les dues portes laterals, amb escultures arcaiques de factura italiana. És de planta de tres naus d’igual altura i un sol absis, amb deambulatori i capelles radials, continuades a les col·laterals, amb galeria superior en disposició que aparenta altres dues naus i que dóna al temple una amplitud i una il·luminació característiques. En són coneguts els noms dels arquitectes Jaume Fabre, Bernat Roca, Arnau Bargués, Jaume Solà, Bartomeu Gual i Andreu Escuder, dels segles XIV i XV.

Les crugies finals, obra del segle XV, comporten un cimbori en situació infreqüent acabat el segle XIX, igualment com el parament extern de la façana i de les dues torres laterals, obra de l’arquitecte Josep O. Mestres, segons un projecte del 1408 del mestre Carlí i finançada per l’industrial barceloní Manuel Girona, els hereus del qual feren possible l’acabament del cimbori.

barcelona_catEl claustre té capelles en tres costats; el quart és reservat a les sales capitulars, antiga i moderna, i d’administració, així com una antiga capella episcopal (segle XIII), dita actualment de Santa Llúcia, fundada pel bisbe Arnau de Gurb.

L’escultura gòtica és representada principalment a la cripta pels sepulcres de santa Eulàlia (obra italiana del segle XIV), dels bisbes sant Oleguer (de Pere Sanglada, 1406), de Ramon d’Escales (d’Antoni Canet, 1409) i de Sança de Cabrera (de Pere Oller, vers el 1436). Els escultors Claperós treballaren al claustre vers el 1450. Es conserva també, procedent del convent de Santa Caterina, el sepulcre de sant Ramon de Penyafort. A la capella del Santíssim és venerat un crucifix del segle XVI anomenat el Sant Crist de Lepant. La porta dita de la Pietat té un relleu de fusta de l’alemany Michael Lochner.

Al mig de la catedral hi ha el cor dels canonges, presidit per la cadira episcopal, del segle XIV. El cadirat del cor (els respatllers del qual foren pintats el 1519 amb motiu de la reunió del Toisó d’Or) i la trona, obres de Pere Sanglada i d’altres, és clos amb una parament de marbre amb relleus, de Bartomeu Ordóñez i Pedro Villar, del segle XVI.

A les capelles es conserven retaules gòtics pintats per Bernat Martorell, Guerau Gener, Miquel Nadal, Lluís Borrassà i Gabriel Alemany. Entre les joies del tresor cal destacar la custòdia i la cadira del rei Martí, d’argent daurat del segle XV, que li serveix de peanya.

El museu de la catedral conserva pintures gòtiques de Pere Destorrents, Jaume Huguet, Bartolomé Bermejo (la Pietat) i d’altres, el missal de Santa Eulàlia, miniat, així com teixits, brodats, etc. A l’arxiu es conserven papirs (segles V-VII), uns dos-cents còdexs, un centenar d’incunables, 40.000 pergamins (segles IX-XVII) i les sèries documentals de les institucions vinculades a la catedral.

Enllaç web:  catedral de Barcelona