El País Valencià, fins al port de Biar (Alt Vinalopó), restava territori de conquesta per a la corona catalano-aragonesa, mentre que el regne de Múrcia, al sud d’aquella zona, passava a terra de conquesta castellana. Aixó representà un retrocés respecte a l’anterior tractat de Tudellén (1151).
Tanmateix, la política expansionista catalana estava encaminada aleshores vers Occitània i la renúncia al regne de Múrcia significava l’amistat i el suport de Castella.
Denominació aplicada per les cancelleries europees als debats i els acords sobre Catalunya, en el context de les negociacions dutes a terme per posar fi al conflicte bèl·lic de la guerra de Successió.
Representants catalans s’havien compromès en el pacte de Gènova (20 juny 1705) a lluitar a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria i, en contrapartida, la reina Anna d’Inglaterra garantia la conservació de les Constitucions de que gaudien els catalans sota els Àustries, fins i tot en el cas que Felip V de Borbó guanyés la guerra.
Però la pujada al poder del partit tory a Anglaterra (1710) va significar un canvi en l’actitud política anglesa, que prioritzà la recerca de la pau per damunt del compromís establert amb els catalans. L’elecció de Carles com a emperador (1711) va estimular la celebració del congrés de pau d’Utrecht (1713).
L’emperador Carles VI intentà que els regnes de la corona catalano-aragonesa restessin sota el seu domini, proposta que Felip V rebutjà, i aleshores va proposar la creació d’una República Catalana sota la protecció d’Anglaterra, idea no acceptada pel cap del govern anglès, Bolingbroke. D’altra banda, Catalunya fou exclosa de les converses, ja que Carles VI no la va admetre com a nació interessada i es negà a rebre sistemàticament l’ambaixador català, Francesc de Berardo (Viena, juliol 1712). Berardo tampoc no va assolir cap dels seus objectius a Utrecht (març 1713) ni davant la reina Anna (4 maig 1713).
Pau Ignasi de Dalmases i Felip de Ferran i de Sacirera foren enviats com a ambaixadors a Londres i a l’Haia, respectivament. Aleshores, l’emperador va decidir el retorn a Viena de la seva muller Elisabet de Brunsvic, la reina regent de Catalunya des de la seva partença, la darrera basa que quedava als catalans. El 14 de març de 1713 fou signat el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes imperials, el qual ajornava la qüestió de les Constitucions fins a la pau general. Amb tot, el tractat fou mantingut en secret als catalans i es materialitzà amb els borbònics a l’Hospitalet (22 juny).
Els darrers intents de l’ambaixador Lexington per salvaguardar les Constitucions van topar amb la intransigència de Felip V i Bolingbroke va renunciar a defensar-les. El resultat fou l’article XII del tractat de pau entre Anglaterra i Felip V (13 juliol), mitjançant el qual Felip garantia vides i béns als catalans i els concedia “tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles”. L’ambigüitat de la declaració va provocar importants debats en la cambra dels lords anglesa, on els whigs van fer del cas dels Catalans una arma política contra els tories (març-abril 1714).
Jordi I, el successor de la reina Anna (traspassada el 12 agost 1714), havia manifestat simpatia envers Catalunya, la qual cosa, juntament amb la pujada al poder dels whigs, van fer albirar noves esperances als catalans. S’intensificaren les gestions internacionals mitjançant Dalmases (a Londres) i Berardo (a Viena), que foren debades perquè entretant Barcelona va caure en mans dels borbònics (11 setembre). També fou estèril el darrer intent de Felip de Ferran davant Jordi I després d’aquella data.
El 1719, amb la invasió del nord del Principat per les tropes de la Quàdruple Aliança, el cas dels catalans va reprendre actualitat. El ministre francès Guillaume Dubois, pressionat per lord James Stanhope, va fer proclamar la restauració de l’estructura constitucional catalana. Però la invasió fracassà i la pau entre Felip V i l’emperador Carles VI (Viena, 30 abril 1725) va enterrar la qüestió. En la dita pau s’acordava que l’emperador havia de renunciar als seus drets a la corona espanyola.
La reivindicació catalana encara ressorgí en opuscles com ara Via fora als adormits (1734), i el missatge al rei Jordi II d’Anglaterra, Record de l’aliança fet al sereníssim Jordi August… (1736).
Acord adoptat del compromís pres a Alcanyís (Aragó) d’elegir nou jutges o compromissaris dels regnes de la Corona de Catalunya-Aragó -tres d’Aragó, tres del Principat i tres del País Valencià- per declarar el successor de Martí I l’Humà, mort sense hereu directe.
