Municipi del Tarragonès (Catalunya): 18,04 km2, 102 m alt, 424 hab (2017)
Situat a l’esquerra del riu Gaià, al límit amb l’Alt Camp, de relleu moderadament accidentat pels contraforts meridionals de la serra de Montferri, travessat pels torrents de Serralta i Mas d’en Plana, al nord-est de Tarragona. El territori no conreat és ocupat per garriga i bosc.
Agricultura de secà (vinya -el conreu principal-, oliveres, garrofers, cereals i avellaners). Gràcies a la construcció d’urbanitzacions, s’ha convertit en un lloc d’estiueig i de segona residència. Àrea comercial de Tarragona.
La vila és en una elevació dominada per les restes de l’antic castell de Vespella, amb l’església parroquial de Sant Miquel, d’origen romànic.
El municipi comprèn, a més, els Masos de Vespella, que és el nucli més habitat i popular del municipi, amb cases pintades de colors vius i amb elements artístics pels seus carrers. També formen part del terme, la Coma i el castell de Sant Miquel (amb una capella romànica).
(URV) Institució d’ensenyament superior. Creada pel Parlament de Catalunya.
En ella s’integren els centres universitaris que a les ciutats de Tarragona, Reus i Tortosa tenien les universitats de Barcelona i la Politècnica de Catalunya.
Ha estat pionera a l’estat espanyol en oferir una llicenciatura d’enologia i un graduat superior d’arqueologia.
Municipi del Tarragonès (Catalunya): 8,71 km2, 15 m alt, 15.726 hab (2017)
Situat al litoral, on hi ha la platja de Torredembarra, d’arena fina, a l’esquerra del Gaià, en un terreny pla, pocs quilòmetres a l’est de Tarragona.
L’agricultura, molt important temps enrere, ha disminuït a causa de la forta urbanització del terme. La indústria s’hi troba molt diversificada; les principals són la tèxtil, la de la construcció, la sidero-metal·lúrgica i la química. El gran motor de l’economia local és, però, el turisme; hi ha gran nombre d’urbanitzacions, apartaments i establiments hotelers, tot al llarg de la costa. Aquest recurs econòmic ha fet que hi hagués un increment demogràfic des de principi del decenni del 1960. Àrea comercial de Tarragona.
La vila és a 1 km de la mar; castell de Torredembarra, renaixentista (principis del segle XVII), centre de la baronia de Torredembarra; església parroquial de Sant Pere.
El municipi comprèn, a més, la vil·la romana dels Munts i el poble i antic castell de Clarà.
GEOGRAFIA FÍSICA: Està formada per la plataforma costanera compresa entre el cap de Salou i el pujol de l’ermita de Berà, i s’estén uns 10 km cap a l’interior. Els materials que la integren són la major part miocènics, i en alguns sectors es troben recoberts de materials al·luvials quaternaris aportats pels rius al seu curs baix. El relleu és molt pla i no presenta cap accident d’importància. La costa és, en general, baixa i sorrenca; els nombrosos estanys litorals s’han assecat en època històrica com a conseqüència del retrocés de la línia de costa per les aportacions fluvials; en alguns sectors es formen dunes (platja de Creixell), però amb tot no hi manquen els sectors de penya-segats i alguns accidents costaners importants (cap Gros, cap de Salou).
El clima és típicament mediterrani; les temperatures són elevades al llarg de tot l’any, i la mitjana anual és de 15,9ºC a Tarragona, amb temperatures mitjanes hivernals de 9,5ºC i estivals de 22,3ºC; el perill de glaçades és molt escàs (4,5 dies de mitjana entre els mesos de novembre i abril). La pluviositat és escassa (500 mm anuals) i està afectada per una gran irregularitat interanual; el règim presenta dos màxims equinoccials (molt més important el de tardor) i secada estiuenca. Les nevades són ocasionals i la humitat atmosfèrica elevada (69% de mitjana a Tarragona).
