(València, 1525 – després 1566)
Poeta en castellà. Escriví una continuació de l’Orlando Furioso d’Ariosto, sota el títol de La segunda parte de Orlando (Saragossa, 1555), poc adient, per cert, amb l’esperit i la línia narrativa del poema imitat.
(València, 1748 – 23 març 1818)
Pintor. Fill del gravador Josep Espinós. Professà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, que dirigí des del 1787.
Conreà el paisatge i la pintura de flors i ornaments. Excel·lí molt en aquesta darrera especialitat, especialment en els quadres de pitxets, on es percep la influència dels pintors flamencs.
(València, 1721 – 1792)
Pintor, gravador, bibliòfil i col·leccionista d’estampes.
És autor de la Mare de Déu de les Angúnies per al convent del Peu de la Creu.
Els seus gravats foren també, generalment, de tema religiós.
Fou el pare del pintor Benet Espinós i Navarro.
(València, 1763 – Port-au-Prince, Haití, 1838)
Missioner. Conegut amb el sobrenom de Pare València. Franciscà (1777), fou enviat com a missioner a Mèxic, on fou ordenat sacerdot (1787).
Després d’una estada a Califòrnia (1791-93) tornà a Mèxic. Vers el 1800 es traslladà a Trinitat, on fundà un convent de l’orde, i d’allí, a Port-au-Prince (1811), on fundà i promogué diverses institucions benèfiques i culturals.
(València, 1842 – 1889)
Escultor. Destacà en la producció de làpides i monuments funeraris.
(València, 1 juny 1913 – Madrid, 18 abril 1999)
Escriptor i director de cinema. Fou premi Nacional de Literatura el 1947, amb l’assaig Jornadas de Miguel de Cervantes. Guionista d’alguns dels films de R. Gil per a les productores Cifesa i Aspa Films, aquesta darrera fundada per Escrivà.
Debutà en la direcció amb El hombre de la isla (1959), a la qual han seguit, entre d’altres, Dulcinea (1969), La lozana andaluza (1976), Esperando a papá (1980) i Montoyas y Tarantos (1989, seleccionada als Oscars).
En els darrers anys s’especialitzà en telesèries.
(València, 1638 – 18 desembre 1688)
Erudit i poeta. Comte de l’Alcúdia i comte consort de Xestalgar, baró de Xaló i de Gata i senyor de Ressalany. Fill de Gonçal Escrivà d’Íxer.
L’any 1685 fundà una acadèmia històrico-literària, que tingué els seus actes solemnes al palau reial de València (editats els del 1669 i el 1690).
Publicà, anònima, l’obra d’erudició vària Clarín de la fama (1683) i deixà inèdits un munt de manuscrits d’història, de política i de poesia.
El seu fill i successor fou Baltasar Escrivà d’Ìxer i de Montsoriu (País Valencià, segle XVII) Fou el tercer comte de l’Alcúdia i, com a hereu de la seva mare, comte de Xestalgar. Fou també majordom i conseller del rei. A la seva mort, els títols passaren als Castellví, comtes de Carlet.
Eren fills de Joan Jeroni Escrivà de Romaní i de Boïl, i d’Àngela Sabata de Mercader.
Francesc Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (València, 1539 – 1617) Teòleg i escriptor. Jesuïta. És autor de diverses obres religioses, entre les quals obtingué especial fama la titulada Del infierno y de la gloria.
Joaquim Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (País Valencià, segle XVI – 1600) Baró de Patraix, mestre racional del Regne de València i castellà de Morella, Olocau i Callosa. S’arruïnà amb el plet sobre la baronia de Beniparrell, guanyat el 1581 i disputat a Madrid des del 1584, i el darrer any de la seva vida veié posats a subhasta els seus béns. Mort sense fills mascles, els seus drets sobre Beniparrell passaren al seu germà Onofre.
Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (País Valencià, segle XVI – 1603) Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Heretà Beniparrell per la mort sense fills mascles del seu germà Joaquim. Fou mestre de la seca de València. Fou pare de Pere, Onofre i Jaume Escrivà de Romaní i Mateu.
Eren fills d’Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader.
Jaume Escrivà de Romaní i Mateu (País Valencià, segle XVI – València, 1630) Fou rector del col·legi dels jesuïtes de Barcelona.
Onofre Escrivà de Romaní i Mateu (País Valencià, 1577 – 1621) Fou l’iniciador de la línia dels comtes de l’Alcúdia. Cavaller de Montesa, patge de Felip II i conservador general del patrimoni reial de Sicília. La seva segona muller, Jerónima d’Íxer, li aportà les baronies de Xaló i de Gata i les senyories de l’Alcúdia de Carlet i de Ressalany, pel qual fet els seus descendents es cognomenaren Escrivà d’Íxer. Foren pares de Gonçal Escrivà d’Íxer (País Valencià, segle XVII) Primer comte de l’Alcúdia (1645). Fou el pare de l’escriptor Onofre Escrivà d’Íxer i de Montpalau.
Pere Escrivà de Romaní i Mateu (València, 1572 – 1630) Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Fou receptor de la batllia de València. El 1604 es casà en primeres noces amb Àngela Bertran, neboda de sant Lluís Bertran. Llur nét fou:
(València, 21 juliol 1930 – Medina del Campo, Castella, 19 juliol 1996)
Actor cinematogràfic. De nom artístic Javier Escrivà. S’inicià en el teatre representant clàssics castellans.
Amb Molokai (1959) inaugurà una galeria de personatges espiritualistes, prosseguida en films com Milagro a los cobardes (1961); més tard en donà la contrafigura a El chulo (1973), La espuela (1976), Aquella casa en las afueras (1980), El tesoro (1988) i Tormento (1994).
Va morir en accident de cotxe.
Dades dels Països Catalans 