(Vic, Osona, 24 agost 1857 – Barcelona, desembre 1905)
Enginyer industrial. Llicenciat en ciències. Es dedicà a l’agronomia i a l’enologia.
La diputació provincial de Barcelona el pensionà per a estudiar a l’estranger i l’envià al Congrés Vitícola de Montpeller (1883).
Publicà opuscles com Caracteres de la enfermedad causada por la filoxera… (1891).
(Vic, Osona, 1963 – )
Artista. Inicià el seu treball al final de la dècada de 1980 en l’àmbit de l’escultura i dels plantejaments espacials, fent del silenci un dels temes dominants en la seva obra.
Utilitzà indistintament diferents llenguatges com l’escultura, l’objecte, la fotografia, i construí un discurs existencialista entorn de la identitat i la ubicació del jo, del subjecte en relació amb el món exterior.
Cal destacar les exposicions individuals Res.Nada.Nothing (1990), al Centre de Lectura de Reus, i Tête a tête (1993), als Ateliers d’Artistes de Marsella, i la de les sèries Ànimes i somnis i Claroscuros y balbuceos, a Espais Centre d’Art Contemporani de Girona (2000).
(Vic, Osona, 4 març 1816 – l’Havana, Cuba, 16 agost 1870)
Autor dramàtic.
D’idees liberals, va escriure drames romàntics, sarsueles i poemes en castellà, però la seva obra més apreciada avui són els quadres de costums escrits més tard en català La teta gallinaire (1865) i La tornada d’en Titó (1867).
(Vic, Osona, 3 abril 1838 – Barcelona, 10 febrer 1892)
Ginecòleg. Estudià medicina a Barcelona i es doctorà a Madrid (1862).
Fou catedràtic d’obstetrícia (1872) i degà (1882) de la facultat de Medicina de la Universitat de València. El 1889 es traslladà a la de Barcelona.
Col·laborà a “El Compilador Médico” (1865) i fundà i dirigí “La Crónica Médica”. Publicà diversos tractats i manuals sobre obstetrícia.
(Vic, Osona, 1364/70 – Barcelona, 12 febrer 1434)
Jurista i advocat. Juntament amb Bonanat de Pere i Narcís de Santdionis fou encarregat de traduir al català els Usatges (1413).
Si bé era de família burgesa, fou nomenat pel rei Ferran I d’Antequera fiscal del reial consell i fou elegit diputat pel braç noble per a les Corts de Sant Cugat del Vallès (1419).
Fou un convençut teòric de l’autoritat monàrquica i del seu poder absolut, en la qual cosa es manifesta una marcada influència romanista. Tanmateix, hi oposà una sèrie d’objeccions derivades dels pretesos interessos generals del poble, que eren, en realitat, els de la burgesia urbana.
Entre les seves obres: Directorium pacis et treguae (1400), el comentari Super usaticos Cathaloniae (1401), Elucidarium Soni emissi (1406), que tracta del sometent, Viridarium militae (1407), De prerrogativa militari (1415), el petit tractat sobre dret constitucional i parlamentari Extravagatorium curiarum (1423) i el De moneta tractatus (1429).
(Vic, Osona, 1832 – 1908)
Jurista. Doctor en dret, representà el col·legi d’advocats de Vic en el primer congrés de jurisconsults catalans del 1881.
És autor de Lo nou còdic civil (1881), en el qual defensa el dret català. Inicià la publicació d’uns Apuntes para un diccionario de catalanismos, inacabats, i fundà i dirigí, a Vic, la revista “El Eco de la Montaña” (1862-68).
(Vic, Osona, 1484 – Barcelona, 4 gener 1561)
Bisbe de Barcelona (1545-61). Fill de Guillem Caçador, i germà del bisbe de l’Alguer Guillem Caçador.
Seguí la carrera eclesiàstica i fou successivament canonge de Vic, Girona, Tarragona -on ocupà l’ardiaconat de Sant Fruitós, amb el domini annex d’Eivissa– i Barcelona.
En aquesta darrera ciutat entrà en contacte amb Ignasi de Loiola i el seu grup reformador (1522), els quals defensaren la seva candidatura al bisbat, enfront de Carles de Cardona, candidat de la noblesa.
Un cop bisbe afavorí l’establiment dels jesuïtes a Barcelona i treballà per la reforma de la diòcesi, i especialment pels sacerdots, les monges, les visites pastorals i la predicació popular. Restaurà el palau episcopal.
Des del 1559 tingué com a auxiliar el seu nebot Guillem Caçador, el qual el succeí en el bisbat.
És autor de Breviarium Barcinonense nunc denuo confectum (1560).
(Vic, Osona, 9 octubre 1510 – Barcelona, 13 novembre 1570)
Bisbe de Barcelona (1561-70). Fill de Joan Caçador, nebot de Guillem Caçador i successor del seu oncle Jaume en la mitra barcelonina.
Ocupà diversos càrrecs civils i fou elegit diputat de la generalitat (1563). Va assistir al concili de Trento (1563), assessorat pel lul·lista Joan Lluís Vileta.
Com a bisbe de Barcelona procurà l’aplicació del concili: renovà la pràctica sinodal, decretà l’erecció del seminari -que no tingué efecte-, reactiva la reforma dels religiosos i publicà el seu ordinari i el breviari i presidí el concili de Barcelona (1569) en nom de l’arquebisbe de Tarragona, Gaspar Cervantes de Gaeta.
S’enfrontà amb el poder reial, tot i ésser canceller de Catalunya, en defensa de la jurisdicció eclesiàstica malmesa per Felip II.
Va escriure Ordinarium Barcinonense.
(Vic, Osona, 1477 – Roma, Itàlia, 1527)
Eclesiàstic i cronista. Fill de Guillem Caçador. Estudià a Roma (1502) i a Viena.
Canonge de la catedral de Vic, a la qual renuncià (1513) a favor del seu germà Jaume. Capellà de Juli II, aquest l’envià (1511) com a legat apostòlic prop de Ferran II de Catalunya i dels reis de Navarra i Portugal per a la celebració del concili Laterà V.
Fou auditor de la Rota romana (1511) i el 1525 fou nomenat bisbe de l’Alguer, diòcesi que no regí personalment. Fou secretari del papa Lleó X.
És autor d’algunes obres llatines sobre dret canònic: Decisiones aureae… Curiae Romanca concernentes i Decisiones ac intelligentiae ad Regulas Cancelleriae diligenter collectae.
(Vic, Osona, 1854 – 1928)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Fou imatger notable i bon restaurador. Realitzà figures de pessebre artístic d’una remarcable qualitat.
Dades dels Països Catalans 