La vegetació natural (màquia de llentiscle i margalló) és escassa, ja què ha estat atacada repetidament per l’home; l’arbre més característic és el pi blanc, i abunden també les formacions arbustives amb plantes aromàtiques. Hidrogràficament, la comarca pertany a les conques dels rius Francolí i Gaià, que la travessen en direcció nord-sud, en el seu curs baix; són rius de cabal escàs i règim pluvial mediterrani amb serioses crescudes ocasionals de tardor.
POBLACIÓ: El poblament sembla antic, ja que les restes arqueològiques es remunten al neolític, però s’ha vist interromput al llarg de la història, i així, després d’un període òptim, ibèric i romà, la comarca quedà pràcticament despoblada amb les invasions bàrbara i sarraïna; la repoblació posterior conformà el poblament d’una manera semblant a l’actual, amb nuclis de població arrenglerades a la costa però de vida més agrícola que no pas marinera, i predomini absolut del poblament concentrat. Demogràficament, el creixement fou lent des de la segona meitat del segle XIX fins a la segona meitat del segle XX, però en el període 1950-65 el procés s’accelerà a causa del ràpid augment poblacional de la ciutat de Tarragona. El 1996, dels 22 municipis que té la comarca, dotze no assolien els 2.000 h i únicament cinc superaven els 5.000 h (Tarragona, Vila-seca, Torredembarra, Constantí i Salou). Per la seva densitat, el 1996 es trobava situada en el cinquè lloc entre totes les comarques catalanes, únicament superada per quatre comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona.
ECONOMIA: L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura, actualment molt reduïda en relació als sectors secundari i terciari, que s’hi desenvoluparen a partir del decenni del 1960. Predomini de l’agricultura de secà sobre la de regadiu, que es troba localitzada al llarg dels cursos del Francolí i del Gaià; hi sobresurten els conreus de vinya i, especialment, els d’arbres de fruita seca (avellaners i ametllers). Dins del sector primari, cal fer esment de les activitats de pesca centrades al port de Tarragona, amb prop de 10.000 tones de captures, que representen el 20% del total de Catalunya. La manca d’una estructura econòmica i productiva basada en el sector industrial, l’absència de matèries primeres i l’escassetat d’aigua han estat les causes d’una tardana arrencada industrial: però d’ençà de la instal·lació del polígon industrial de Tarragona, especialitzat en la indústria química, petroquímica, d’etilè i polietilè, i de productes asfàltics, i la refineria de petroli a la Pobla de Mafumet, el sector secundari ha pres un lloc capdaventer en l’economia comarcal; altres indústries que cal esmentar són la metal·lúrgica, la de la construcció (estimulada pel turisme), l’alimentària i la tèxtil. El turisme i els serveis que se’n deriven són un altre dels recursos importants; es basa primordialment en l’estiueig tradicional, localitzat molt particularment a les platges de Torredembarra, Altafulla, Tarragona, Salou i Roda de Barà, i el turisme cultural i artístic de la ciutat de Tarragona, amb Salou com a gran nucli d’hotels i apartaments. La creació del parc d’atraccions temàtic Port Aventura als municipis de Vila-seca i Salou ha suposat un nou impuls al sector.
HISTÒRIA:El poblament prehistòric no és tan ben documentat com a la resta del Camp de Tarragona, però seguí un procés semblant, segons els indicis. Vestigis d’ençà d’abans del neolític al litoral de Salou, coves habitades a l’edat del bronze i a l’època hallstàttica (Salomó, Roda de Berà, etc). No es coneix cap poblat ibèric gran, i no ha estat identificada la suposada ciutat de Cal·lípolis. La història es capgirà favorablement amb la fundació de Tarraco pels romans, fet que donà al seu entorn una vitalitat molt gran, sobretot a partir dels segles I aC i I dC. En funció de la seva proximitat i de la via Augusta que travessava la comarca i la ciutat, hi ha monuments com l’arc de triomf de Berà, el sepulcre dit dels Escipions, les conduccions d’aigua com el pont de les Ferreres. També una gran densitat de vil·les: al terme de Constantí, una zona de 16 km2 , ben explorada, en tenia nou, algunes de les quals eren grans i luxoses, com les dels Munts (Altafulla), la Pineda (Vila-seca), etc. Al damunt d’una d’aquestes villae, Constantí, fou erigit el mausoleu de Centcelles, un dels edificis més importants artísticament del segle IV als Països Catalans.
