(Tarragona, 1940 – )
Modista. Conegut pel nom comercial d’Andreu. Inicià la seva carrera realitzant dissenys d’estampats i vestits.
El 1961 entrà a formar part de l’equip de Pedro Rodríguez, el seu mestre, i el 1966 s’establí pel seu compte.
La seva creació és avantguardista i sofisticada, si bé conserva estructures clàssiques.
(Tarragona, 1895 – Barcelona, 1968)
Periodista, escriptor i oficial de marina mercant. El 1918 fundà la revista “Navegación”.
A vint-i-sis anys deixà la navegació i es dedicà al periodisme; s’especialitzà en temes marítims. Del 1934 al 1936 fou president del Mont de Pietat Marítim. El 1955 fundà el periòdic barceloní “El Vigía”.
A més de nombrosos articles, ha escrit: Naves de antaño (1947), Historia del puerto de Barcelona (1956), Burlando el bloqueo, A la deriva, Diccionario marítimo (1956), Mascarones de proa y ex-votos marineros, etc.
Ultra totes aquestes activitats, Amich és també conegut com a constructor de vaixells en miniatura.
(Tarragona, 1827 – Barcelona, 1875)
Sainetista. Desenrotllà les seves activitats a Barcelona i escriví també peces curtes per al teatre d’ombres xineses, l’argument de les quals s’inspirava sovint en temes d’arrels populars.
Bé que les primeres edicions dels seus sainets no van signades i que a les reedicions posteriors el 1862 consta només per lo sainetista A. A. i E., hom pot atribuir-li’n set, d’entre els quals cal remarcar Lo casat qui tractant criades viu de coses regalades, La promesa surrada i, sobretot, el Sainet dels estudiants que ixen de pena per a atipar-se a costa ajena, on palesa habilitat escènica i desimboltura per a resoldre situacions i dibuixar personatges.
(Tarragona, segle VII – Sens, França, 690)
Sant i bisbe de Sens.
L’església en celebra la diada el 13 de setembre.
(Tarragona, 25 gener 1829 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 3 setembre 1900)
Escultor. Deixeble a l’Escola de Llotja de Barcelona de l’escultor neoclàssic Damià Campeny.
La seva obra tingué, però, un caire romàntic i barroc (Profeta Jeremies, perdut en l’incendi de Sant Pere de les Puel·les, l’any 1909; Sants Jordi i Eulàlia de la Casa de la Ciutat de Barcelona; retrat d’Isabel II a l’Ajuntament de Barcelona, destruït l’any 1936; retrat eqüestre del General Concha (1885) a la Castellana de Madrid).
La seva dedicació a la docència li impedí de consagrar-se plenament a l’escultura (professor a la Llotja de Barcelona des del 1856 fins a la seva mort).
És considera obra mestra el seu Sant Jordi cavaller (1866) del palau de la Generalitat a Barcelona.
(Tarragona, 10 maig 1802 – 28 juny 1868)
Arqueòleg i historiador. Fou un dels fundadors del Museu Arqueològic de Tarragona (1843).
En col·laboració amb Andreu de Bofarull i de Brocà escriví Tarragona monumental o sea descripción de todas sus antigüedades y monumentos (1849), el primer treball modern sobre el tema.
Pertanyia a diverses corporacions doctes. Publicà algunes memòries sobre arqueologia, història i numismàtica. Reuní una bona col·lecció de monedes.
(Tarragona, 10 setembre 1852 – 25 maig 1895)
Crític literari. Va cursar el batxillerat a Tarragona, i la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, que va exercir poc temps, ja que es va dedicar fonamentalment a la crítica i, esporàdicament, a la poesia.
És com a crític que va merèixer una gran fama de testimoni i jutjador de la vida intel·lectual de la Renaixença catalana. L’interessava especialment la crítica teatral. Va ésser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona els anys 1885 i 1886.
Va dirigir la “Biblioteca de Arte y Letras”, de la casa editora Domènech i Cia -on va publicar una traducció dels drames de Schiller (1883), Las mujeres de Goethe de P. de S. Víctor (1884), Tres poesies (1983) i un assaig biogràfic crític de Marià Fortuny (1881)- i la “Biblioteca Clásica” de Cortezo i Cia, on va fer pròlegs de diversos escriptors castellans. En El arte escénico en España (1893) va reunir les crítiques fetes a “La Vanguardia”.
Els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1879 van premiar-li un estudi magistral titulat Lo teatre català. Son passat, present y pervenir, del qual el setmanari “La Miscelània”, li havia publicat, el 1874, un esbós. Del 1886 al 1890 va publicar 5 volums titulats El año pasado, on passava revista als esdeveniments intel·lectuals de l’època a Barcelona.
Essent president de l’Ateneu Barcelonès, hi va inaugurar el curs acadèmic de 1885-86, amb una conferència titulada La crítica literària contemporània.
Les poesies figuren col·leccionades en les seves Obres catalanes, prologades per Joan Sardà.
(Tarragona, 11 maig 1842 – 31 gener 1927)
Escriptor. Pel fet d’haver pres part en la Nit de Sant Daniel (1865) a Madrid, hagué d’exiliar-se; va viure a Marsella, on féu amistat amb els felibres, sobretot amb Mistral, Aubanel, Mathieu, Lientaud. Gairebé desconegut, l’aparició l’any 1887 de la novel·la La família dels Garrigues el convertí en la figura literària del moment.
Tornà a la Península i s’establí a Barcelona. Publicà dues novel·les més, Jaume (1888) i Níobe (1889), en què, juntament amb la primera, descriu la història de tres generacions. La seva obra novelística quedà incorporada dins la primera etapa del naturalisme català.
El contacte amb un grup d’autors teatrals, entre els quals hi havia Guimerà, l’impulsà a escriure per al teatre, i produí unes comèdies que oscil·len entre les de tipus naturalista, com La sirena, i les de tipus costumista de saló com La tia Tecleta i Sogra i nora (1890).
En el període comprès entre el 1892 i el 1917 abandonà completament la novel·la i la literatura dramàtica, i es dedicà a escriure els tres volums titulats Vària (1903-06), en què exposà amb visió romàntica els coneixements i les experiències dels seus viatges, i Orient (1910).
La preocupació que sentia per la cultura del país el portà a emprendre la publicació d’una “Biblioteca d’Humanitats”, col·lecció d’obres de filosofia, literatura i erudició artística, de la qual sobresurten les seves traduccions d’Elogi de la follia (1910) d’Erasme, La utopia (1912) de T. More i El príncep (1920) de Maquiavel. També formen part d’aquesta col·lecció els Sonets d’uns i dels altres (1904), on va inserir poemes dels escriptors universals més representatius.
Fou un dels destacats enemics de les normes de Fabra, que mai no emprà.
Dades dels Països Catalans 