Arxiu d'etiquetes: Tarragona (nascuts a)

Abelló i Soler, Montserrat

Deixa un comentari
(Tarragona, 1 febrer 1918 – Barcelona, 9 setembre 2014) Poetessa i traductora.  Llicenciada en filologia anglesa, cal remarcar les seves traduccions d’obres de poetes i escriptors anglosaxons, algunes de les quals ha dramatitzat. També ha traduït a l’anglès textos d’autors catalans. Com a poetessa, ha publicat: Vida diària, Paraules no dites (1981), El blat del temps (1986), Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), Són màscares que m’emprovo… (1995) i Dins l’esfera del temps (premi de la Crítica Serra d’Or, 1999). També ha participat en antologies de poesia i llibres col·lectius: Cares a la finestra (20 dones poetes de parla anglesa del segle XX) (1993), Cartografies del desig (Quinze escriptores i el seu món) (1998), Memòria de l’aigua (Onze escriptores i el seu món) (1999) i Paisatge emergent (1999). Rebé la Creu de Sant Jordi (1998) per la seva tasca com a traductora.

Yxart i de Moragas, Josep

8 Respostes

(Tarragona, 10 setembre 1852 – 25 maig 1895)

Crític literari. Va cursar el batxillerat a Tarragona, i la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, que va exercir poc temps, ja que es va dedicar fonamentalment a la crítica i, esporàdicament, a la poesia.

És com a crític que va merèixer una gran fama de testimoni i jutjador de la vida intel·lectual de la Renaixença catalana. L’interessava especialment la crítica teatral. Va ésser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona els anys 1885 i 1886.

Va dirigir la “Biblioteca de Arte y Letras”, de la casa editora Domènech i Cia -on va publicar una traducció dels drames de Schiller (1883), Las mujeres de Goethe de P. de S. Víctor (1884), Tres poesies (1983) i un assaig biogràfic crític de Marià Fortuny (1881)- i la “Biblioteca Clásica” de Cortezo i Cia, on va fer pròlegs de diversos escriptors castellans. En El arte escénico en España (1893) va reunir les crítiques fetes a “La Vanguardia”.

Els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1879 van premiar-li un estudi magistral titulat Lo teatre català. Son passat, present y pervenir, del qual el setmanari “La Miscelània”, li havia publicat, el 1874, un esbós. Del 1886 al 1890 va publicar 5 volums titulats El año pasado, on passava revista als esdeveniments intel·lectuals de l’època a Barcelona.

Essent president de l’Ateneu Barcelonès, hi va inaugurar el curs acadèmic de 1885-86, amb una conferència titulada La crítica literària contemporània.

Les poesies figuren col·leccionades en les seves Obres catalanes, prologades per Joan Sardà.

Pin i Soler, Josep

5 Respostes

(Tarragona, 11 maig 1842 – 31 gener 1927)

Escriptor. Pel fet d’haver pres part en la Nit de Sant Daniel (1865) a Madrid, hagué d’exiliar-se; va viure a Marsella, on féu amistat amb els felibres, sobretot amb Mistral, Aubanel, Mathieu, Lientaud. Gairebé desconegut, l’aparició l’any 1887 de la novel·la La família dels Garrigues el convertí en la figura literària del moment.

Tornà a la Península i s’establí a Barcelona. Publicà dues novel·les més, Jaume (1888) i Níobe (1889), en què, juntament amb la primera, descriu la història de tres generacions. La seva obra novelística quedà incorporada dins la primera etapa del naturalisme català.

El contacte amb un grup d’autors teatrals, entre els quals hi havia Guimerà, l’impulsà a escriure per al teatre, i produí unes comèdies que oscil·len entre les de tipus naturalista, com La sirena, i les de tipus costumista de saló com La tia Tecleta i Sogra i nora (1890).

En el període comprès entre el 1892 i el 1917 abandonà completament la novel·la i la literatura dramàtica, i es dedicà a escriure els tres volums titulats Vària (1903-06), en què exposà amb visió romàntica els coneixements i les experiències dels seus viatges, i Orient (1910).

La preocupació que sentia per la cultura del país el portà a emprendre la publicació d’una “Biblioteca d’Humanitats”, col·lecció d’obres de filosofia, literatura i erudició artística, de la qual sobresurten les seves traduccions d’Elogi de la follia (1910) d’Erasme, La utopia (1912) de T. More i El príncep (1920) de Maquiavel. També formen part d’aquesta col·lecció els Sonets d’uns i dels altres (1904), on va inserir poemes dels escriptors universals més representatius.

Fou un dels destacats enemics de les normes de Fabra, que mai no emprà.