El Tarragonès, excepte l’extrem oriental, més enllà del Gaià, pertangué des del segle XII a la jurisdicció senyorial de la mitra de Tarragona i, des del 1330, de la Comuna del Camp de Tarragona. Formà part igualment de la vegueria de Tarragona, igualment fins al Gaià, encara que els darrers temps de la vegueria la zona costanera a l’est d’aquest riu també li fou agregada (Roda de Berà, Creixell de Mar, Torredembarra i Altafulla, de manera que en restaven exclosos només Salomó, la Riera de Gaià, la Nou de Gaià, Vespella de Gaià i la Pobla de Montornès). El corregiment de Tarragona (1716-1833) seguí aquesta darrera delimitació.
Amb la divisió provincial del 1833, tot el Tarragonès restà dins la província de Tarragona. El sector de la comarca a la dreta del Gaià constituí el 1834 el partit judicial de Tarragona. La divisió territorial del 1936 inclogué al Tarragonès els municipis de Bonastre i dels Garidells. Tanmateix, aquests dos municipis foren agregats, l’any 1987 a les comarques del Baix Penedès (Bonastre) i de l’Alt Camp (els Garidells).
Temple principal de l’arxidiòcesi de Tarragona, que té com a titular Santa Maria.
Construït molt probablement sobre el Temple d’August de Tarragona (segle I dC), en època posterior el precediren possiblement una basílica romano-cristiana, transformada més tard en església visigòtica i potser en mesquita islàmica, edificada en un mateix lloc, a la part posterior de la catedral actual, i un petit temple romànic, del segle XII, construït durant el curs de la repoblació de la ciutat, que ha estat identificat amb la catedral primitiva. Per bé que la constitució d’una canonja catedralícia sota la regla augustiniana dati del 1154, l’obra de la gran catedral començà vers el 1171.
En principi fou projectat un temple romànic de cinc naus, que, posteriorment, amb la introducció del nou estil gòtic, foren reduïdes a tres, a la vegada que fou augmentat el volum del monument en donar-li més alçada. La cronologia de la construcció és insegura i, posada en dubte la intervenció del mestre Bartomeu en la construcció del frontispici, no resta ni un sol nom a qui es pugui atribuir amb seguretat cap element arquitectònic o ornamental del monument fins a la segona meitat del segle XIV.
A una primera etapa constructiva, que arribà fins el 1250, correspon l’obra totalment romànica: absis i part inferior del creuer. El claustre (aproximadament 46 X 46 m) és d’estructura romànica fins als arcs dels pòrtics, i gòtic des d’aquest nivell; cada galeria consta de cinc voltes; podria haver estat començat a la fi del segle XII i acabat a la primera meitat del XIII. Hi donaven les dependències de la canonja.
Ja dins la nova concepció gòtica, continuà fins el 1260 la construcció de les dues tramades de volta de la nau major més properes al creuer, i de les dues corresponents a cadascuna de les naus laterals del cimbori. Del 1260 al 1289 data la construcció de la tercera tramada de la volta de la nau major i de la resta de tramades de les naus laterals i del portal lateral de la façana (costat de l’Epístola).
Del 1289 al 1308 fou construïda la part superior del creuer del costat de l’Epístola i les dues roses, així com les dues tramades de volta de la nau major més pròximes a la façana i el basament de la part central del frontispici. El 1317 fou iniciada la part escultòrica i la construcció de la porta lateral de l’Evangeli, així com l’edificació del segon cos del campanar i la construcció del rerecor.
