(Catalunya, 1960 – )
Festivitat anual organitzada per l’Obra del Ballet Popular per tal de fomentar les ballades de sardanes i l’esperit de germanor sardanista.
Els principals actes tenen lloc a l’anomenada ciutat pubilla, diferent cada any, però simultàniament és celebrada en moltes poblacions catalanes i en altres d’arreu del món on hi ha nuclis de catalans residents.
(Catalunya)
Dansa popular de caire cerimoniós i auster i de melodia suau i seriosa, pròpia de dies de festa, abans o després de l’ofici. Té nombroses variants i una notable antiguitat.
Ha estat anomenat també ballet de quatre, per tal com les parelles s’hi agrupaven de dues en dues.
Segons els llocs, era ballat amb vestits negres, les dones portant caputxes, escapularis al coll i rosaris a la mà, i els homes encreuant les mans sobre el pit.
(Catalunya, segle VIII – 759)
(dit també Napifer o Nafiser) Llegendari fundador del llinatge de Montcada, el més important dels Nou Barons de la Fama i successor d’Otger Cataló a la seva mort.
Hauria mort després de bastir el castell de Mont Cataló, bressol d’aquest llinatge.
Durant un temps s’anomenava dapifer el que més tard seria conegut com a senescal, càrrec que molts membres de la família tingueren.
Prenent el títol per un nom, els genealogistes o heraldistes batejaren de Dapifer un personatge de faula, situat dos segles i mig abans del primer Montcada documentat. En feien derivar una línia, almenys en part llegendària, que lliga amb un Guillem de Montcada certament mort l’any 1000.
Dansa tradicional. Concepte al·legòric medieval que expressa el poder igualador de la mort.
Als Països Catalans, des del punt de vista literari, hi ha només un parell de peces sobre aquesta dansa. Pere Miquel Carbonell transcriví, a la fi del segle XV, una Dansa de la mort e d’aquelles persones qui mal llur grat ab aquella ballen e dansen, traduïda d’una recesió no identificada de la Danse macabre francesa.
Més interès té una anònima Representació de la mort, escrita molt probablement a Mallorca durant la primera meitat del segle XVI, en un cercle conventual, que ha arribat incompleta.
D’altra banda, la processó de dijous sant de Verges ha conservat una dansa en que intervé la mort.
(Tarragona, segle XVI)
Ball popular de parlament i jocós, propi de la confraria dels bastaixos i dels forners de la ciutat, que precedia, juntament amb molts altres, l’entrada solemne dels arquebisbes a la ciutat, la processó de Santa Tecla i les comitives de reis i grans personatges.
Les evolucions, molt simples, eren acompanyades d’una melodia reiteradament exposada per un violí, i ritmades, a més, amb un bombo. El parlament consistia en les queixes d’uns vells al batlle i al rector perquè, casats amb dones joves, despecegues i frívoles, el bon ordre de la casa, l’economia del marits i llur atenció personal n’era perjudicada.
Com en la major part dels balls populars de la Catalunya Nova, els trets de gràcia i cortesia n’eren absents; tots els papers, també els femenins, eren assumits per homes de la confraria, disfressats i alcofollats fins a la cosa grotesca; i també el parlament, del qual es conserven diferents versions, sempre poc o molt escatològiques i amb referències a la vida política local, era d’una comidicitat bufa.
Ha perdurat fins a l’època actual i ha estat afegida a les celebracions d’altres ciutats, com la de Valls.
(Catalunya, segle XIII)
Col·lecció d’usos i costums de dret marítim, redactada per autor desconegut.
Recull d’usos i fonts jurídiques de diverses procedències, algunes molt anteriors, aplegava, per tant, el dret comú consuetudinari de la Mediterrània.
Serví de base per a la formació del Llibre del Consolat de Mar.
(Barcelona, 1950 – 1956)
Conjunt d’estudis, comentats i publicats per Joan Amades. Sobre costums populars dels Països Catalans, segons el curs de l’any.
És el recull més complet publicat sobre folklore català.
(Catalunya, 1985 – )
Entitat d’àmbit nacional. Aplega les colles de ball de bastons (unes 90 colles censades), que està molt estès arreu de Catalunya i és la més antiga de totes les danses que actualment es ballen (ja es ballava al segle XII), que sempre havia estat integrat només per homes, fins al final dels anys 1960 en que començaren a participar-hi també les dones i actualment hi estan plenament integrades.
Els objectius bàsics de la Coordinadora són l’organització i promoció d’actes culturals, populars i folklòrics, generalment de caire bastoner, per incrementar i difondre la cultura tradicional i popular catalana.
(Catalunya, segle XIII – 1716)
Estament popular que representava les ciutats i les viles davant els organismes de govern de la corona catalano-aragonesa.
Al Principat, els comuns foren presents a l’Assemblea general reunida el 1214 per prendre jurament a Jaume I el Conqueridor i, quan al regne de València, ja hi eren establerts el 1283.
En les grans institucions de la corona, constituïren el braç popular.
Dades dels Països Catalans 