(Vic, Osona, 1915 – 1994)
Restaurador. Germà de Josep, amb el qual restaurà nombroses pintures per encàrrec de museus i col·leccions de diversos països, sobretot per al Museu d’Art de Catalunya.
Fou un gran especialista del trasplantament de pintures murals.
(Vic, Osona, 5 juliol 1904 – Barcelona, 17 octubre 1985)
Arquitecte, arqueòleg i historiador de l’art. Germà de Ramon i nebot de Josep Gudiol i Cunill. Amplià els seus coneixements d’història de l’art als Estats Units, on després fou professor a la universitat de Toledo, Ohio (1939) i a l’Institute of Fine Arts de Nova York (1940-41). En tornar a Barcelona, li fou encomanada la direcció de l’Institut Amatller d’Art Hispànic.
És autor de nombrosos estudis sobre l’art romànic: La pintura mural romànica a Catalunya (1948), Pintura románica (amb W.S. Cook, dins la col·lecció “Ars Hispaniae”), i sobre els més importants pintors gòtics catalans (Jaume Huguet, Lluís Borrassà, Bernat Martorell).
Dirigí la col·lecció “Aries. Guías Artísticas de España” i, juntament amb J. Ainaud i de Lasarte i amb Frederic-Pau Verrié, publicà el Catálogo Monumental de la Ciudad de Barcelona (1947). L’última etapa de la seva carrera la dedicà a estudis sobre grans pintors espanyols: Goya (1970), El Greco (1971), Velázquez (1973), un altre Goya (1973), Zurbarán (1976).
Es dedicà també a la restauració d’obres d’art i rebé la Creu de Sant Jordi el 1982.
(Vic, Osona, 26 desembre 1872 – 10 abril 1931)
Eclesiàstic, arqueòleg i historiador de l’art. Format al seminari de Vic i relacionat amb el Cercle Literari de la ciutat, promogué, amb el bisbe Josep Morgades, la creació del Museu Episcopal, que, com a conservador (1898), potencià considerablement.
Descriví, en les Memòries, els objectes adquirits i aconseguí un gran mestratge en els camps de l’arqueologia, l’art i la història, camps en que deixà una copiosa producció d’alt valor: Nocions d’Arqueologia sagrada catalana (1902), L’Arqueologia litúrgica de la província eclesiàstica tarraconense (inèdit), Els trescentistes, Els primitius (1927; sobre la pintura romànica), el Catàleg dels manuscrits del Museu Episcopal de Vic (1934), etc.
Membre corresponent de l’Academia de la Historia y de Bellas Artes de Madrid i de l’Institut d’Estudis Catalans, i doctor honoris causa per la Universitat de Bonn. Presidí els Jocs Florals de Barcelona el 1929.
Usà el pseudònim de Just Cassador.
(Vic, Osona, 23 gener 1933 – 2 maig 2024)
Liturgista i historiador. Estudià a Vic i a París, i fou ordenat sacerdot el 1956.
Professor de la Facultat de Teologia de Barcelona, la seva obra d’investigador és dedicada a l’estudi dels còdexs i a l’edició de texts litúrgics primitius catalans, del segle VII al segle XV.
Són notables les seves edicions de texts inèdits de l’Oracional visigòtic tarragoní de Verona, dels Ordines pontificals de Narbona del segle IX passats a Catalunya i països d’influència, així com dels tropers-prosers conservats a Catalunya.
El 1978, mort Eduard Junyent, el succeí en la direcció del Museu i de l’Arxiu i la biblioteca Episcopal de Vic.
(Vic ?, Osona, segle XIV – Barcelona, segle XV)
Metge. Establert a Barcelona, sembla que la seva família, i potser ell mateix, eren procedents de Vic.
Fou metge del rei Martí I l’Humà. Aquest el nomenà canceller de l’Estudi de Medicina de Barcelona, fundat de poc (1402).
Potser era nét seu el famós polític i astròleg Bernat de Granollacs.
(Vic, Osona, 1883 – Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, 1965)
Autor teatral i escultor.
Estrenà peces com Pel bon camí (1915), Dank al esperanto (1916), etc.
Com a escultor participà en algunes exposicions de primavera de Barcelona.
(Vic, Osona, 21 juny 1847 – 10 desembre 1932)
Escriptor. Estudià farmàcia a Barcelona, on es doctorà el 1874, exercí a Vic, on fou professor d’història natural i fisiologia a l’institut.
Amic de Jacint Verdaguer i de Jaume Collell, participà en la fundació de l’Esbart de Vic (1867). Concorregué assíduament als jocs florals, i en fou mantenidor el 1890 i el 1903 i president el 1921.
La seva poesia, inspirada en un romanticisme tradicional, exalta els valors tradicionals de l’amor, la família i la religió: Guspires d’una llar (1919), Estampes de l’Esbart (1933) i l’antologia La garba muntanyesa (1879).
Publicà les novel·les Julita (1874), la seva obra més important, Sota un tarot (1876), La Mercè de Bellamata (1878), Quadros del cor (1881), Novel·les (1882), Passavents (1887), L’espalmada (1890) i La reineta del Cadí (1892), etc. Les seves novel·les tingueren una gran popularitat a la fi del segle XIX.
També publicà els reculls de narracions Narracions casolanes (1907) i Records i contes (1921).
(Vic, Osona, 1 gener 1835 – Barcelona, 22 febrer 1906)
Rector de la Universitat de Barcelona.
Fill de Manuel Garriga i Llastanós i germà de Pere i de Manuel.
(Vic, Osona, 1802 – Saragossa, Aragó, 1863)
Comerciant. Fill de Josep Garriga i germà de Josep, junt amb el qual crearen diverses empreses.
El 1862 els seus fills Pere i Manuel Garriga i Nogués quedaren com a únics propietaris de la societat Garriga Germans i Fills, per la sortida de l’empresa del seu germà i els fills d’aquest, Josep i Joan Garriga i Vergés.
(Vic, Osona, 1800 – Barcelona, 1877)
Comerciant. Fill de Josep Garriga i germà de Manuel, junt amb el quals crearen (1831) a Barcelona la societat Garriga Germans, especialment dedicada a tirs, a ports i a diligències.
Posteriorment, invertiren en la creació de la xarxa ferroviària espanyola, i a Lleida fundaren Garriga i Tremulla, per al comerç de teixits.
El 1852 es formà la societat Garriga Germans i Fills, de la qual, el 1862, es retiraren Josep i els seus fills Josep Garriga i Vergés (Barcelona, segle XIX) i Joan Garriga i Vergés (Barcelona, segle XIX – 19 novembre 1886), amb la qual cosa restà a les mans dels seus nebots Pere i Manuel Garriga i Nogués.
Dades dels Països Catalans 