La part escultòrica més important del frontispici (8 apòstols, la rosassa i possiblement la Mare de Déu del pilar central) data del 1327 o el 1334, continuant fins el 1346. El braç major de la creu que forma la planta fa 95 m i el menor 53. La nau major fa 17 m d’amplada per 26 d’alçada. El frontispici resta inacabat: hi manquen els pinacles que coronen els contraforts laterals i el pinyó que havia de coronar l’obra.
La disposició arquitectònica de la gran portalada constitueix un model força repetit als temples catalans de la baixa edat mitjana (el Mirador de Palma, la porta inacabada de la catedral de Girona, la façana de l’arxiprestal de Morella). El campanar, del segon quart del segle XIV, té gairebé 66 m d’alçada i una excessiva robustesa.
En el terreny de les hipòtesis se suposa que podien haver treballat a la catedral l’imaginaire Pere de Guines (domiciliat a Tarragona el 1336) i el lapidari anglès Reinard Fonoll; sembla confirmar la presència d’algun artífex britànic la construcció -abans del 1350- d’una capella flamígera amb detalls ornamentals típicament anglesos, com la de Santa Maria dels Sastres.
A partir de la segona meitat del segle XIV són documentats alguns artistes que intervingueren en la decoració i l’acabament d’alguna obra. Aloi de Montbrai fou l’autor del retaule de pedra de la capella de Santa Maria dels Sastres (acabat el 1368); el taller de Jaume Cascalls realitzà (des del 1375) les estàtues dels profetes del frontispici, de qualitat inferior a la sèrie d’apòstols més antiga, d’autor anònim. Per damunt de tots, Pere Joan contractà el 1426 el retaule major, que representa la història de la vida de Tecla, obra mestra de l’art medieval català. Al presbiteri hi ha també el sepulcre de l’arquebisbe Joan d’Aragó, obra mestra de l’escultura catalana del segle XIV. El cor, a la nau central, té un notable cadirat de roure de l’aragonès Francesc Gomar (1479-89).
Entre les nombroses pintures que conté la catedral cal destacar els retaules quatrecentistes de Sant Miquel, de Bernat Martorell, i el procedent de Santes Creus, obra de Lluís Borrassà.
De les modificacions i els afegits arquitectònics d’èpoques posteriors a l’original són remarcables la capella del Sagrament, obra notable del renaixentisme purista efectuada per Pere Blai i altres (1580-92, restaurada en 2007-2009), el sepulcre de l’arquebisbe Joan Terès i Borrull (acabat el 1610), projectat també per Blai, i la capella de Santa Tecla (1760-75), sumptuosa peça del barroc acadèmic, feta per l’arquitecte Josep Prat i l’escultor Carles Sales i Vilaseca.
La canonja era regida per un prior i des del 1169 per un paborde administrador, ofici que adquirí una gran importància per les rendes que li són atribuïdes; rivalitzà sovint amb els prelats fins que fou suprimit el 1410 per Benet XIII. Altres oficis i dignitats importants foren el de cambrer -suprimit el 1529 per Pau III-, el d’ardiaca, que seguia els anteriors en dignitat i esdevingué la primera en ésser suprimits aquells. Rebé el nom d’ardiaca major en ésser creat l’ardiaconat de Fructuós -que administrava les rendes d’Eivissa- i perdurà fins a la creació del bisbat d’Eivissa el 1782, i l’ardiaconat de Vila-seca, que perdurà fins al concordat del 1851.
Els oficis de sagristà major, cabiscol i l’ardiaconat de Sant Llorenç -creat el 1359 per substituir el canonge obrer quan l’obra de la seu fou acabada- foren tots tres suprimits en una reforma del capítol del 1767. El 1173 apareix ja el títol de degà, dignitat que decaigué a la fi del mateix segle XII, però que fou creada de nou el 1274 i perdurà fins al segle XIX.
