(València, 1715 – 1780)
Impressora. Muller de Josep Jaume d’Orga i Ximeno, a la mort del qual continuà la impremta familiar, que el 1757 passà a València, on imprimí, entre moltes altres obres, 1.062 peces de teatre castellà antic.
Foren fills seus Josep, Antònia i Tomàs d’Orga i Gómez.
(València, 3 octubre 1891 – Alpedrete, Madrid, 29 juny 1979)
Geòleg. Estudià a la universitat de Madrid, on es doctorà en ciències naturals. A més a més d’ésser catedràtic a l’Institut Jovellanos de Gijón, va tenir càrrecs a la Societat Española de Historia Natural i al Museo de Ciencias Naturales.
Col·laborà a revistes científiques espanyoles i també alemanyes. En nombroses comunicacions i publicacions –Excursión por el miocénico de la cuenca del Tajo (1913), La estratigrafía del Moncayo (1917)-, va estudiar el cambrià, el quaternari i el glacialisme, així com la magnesita i els carbonats sedimentaris.
No es coneixen les circumstàncies de la seva mort.
(València, 24 juliol 1849 – 1923)
Marí. Fou comandant, al llarg de la seva carrera, de deu navilis de l’armada espanyola; també fou comandant de marina de la província de València.
Es distingí en la defensa del port de Manzanillo (Cuba), fet que narrà en l’opuscle Los yankees en Manzanillo (1898). Assolí el grau de contraalmirall.
Francesc Gómez (País Valencià, segle XVIII – Amèrica, 1755) Pintor. Emigrà a Amèrica. Destacà com a retratista.
Lluís Gómez (Oriola, Baix Segura, 1484 – Fano, Itàlia, 1542) Prelat. Era doctor en dret i canonista de gran prestigi. Visqué molts anys a Roma, on col·laborà amb els papes Juli II, Lleó X i Pau III. Fou nomenat bisbe de Fano. És autor d’obres jurídiques i piadoses.
Vicent Gómez (València, 1638 – segle XVII) Frare dominicà i escriptor. Exercí diversos càrrecs dins l’orde. Publicà nombroses obres de caràcter religiós, històric i polític, entre les quals destaca el Gobierno de príncipes y de sus consejos para el bien de la República, assaig aparegut el 1626.
(València, 1560/65 – 1638)
Cronista i poeta. Dominicà (1581), es doctorà en teologia a Tarragona (1592). Tornà a València i exercí el magisteri a la Universitat.
És autor de les relacions de festes i justes poètiques celebrades a València per la canonització de Ramon de Penyafort (1602), en honor del dominicà Domènec Anadon el 1606, juntament amb la seva biografia i uns quintets (1607), i amb motiu de la beatificació de Lluís Bertran (1609).
És també autor d’una biografia de sant Ambrós de Siena, a més a més de traduccions del llatí, de l’italià i del portuguès i de sermons, tot en castellà.
(València, 29 novembre 1886 – 25 març 1972)
Arquitecte. Estudià a Madrid i a Barcelona, on es titulà el 1914. Desenvolupà la seva carrera professional a València.
Les seves millors obres són anteriors al 1920 i acusen la influència del modernisme. Però, més tard, optà per un eclecticisme clàssic i monumentalista, ignorant per complet el nou corrent racionalista que s’estava imposant per tot Europa, com la part de la plaça de Castelar, que fou dissenyada per ell (1931).
(València, 14 juny 1922 – 30 maig 2000)
Metge. Catedràtic de medicina legal de les universitats de Granada (1960) i València (1973), membre de les reials acadèmies de medicina de Granada i València. Ha treballat principalment en el camp del laboratori de medicina legal i el peritatge psiquiàtric.
És coautor d’un Tratado de medicina legal (1962) i autor de Medicina legal y toxicología (1977).
Doctor honoris causa per la universitat de Montpeller. Ha impulsat una de les escoles més actives de la seva especialitat a l’estat espanyol.
(València, vers 1530 – 1607)
Poeta. Fill de Ferran Girón de Rebolledo i Ferrandis d’Herèdia, baró d’Andilla, i de Beatriu de Vila-rasa i de Vila-rasa. Era nebot i besnebot, respectivament, dels poetes Joan Boscà i Almogàver i Joan Ferrandis d’Herèdia i Dies de Calataiud.
Lligat al grup d’escriptors valencians que utilitzaven el castellà (hi ha poesies seves en obres com la Carolea, de Sentpere, o la Diana enamorada, de Gil i Polo), participà en alguns certàmens literaris.
També en castellà, i dins el camp de la literatura de la Contrareforma, escriví poemes com La pasión de nuestro señor Jesucristo según san Juan (1563) i El ochavario sacramental… en alabanza de aquella inefable maravilla de la eucaristía (1572), dedicat a Juan de Ribera.
Fou elogiat per Gil i Polo i Cervantes.
(València, 19 gener 1832 – 3 novembre 1911)
Músic i compositor. Germà de Carles. Va ésser director del conservatori de València (1901).
Autor de sarsueles i òperes (El somniador, El fantasma, 1901, Morel, Sagunt), una Elegia a la memòria de Rossini, obres corals i religioses, tot i que en la seva obra destaquen sobretot els seus poemes simfònics (Nit d’albades, Es xopà hasta la Moma, El festí de Baltasar, L’entrada de la murtra), que amalgamen la música descriptiva amb els elements populars.
També fou germà seu l’escultor Vicent Giner i Vidal (València, segle XIX – 1897).
(València, 12 juny 1834 – 10 abril 1917)
Pintor. Germà de Salvador i de Vicent. Fou deixeble de Francesc Llàcer a l’Acadèmia de Sant Carles de València i, després, estudià a l’Academia de San Fernando de Madrid amb F. de Madrazo. Tornà a València el 1862. Participà en les exposicions nacionals de belles arts de Madrid del 1862 i del 1864.
Conreà especialment els temes religiosos, d’un especial misticisme. També excel·lí com a copista de Joan de Joanes, com a retratista (retrat del seu germà Salvador) i amb la pintura d’ambient històric.
Dades dels Països Catalans 