Jujol i Gibert, Josep Maria

6 Respostes

(Tarragona, 16 setembre 1879 – Barcelona, 1 maig 1949)

Arquitecte i dibuixant. Fou professor de dibuix a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Deixeble d’Antoni Maria Gallissà, i de Font i Gumà, perfeccionà els seus estudis amb Antoni Gaudí, és un alt exponent del modernisme.

Més conegut per les seves realitzacions com a decorador que no pas com a arquitecte, la seva obra es caracteritza per una gran imaginació i una extraordinària sensibilitat colorista.

Les seves construccions, de clara influència gaudiniana, són la Torre dels Ous de Sant Joan Despí (1913), les cases Heras i Planelles de Barcelona, el nou santuari de Montserrat de Montferri (1927), l’església del Carme i el teatre del Patronat Obrer, de Tarragona, i les col·laboracions amb Gaudí al Parc Güell i a la casa Batlló.

Guansé i Salesas, Domènec

Deixa un comentari

(Tarragona, 17 març 1894 – Barcelona, 1 febrer 1978)

Periodista, novel·lista i traductor. Exercí la crítica literària a la “Revista de Catalunya” i a “La Publicitat”.

S’inicià en el camp de la narració amb el recull La clínica de Psiquis (1926). Publicà les novel·les La Venus de la careta (1927), Com vaig assassinar Georgina (1930), Les cadenes d’Eva (1932), Una nit (1935) i l’obra teatral Una noia és per a un rei (1937).

La seva obra narrativa es manté en un gènere melodramàtic i alhora morbós, on mostra acusades influències de Poe i de certs autors francesos.

Exiliat el 1939 a Xile, on va viure vint anys, hi publicà Retrats literaris (1947), reimpresos amb el títol d’Abans d’ara (1966), i dirigí la revista “Germanor”. Durant aquest segon període va publicar les novel·les La pluja d’or (Xile 1950, Barcelona 1957) i Laberint (1952), i les biografies Margarida Xirgu (1963), Pompeu Fabra (1964) i Josep Anselm Clavé, apòstol, agitador i artista (1966).

Domingo i Sanjuán, Pere

1 Resposta

(Tarragona, 26 maig 1896 – Barcelona, 1 agost 1979)

Metge. Especialista en microbiologia, germà de Marcel·lí Domingo. Deixeble de Ramon Turró, treballà al Laboratori Municipal sobre qüestions de bacteriologia i anafilaxi. Fou professor adjunt d’higiene (1926) de la Facultat de Medicina, i el curs 1934-35 fou professor agregat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Dirigí cursos de microbiologia i parasitologia al Laboratori Municipal i a la facultat. Fou tècnic de la Lluita Antipalúdica de la Mancomunitat, i el 1918 preparà la vacuna antituberculosa al Laboratori Municipal; col·laborà al servei d’Assistència Social dels Tuberculosos (1924). Fou cap dels Serveis Intercomarcals de Sanitat de la Generalitat.

El 1936 anà a Cuba, on fou director de la secció de febre tifoide del Laboratorio Nacional, professor de microbiologia a l’Instituto Finlay i creador de l’Instituto Nacional BCG, i fou designat expert en tuberculosi de l’OMS. Presidí la Societat Catalana de Biologia, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Domingo i Sanjuán, Marcel·lí

7 Respostes

(Tarragona, 25 abril 1884 – Tolosa de Llenguadoc, França, 2 març 1939)

Polític i escriptor. Germà de Pere Domingo. Mestre i periodista, col·laborà a “El Poble Català” i a “La Publicitat”. En la seva joventut era federal pimargallià, i evolucionà cap al republicanisme laic i radical, que va difondre especialment a Tortosa i a la seva comarca. Fou elegit diputat per Tortosa el 1914 com a candidat de la Unió Federal Nacionalista Republicana, partit al qual s’havia afiliat (1911).

Amb Francesc Layret, va fundar (1916) el Bloc Republicà Autonomista, contrari al lerrouxisme, així com el seu òrgan diari “La Lucha” (1916-19), a través del qual assolí una gran notorietat com a publicista. L’any següent (1917) el Bloc es transformà en el Partit Republicà Català.

Participà a l’Assemblea de Parlamentaris, promogué una intensa campanya antimilitarista a “La Lucha” per la qüestió del Marroc i participà en les jornades revolucionàries d’agost de 1917; acusat d’ésser-ne el promotor, estigué empresonat uns quants mesos.