La canonja, que tenia el 1248 25 canonges que vivien comunitàriament, fou secularitzada el 1530 i els canonges anaren a residir a diferents indrets de la ciutat. Abans de la reforma del 1767 el capítol tenia 11 dignitats, 24 canonges, 24 comensals i 74 beneficiats; un any després fou reduït a 8 dignitats, 20 canonges, 20 comensals i 40 beneficiats, i el 1851 a 6 dignitats, 20 canonges i 20 beneficiats.
Municipi i capital de la comarca del Tarragonès (Catalunya): 57,88 km2, 68 m alt, 131.507 hab (2017)
Emplaçada al litoral mediterrani, sobre la desembocadura del riu Francolí, gaudeix d’una situació privilegiada per la facilitat de comunicacions vers l’interior (Lleida i Saragossa) i la costa, així com per l’existència del port de Tarragona.
LA CIUTAT.- El nucli originari ibèric es construí en un tossal de fàcil defensa, que serví també per a l’establiment de la ciutat romana a partir del -218; aquesta fou envoltada d’un ampli recinte emmurallat (4 km de circuit), i assumí de primer funcions primordialment militars, i més tard polítiques i administratives, que la convertiren en la primera ciutat de la costa ibèrica. Les invasions germàniques la devastaren en part i la feren declinar, després, amb la invasió musulmana, restà pràcticament despoblada. La repoblació cristiana (1118) i la seva restauració com a seu arquebisbal no aconseguiren de retornar-li plenament el seu antic caràcter urbà; primerament només fou utilitzat el sector més alt i ben protegit de la vella ciutat, i únicament a partir del segle XIV s’expansionà aprofitant l’esplanada formada per les voltes de la graderia del circ, que es tancà mitjançant un mur anomenat la Muralleta.
Al segle XVI algunes comunitats religioses s’havien establert fora de les fortificacions, i fou construïda la muralla de Sant Joan, paral·lela a la Muralleta, que les incloïa. Un nou recinte emmurallat fou construït al segle XVIII cenyint la ciutat vella i el port. Al final del segle XVIII s’inicià la construcció d’un nou port (1789) i d’un barri portuari (el Serrallo), que cresqué durant la centúria següent. A mitjan segle XIX es portà a terme la demolició definitiva de les muralles que impedien l’expansió urbana, i quedaren únicament en peu les del nord. El creixement actual s’ha realitzat, seguint un pla reticular, vers el port i el Francolí, i per les carreteres de Valls i de Reus; els barris industrials s’han establert arran de la carretera de València.
POBLACIÓ.- La població, molt important en l’època romana (es calculen uns 30.000 h, en el moment de màxima plenitud), fou escassa durant l’edat mitjana (ja que sols ocupava el setè lloc entre les ciutats de Catalunya quant a potència) i tingué tendència a minvar a causa de la pesta negra i la crisi provocada per les guerres del regnat de Joan II el Sense Fe. L’increment fou lent durant els segles XVI i XVII, i s’accelerà durant el XVIII sense assolir, però, els índexs de creixement d’altres nuclis veïns. L’espectacular creixement de començament del segle XIX, gràcies a un corrent immigratori fou col·lapsat per l’emigració provocada pel setge de la ciutat durant la guerra del Francès. L’any 1816 s’havia tornat a repoblar, i s’acusava el rejoveniment de la població. A partir del tercer quart del segle XIX restà estacionària fins al començament del segle XX, en que cresqué d’una manera lenta però continuada fins a la meitat d’aquesta centúria, i l’augment s’accelerà a partir del 1950, a causa del corrent immigratori atret per la industrialització.