Tot i que el pretendent amb més drets era el comte d’Urgell, la força i el nombre dels enemics del comte, l’animadversió dels parlamentaris aragonesos, la campanya en contra empresa per sant Vicent Ferrer i el papa Benet XIII, partidaris de Ferran d’Antequera, i les poques simpaties que despertava entre la burgesia, juntament amb la presència de tropes enviades per Ferran al regne de València, van fer necessària una solució pactada entre els parlamentaris d’Aragó i el Principat consistent en la designació de jutges que havien de resoldre el conflicte.
Els compromissaris, la majoria partidaris de Ferran, reunits a Casp, dictaren sentència favorable a Ferran de Castella, home poderós i favorable als interessos de l’aragonès papa Benet, i d’aquesta manera va ser introduïda la nova dinastia Trastàmara a la Corona de Catalunya-Aragó.
Règim especial atorgat al municipi per una llei del 1957 (text articulat del 1960), tot i que no és una carta, per tal com fou elaborada pel govern sense intervenció dels ciutadans i no concedeix una major autonomia al municipi.
Introdueix el sistema d’alcalde-gerent (nomenat directament pel cap d’estat) auxiliat per uns delegats de serveis designats per ell mateix, sobre els quals recau la major part de les decisions municipals i al servei dels quals hi ha la comissió executiva.
El consell ple té únicament funcions planificadores, reglamentàries i fiscalitzadores, sense, però, eficàcia pràctica.
La Carta ha aportat, tanmateix, l’exigència de planificació de l’actuació municipal, l’establiment de juntes de districtes, amb una limitada intervenció dels veïns, la simplificació de les obres municipals i l’autorització per a ampliar les fonts impositives.
Aquest darrer reconeixia al comte català com a sobirà d’Aragó i li retornava, bé que en feu, Saragossa, Tarassona, Calataiud, Daroca i altres places de les quals s’havia apoderat.
Una altra part del tractat estipulava l’aliança d’ambdós sobirans contra Navarra i el repartiment d’aquest regne en cas de victòria.
El primer, governador de la ciutat i del castell de Cardona, hi feia constar la seva qualitat de coronel de les forces imperials de Carles VI.
En els 23 capítols del document, darrer que signava al Principat una autoritat austriacista, hom reconeixia la immunitat de les persones i dels béns dels defensors de Cardona i de les forces del coronel Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, que s’hi havien refugiat, i els autoritzava a passar a Itàlia, als territoris de l’emperador, com així ho feren alguns dels principals caps militars.
Les condicions pactades foren incomplertes més tard per les autoritats borbòniques d’ocupació amb el pretext que ignoraven si Felip V de Borbó havia reconegut la capitulació.
Disposicions legislatives de les Corts Catalanes, degudes a la iniciativa de tots tres braços, o d’un de sol amb el consentiment dels altres, acceptades pel rei amb la fòrmula “Plau al senyor rei”.
Juntament amb les Constitucions i actes de Cort, tingueren primacia en el sistema jurídic català sobre el sistema consuetudinari i sobre el dret comú durant l’edat mitjana i la moderna, fins a Felip V de Borbó.
Alfons alliberaria Carles II, investit pel papa amb la dignitat de rei de Sicília, a canvi del lliurament, en qualitat d’ostatges, dels dos fills del d’Anjou, i del pagament d’una fiança de 27.000 marcs d’argent.
L’acord fracassà per l’oposició del papa Nicolau IV.
Assemblea de bisbes i nobles de Bearn, els quals designaren Ramon Berenguer IV de Barcelona com a protector i governador de llur país durant la minoritat del vescomte Gastó V de Bearn.
Aliança formada per Ferran II de Catalunya, Lluís XII de França, el papa Juli II i l’emperador Maximilià I contra Venècia.
Ferran II hi intervingué per tal de recuperar els ports de Bríndisi, Òtranto, Gal·lípoli, Trani i Polignano, pertanyents al regne de Nàpols i que havia hagut d’hipotecar a Venècia.
Ho assolí (1509) gràcies a l’acció de l’almirall Bernat II de Vilamarí i de Ramon de Cardona-Anglesola, cap de l’exèrcit catalano-aragonès a Itàlia, i a la victòria dels francesos a Agnadello, èxit que contribuí a dissoldre la lliga i a crear, a instàncies del papa, una aliança antifrancesa, a la qual Ferran II també s’adheria (la Santa Lliga).
Dades dels Països Catalans 