(València, 28 gener 1817 – Baiona, País Basc francès, 17 novembre 1874)
Militar i polític. Governador de Madrid (1851). Ministre de la Guerra (1852), després va ésser successivament capità general de Castella la Nova, novament ministre de la Guerra, ministre d’Estat, de Marina i president del Consell de Ministres.
El 1866 era governador i capità general de Cuba, càrrec que va tornar a ocupar des de la fi del 1867 fins al gener de 1869.
(València, 15 juliol 1951 – )
Polític. Secretari general del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) (1980), fou el primer president de la Generalitat Valenciana (1982) fins al maig de 1995, després de la derrota socialista a les eleccions autonòmiques.
El 30 de juny del mateix any fou nomenat ministre de les Administracions Públiques.
(València, 29 octubre 1916 – 20 juny 2007)
Escriptor i editor. El seu treball d’investigació se centrà especialment en la vida valenciana del segle XIX.
Escriví les novel·les Cala preciosa (1942) i Los Romeu, premi València de Literatura del 1954. Publicà alguns llibres referits a la vida i obra de l’escriptor Blasco Ibáñez: Blasco Ibáñez y la Valencia de su tiempo (1967), Vicente Blasco Ibáñez (1967), Blasco Ibáñez: Política i periodisme (1970) i recopilà i prologà els articles que integren el llibre pòstum de Blasco Ibáñez Crónicas de Viajes (1968).
El 1973 reedità en edició facsímil l’obra de Constantí Llombart, Los fils de la Morta-Viva.
(València, 1817 – 1876)
Terratinent i dirigent i divulgador agrari. Fou president de la Societat Econòmica d’Amics del País Valencià i de la Societat Valenciana d’Agricultura, i col·laborà al periòdic “Las Provincias” i a d’altres publicacions.
Escriví Proyecto de reforma de la contribución territorial (1868) i Memoria sobre la producción y el comercio de la naranja en España (1873), entre d’altres obres.
(València, 25 desembre 1738 – 22 març 1806)
Jesuïta i dramaturg. Entrà a la Companyia de Jesús el 1754 i fou exiliat a Itàlia el 1767; s’establí a Ferrara i a Bolonya.
Poeta llatí i italià i traductor de Lokman (Bolonya, 1780), fou conegut sobretot per les seves tragèdies neoclàssiques: Ormisinda (1783, inspirada en Moratín), Lucia Miranda (1784) i Sancio Garcia (1793, imitació de Cadalso).
(País Valencià, segle XVII – 1728)
Pintor. Seguidor de Pedro de Orrente.
Obra seva són les pintures al claustre de l’església de Sant Domènec, a les esglésies de Sant Nicolau, Sant Francesc, Santa Anna, etc, de València, i de retrats, com el de Tomàs Vicent Tosca.
La seva filla i deixebla fou Josepa Maria Larraga (València, 1700 – vers 1728) Pintora. Malgrat greus defectes físics a les mans, sobresortí com a miniaturista. Fundà una acadèmia privada de dibuix. S’inspirà generalment en temes religiosos.
(València, 8 febrer 1908 – Madrid, 1 febrer 2001)
Filòleg i lingüista en castellà. Catedràtic a la Universitat de Madrid, ingressà a la Real Academia Española el 1951.
És autor d’Historia de la lengua española (1942), La trayectoria poética de Garcilaso (1948) i De la Edad Media a nuestros días (1967).
(València, 1733 – 1791)
Professor i eclesiàstic. Fou catedràtic de filosofia i de llengua hebrea.
Ocupà diversos càrrecs eclesiàstics i fou secretari de la Societat Econòmica d’Amics del País.
(València, 8 febrer 1905 – 10 febrer 1985)
Pintor. Becat per l’Academia de San Fernando, viatjà per Itàlia, França i altres països d’Europa.
Feu diversos quadres de temes africans, però excel·lí, sobretot, com a retratista (Azorín, 1948). Participà a les biennals de Venècia (1948) i Pittsburgh (1950).
(València, 23 juliol 1741 – Madrid, 1 abril 1767)
Actriu. Tot i la seva mort en plena joventut, obtingué ja grans èxits als teatres de Madrid.
Dades dels Països Catalans 