ECONOMIA.- L’economia de la ciutat es centrava tradicionalment en l’agricultura i el comerç; avui les funcions primordials són la indústria, la comercial i l’administrativa, a més de la turística. La indústria és l’activitat fonamental, però el seu desenvolupament és recent; els intents d’industrialització durant el segle XVIII (filatures) no reeixiren, i fins al segon decenni del segle XX sols existiren indústries lligades a les activitats portuàries (l’any 1918 hi havia 26 fàbriques: serradores, boteries i farineres). L’any 1923 hi fou instal·lada la fàbrica de tabacs, i més tard algunes indústries químiques i metal·lúrgiques.
L’expansió actual s’inicià el 1957 amb la creació del polígon industrial i les inversions de capitals predominantment estrangers. Hi ha nombrosos establiments industrials, i hi sobresurten la indústria petroquímica (d’ampli desenvolupament en realitzar-se la petroliera a la Pobla de Mafumet), la metal·lúrgica (transformats metàl·lics), l’alimentària (vins i derivats), del tabac, de la fusta i de la construcció. L’activitat comercial se centra sobretot al port, el primer de Catalunya per les captures pesqueres i el segon pel tràfic de mercaderies; el seu creixement ha estat molt ràpid, i ha canviat el seu caràcter agrícola i deficitari per les funcions de port-magatzem d’hidrocarburs i carbó, i de port industrial. Seu central de la Universitat Rovira i Virgili, compartida amb la ciutat de Reus.
HISTÒRIA.- Sembla que el primitiu nucli urbà d’origen ibèric era anomenat Cosse. Fou una de les ciutats més importants de la Península des de l’època de les colònies gregues i cartagineses. La seva importància augmentà encara en l’època romana, quan fou anomenada Tarraco. Des de la seva arribada, els Escipions la van escollir com a base d’operacions i centre de les seves conquestes; a Tarragona es recollí l’exèrcit d’Escipió Emilià que anava cap a la campanya definitiva de Numància. Cèsar (-45) li donà la categoria de colònia, el títol de Victrix i el seu nom de família: Júlia. August hi residí més d’un any (-27) i hi tingué el quarter general durant la guerra de la Hispània Citerior. La ciutat fou un centre polític i administratiu, capital de província i de convent jurídic, on residia el governador; també fou un centre industrial i agrícola important. Quan la Península s’alçà contra el govern de Roma, Tarraco es mantingué fidel fins al darrer moment. El culte de l’emperador deificat es troba a Tarragona com a culte local l’any -25, i com a culte provincial l’any 15, fet que donà lloc a la reunió anual dels concilis provincials, als quals acudien els delegats de totes les comunitats rurals i urbanes, que tenien inicialment funcions religioses que després es convertiren en funcions d’administració pública. El 469 fou conquerida pels visigots; vers el 708, després de la mort de Vitiza, el seu fill Àkhila II va regnar en aquesta part de la Península, enfrontat a Roderic, que governava a la part oest.
L’any 714 els sarraïns van conquerir i destruir Tarragona, la qual, després de fracassats intents per part de Ramon Berenguer II de Barcelona (1089), fou reconquerida en temps de Ramon Berenguer III (1119). Un any abans aquest comte havia fet donació de Tarragona i de la seva rodalia al bisbe de BarcelonaOleguer, el qual va anar a Roma i fou elevat a l’arquebisbat de Tarragona (21 març 1118). El 1129 Oleguer atorgà a Robert Bordet (cavaller normand que s’havia distingit en fets d’armes contra els infidels) carta de donació de Tarragona, i li cedí els drets territorials en condició de vassallatge respecte als arquebisbes. Tarragona fou repoblada al primer terç del segle XII, i constituí una vegueria; tenia dos veguers o funcionaris civils, l’un nomenat per l’arquebisbe i l’altre pel comte, segons acord entre el metropolità Guillem de Torroja i el rei Alfons II el Franc (1173). Aquesta divisió entre el poder senyorial i l’eclesiàstic fou un constant motiu de discòrdia durant tota l’edat mitjana. Durant les lluites entre Enric IV i Joan II el Sense Fe (1462-63), Tarragona, que fou quarter general d’aquest, fou erigida en capital del Principat.
