(Barcelona, 2 març 1921 – )
Entitat. Fundada com a unió dels foments de la sardana dels districtes II i III. L’activitat a la via pública fou intensa durant la Dictadura i fins el 1936.
Publicà alguns llibres sota l’epígraf Biblioteca La sardana i un butlletí mensual.
Amb la paralització de les seves activitats durant la guerra civil i la postguerra, a partir del 1946 tornà a funcionar amb altres noms i de forma semi-clandestina, fins al novembre de 1982 en que recuperà el seu històric nom.
(Catalunya-Aragó, segle XIV – segle XVI)
Impost. Recompte de focs o llars que tenia per objecte facilitar el cobrament d’impostos. Equivalia a un cens de caps de família que s’enregistrava en els anomenats “llibres de focs”.
La seva modalitat de confecció i de rigorositat depenia dels acords pactats entre el sobirà i les corts, sobretot de si s’havia acordat una quantitat global o un tant per foc.
Les corts i el rei acostumaven a determinar els criteris d’inclusió o exclusió dels focs: algunes vegades en quedaven exempts els pobres, unes altres els jueus o els moros, i d’altres, els eclesiàstics.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1981 – )
(FIMPT) Festival de música. Creat per la comissió de recerca i promoció de la cultura popular de l’ajuntament. Des del primer any s’especialitzà en la música tradicional d’instrumentació autòctona de qualsevol procedència.
Fins a l’edició del 1996 han passat més de dos-cents cinquanta grups, des de formacions molt elementals i estrictament ètniques fins a grups que treballen en la reelaboració de la música tradicional, la creació de noves propostes musicals a partir dels referents sonors i rítmics d’aquesta o la fusió amb altres tipus de música.
Simultàniament als concerts, promou nombroses iniciatives acadèmiques (com les sessions fundacionals de l’Aula de Música Tradicional), cursos específics, exposicions, una discogràfica especialitzada (Ribes Roges Records) i publicacions diverses sobre música tradicional.
Enllaç web: Festival Internacional de Música Popular i Tradicional
(Tuixén, Alt Urgell, 1899 – Barcelona, 1981)
“el Ferrer de Tuixén“ Músic tradicional. Violinista autodidàctic i ferrer d’ofici.
Director del Terceto Farré, on tocava amb els seus fills i interpretava diverses tonades tradicionals de la serra de Cadí i de la comarca del Solsonès, així com el repertori de ball popular. L’any 1962 es traslladà a la Seu d’Urgell i el 1972 a Barcelona.
Enregistrà cançons i balls en els discs de l’Associació Arsèguel i els acordionistes del Pirineu.
Personatge d’una llegenda popular, conegut també com el Fort Farell.
Representa un home honrat i valent, cepat i gros, que duia per bastó un tronc de pi, amb el qual féu el curs del Besòs. Per calmar la set, posant un peu a Tagamanent i l’altre al puig Fred (al pla de la Garga), s’ajupia a beure aigua del Congost, a l’indret del Figaró.
Amb una sola mà aixecava els bous i l’arada amb què llauraven i, fent alçaprem, tombava una muntanya.
(Països Catalans, segle XVI)
Nom donat, a diverses poblacions, a la processó pròpia del matí del dia de Pasqua en la qual es trobaven dos seguicis, l’un acompanyant la imatge de Jesús, i l’altra la de la Mare de Déu.
L’encontre era en un lloc ampli, hom entonava himnes litúrgics i la Mare de Déu acostumava a fer unes salutacions molt cerimonioses (per això era anomenada també a Mallorca processó de sa capadeta, entre mostres d’alegria. Al Rosselló i al Vallespir rebia el nom de processó del Ressuscitat.
Sembla que sorgí a la fi del segle XVI substituint les representacions medievals de Pasqua, malvistes pel sever esperit tridentí, i s’estengueren molt durant el Barroc.
(Catalunya, 1908)
Sardana amb text de Joan Maragall i música d’Enric Morera. Per a cor masculí.
La música acompanya amb ritme enèrgic el text escrit prèviament, cas insòlit en les lletres per a sardana de Maragall.
(Catalunya, 1891)
Obra coral, amb text de Jacint Verdaguer i música d’Amadeu Vives.
Símbol de l’enyorança de la pàtria, assolí ràpidament una gran popularitat, especialment entre exiliats i emigrants.
(Ivorra, Segarra, 1426)
Fet prodigiós que, segons la tradició (documentada des del 1426), s’havia esdevingut a l’antiga església de Santa Maria dels afores de la població al començament del segle XI, consistent en l’escampament de sang del calze en dubtar el sacerdot de la veritat de la transsubstantació durant la celebració de la missa.
A l’església moderna de Santa Maria (segle XVII) hi havia un retaule amb una imatge romànica de la Mare de Déu i pintures del segle XV, atribuïdes al Mestre de Cérvoles, en el qual, posteriorment, foren afegides al bancal dues escenes del prodigi (Museu de Solsona). Les relíquies foren dutes modernament a l’església parroquial de Sant Cugat d’Ivorra.
(Barcelona, 1923 – )
(o Diada de Sant Jordi) Festivitat comercial i cultural.
Instituïda per la Cambra Oficial del Llibre, a iniciativa del seu conseller Vicent Clavel i Andrés, per a commemorar l’aniversari de la mort de Miguel de Cervantes.
En ésser fixada la data el dia 23 d’abril, festivitat de sant Jordi, la diada arrelà ràpidament a la ciutat, i aviat s’estengué arreu del Principat i a d’altres poblacions dels Països Catalans.
Hom organitza parades de llibres al carrer, venuts amb descompte, i també conferències i altres actes culturals.
Dades dels Països Catalans 