El 1572, sota el mandat de Felip II, fou fundada la Universitat de Tarragona per l’arquebisbe cardenal Cervantes, i començà a funcionar el 1577, en temps de l’arquebisbe Antoni Agustí. Sota la presidència d’aquest se celebrà a Tarragona un concili provincial on s’acorda de demanar que fossin respectats els furs d’Aragó i Catalunya conculcats pel govern central i, d’acord amb la Diputació, fou enviada una ambaixada a Felip II. Durant el regnat de Felip IV es mantingué fidel a aquest durant la insurrecció de Catalunya (1640), i durant la guerra de Successió abandonà aviat el partit de l’arxiduc Carles III. El 1716, amb el decret de Nova Planta, es va formar un corregiment de Tarragona.
El 1789 es va iniciar la construcció d’un nou port, punt de sortida dels productes del Camp de Tarragona, el qual va adquirir un nou impuls a partir del segle XIX. Durant la invasió napoleònica, Tarragona fou assetjada i ocupada per les tropes del general Suchet, el 1811. Pel gener de 1939 fou presa per les tropes franquistes. Des de la dècada dels anys 1960 es convertí en un centre industrial, a causa del desenvolupament del sector químic. Amb el retorn de la democràcia, les primeres eleccions municipals donaren l’alcaldia de la ciutat a Josep Maria Recasens i Comes, del PSC, que governà en coalició amb el PSUC.
ART.- La part alta de la ciutat conserva restes del recinte murallat romà, flanquejat per les torres de Sant Magí, del Cabiscol i de l’Arquebisbe, recinte que s’aixeca sobre una base megalítica amb restes de sis portes. Altres construccions romanes són el pretori i el fòrum, l’amfiteatre, el circ i l’aqüeducte de les Ferreres, dels segles I i II. Al pla s’han trobat una necròpolis paleocristiana amb més de 1.000 sepultures de diferents tipus i restes d’una basílica dels segles III i IV. La ciutat medieval neix sobre la romana, i una gran part de les cases són construïdes amb materials d’antics monuments romans. La catedral (1171-1331) s’aixeca sobre les restes de l’antiga mesquita i conserva l’absis romànic, mentre que el conjunt de l’edifici mostra diverses fases estilístiques del gòtic. L’interior, de tres naus i planta de creu llatina, és d’una gran sobrietat. Del claustre (del final del segle XII i del XIII), amb capitells historiats, cal esmentar la porta que dóna a la catedral. L’altar major mostra un bellíssim retaule d’alabastre, obra de Pere Joan. Cal esmentar també el de Bernat Martorell, procedent de la Pobla de Cérvoles, el de la capella dels Sastres del Mestre Eloi i el de la capella de la Verge de Montserrat, de Lluís Borrassà. Entre altres edificis medievals, sobresurten la capella de Sant Pau (transició del romànic al gòtic), l’església de Santa Tecla (segle XIII) i l’antic hospital (segles XII i XIV).
Poble, situat a la costa, a redós de l’important castell de Tamarit, formant l’un i l’altre un clos murallat. La imponent massa del castell s’aixeca en un petit promontori damunt la mar, entre la desembocadura del Gaià i la punta de la Móra.
La seva estructura medieval s’ha conservat en bona part sota les importants reformes fetes modernament pel ciutadà nord-americà Charles Deering, el qual adquirí el castell i l’abandonada població; en conserven la propietat els seus descendents. L’església del castell, que esdevingué parroquial (Santa Maria), és d’origen romànic.
El castell fou conquerit i aprisiat per Bernat Sendred de Gurb, que el 1049 el vengué a Ramon Berenguer I; aquest l’infeudà a Sunyer (1050-53), amb l’obligació de residir-hi, i el 1055 el cedí a Bernat Amat de Claramunt, juntament amb el títol vescomtal de Tarragona, amb vista a la conquesta i el repoblament de la ciutat de Tarragona (comtat de Tarragona), que no es portà a terme fins quasi un segle més tard. Això donà un relleu especial al castell de Tamarit, que fou a l’època el punt més avançat de la conquesta.
A desgrat de dir-se’n senyors els Claramunt i després els seus successors els Cardona, els comtes de Barcelona continuaren posseint-ne el domini superior. Els Claramunt i els Cardona l’infeudaren a diversos personatges, entre els quals els Banyeres.
La importància creixent del tràfic comercial marítim vers el sud català féu que hom establís la lleuda de Tamarit (1243), que percebien el rei i els Claramunt.
El domini dels Cardona durà fins el 1318 i passà després al baró Francesc de Vallgornera, que el 1339 el vengué a l’arquebisbe de Tarragona Arnau Sescomes (els arquebisbes tenien dominis a Tamarit des del 1244) i la mitra tarragonina conservà la jurisdicció del lloc fins al segle XIX.
Entitat. Fundada per a fomentar l’estudi de la història i arqueologia locals i impulsar la recuperació de materials arqueològics i numismàtics. L’any 1845 participà activament en la creació del Museu Arqueològic Provincial, i ha contribuït amb eficàcia a transformar-lo en el primer museu d’arqueologia romana de Catalunya.
L’ànima de la nova societat i primer president fou Joan Francesc Albinyana i de Borràs, i un dels més grans impulsors Bonaventura Hernández i Sanahuja. El 1901 inaugurà una nova etapa amb la publicació del “Boletín Arqueológico” -dit “Butlletí Arqueològic” del 1921 al 1936-, dirigit per Emili Morera i Llauradó, que amb diverses alternances ha sobreviscut fins avui i constitueix un fons bibliogràfic imprescindible per als estudiosos de l’arqueologia i història tarragonines. Entre altres publicacions que promogué es destaquen vuit volums del Premi Josep M. Pujol (1952-65).
Sempre ha col·laborat amb el Museu Arqueològic, en excavacions, en la revaloració de monuments, i ha fomentat la creació de filials, com ara els grups de recerques, a diversos llocs de la comarca. Té el títol de reial.
Municipi del Tarragonès (Catalunya): 17,77 km2, 169 m alt, 1.676 hab (2017)
Situat al límit amb l’Alt Camp, a la divisòria d’aigües entre els rius Francolí i Gaià, al nord de Tarragona. El nord del terme és accidentat per alguns turons. La superfície no conreada és ocupada per pasturatge, bosc i garriga.
L’agricultura és predominantment de secà, i els principals conreus són la vinya i les oliveres, a més d’avellaners, garrofers i cereals; hi ha algunes clapes de regadiu. La ramaderia, amb granges d’aviram i de conills i la cria de porcs, complementen l’agricultura. Àrea comercial de Tarragona.
El poble és en un tossal; el retaule de l’església parroquial de Santa Maria es conserva al Museu Diocesà de Tarragona, anònim (dit del Mestre de la Secuita). El castell de la Secuita fou cedit a Santes Creus fins al segle XIX.
Acció bèl·lica en la guerra del Francès. El primer exèrcit, que operava al Principat sota el comandament del baró d’Eroles, fou completament derrotat pels francesos, a les ordres dels generals Maurice-Mathieu i Lamarque.
La principal conseqüència d’aquesta desfeta fou el canvi del curs de la guerra al Principat, ja que des d’aleshores el primer exèrcit defugí les grans accions en camp obert, i fins a començament del 1813 les operacions militars tingueren un caire gairebé exclusivament guerriller.
Situat a l’esquerra del riu Gaià, al límit amb l’Alt Camp, de relleu moderadament accidentat pels contraforts meridionals de la serra de Montferri, travessat pels torrents de Serralta i Mas d’en Plana, al nord-est de Tarragona. El territori no conreat és ocupat per garriga i bosc.
Dades dels Països Catalans 