Treballà per enderrocar la dictadura de Primo de Rivera, i el 1929 fundà amb Álvaro de Albornoz, el Partit Radical Socialista. Fou un dels signataris del pacte de Sant Sebastià (1930) i, si bé va intervenir el 1931 en la constitució de l’Esquerra Republicana de Catalunya, no es va separar del Partit Radical Socialista.

Amb la República, fou nomenat ministre d’instrucció pública del govern provisional; a final d’any passà al d’agricultura, comerç i indústria del segon govern Azaña, i pel juny de 1933, al ministeri d’agricultura del tercer govern Azaña. Després del triomf electoral de les dretes (novembre 1933), uní el seu partit amb el d’Acció Republicana, d’Azaña, i aquesta fusió donà lloc a la constitució d’Izquierda Republicana. Amb el triomf del Front Popular (febrer 1936), fou novament ministre d’instrucció pública, càrrec des del qual escometé un renovador programa de construcció d’escoles.

Entre les seves obres, cal esmentar: ¿On va Catalunya? (1927), ¿A dónde va España? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934) i La revolución de Octubre (1935). Morí a l’exili.

Domènech i Estapà, Josep

4 Respostes

(Tarragona, 7 octubre 1858 – Cabrera de Mar, Maresme, 5 setembre 1917)

Arquitecte. Deixeble de Josep Vilaseca i Casanovas, s’inspirà en l’estil renaixentista italianitzant, però impregnat de reminiscències medievals. President de l’Acadèmia de Ciències i Arts i catedràtic de geodèsia a la Universitat de Barcelona.

La seva arquitectura, híbrida, indica una llibertat d’execució molt propera al modernisme. Autor de nombroses obres, entre les quals cal esmentar, a Barcelona, el palau de Justícia (en col·laboració amb Enric Sagnier), la presó Model (1904, amb Salvador Vinyals), l’hospital Clínic (1904), l’Acadèmia de Ciències o l’Observatori Fabra. Començà (1910) el convent dels carmelitans, que acabà el seu fill Josep Domènech i Mansana.

En medis populars, es veié sovint menystingut davant el nom del seu contemporani Domènech i Montaner.

Batet i Mestres, Domènec

2 Respostes

(Tarragona, 30 agost 1872 – Burgos, Castella, 18 febrer 1937)

Militar. Ingressà a l’acadèmia militar el 1887. El 1895 partí com a tinent voluntari a Cuba, on ascendí a capità per mèrits de guerra (1896). Tornà a la Península el 1897, continuà els estudis i ascendí a coronel el 1919.

L’any 1921 fou designat jutge especial encarregat d’instruir els procediments derivats dels desastres militars esdevinguts al Marroc (expedient Picasso), càrrec que dimití, entenent que corresponia a un militar del cos jurídic.

Ascendit a general de brigada el 1925, fou destinat a Alacant, i posteriorment a Tarragona. Fou processat per la Dictadura de Primo de Rivera, acusat de complicitat en l’alçament contra el règim, però fou absolt (1926).

El 1931, en proclamar-se la República, fou ascendit a general i, poc després, fou nomenat cap de la Divisió orgànica (Catalunya). Com a tal, quan es produïren els fets del 6 d’octubre de 1934, aconseguí de dominar-los amb el mínim de vessament de sang. Posteriorment (març 1935) fou nomenat cap de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora, i cessà després de les eleccions del 16 de febrer de 1936.

Designat capità general de Burgos (maig 1936), des d’on intenta fer avortar l’alçament militar (16 juliol). Però en fracassar (18 juliol) refusà de sumar-se a l’alçament nacional, i per això fou empresonat i, posteriorment, condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim el 8 de gener de 1937 i executat per les forces insurrectes.

Albaigés i Riera, Joan

Deixa un comentari

(Tarragona, 25 octubre 1942 – )

Químic. Doctor per la Universitat de Barcelona (1968) i professor d’investigació del CSIC i de geoquímica orgànica ambiental a la mateixa universitat, ha estat director del Centre d’Investigació i Desenvolupament del CSIC a Barcelona (1984-91), delegat del CSIC a Catalunya (1992-93), president del Centre UNESCO de Catalunya (1987-96) i director general de Recerca de la Generalitat de Catalunya (1993-95).

Des del 1993 és president de la CIRIT, i des del 1995 és comissionat per a Universitats i Recerca de la Generalitat. Ha estat un dels principals impulsors i redactors del Pla de Recerca de Catalunya.

Com a assessor de la UNESCO, ha col·laborat extensament en el desenvolupament de programes d’educació superior i recerca a països de l’Amèrica Llatina.

Guardonat amb nombroses distincions, entre les quals hi ha la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic de la Generalitat (1989), és membre de l’Acadèmia Europea de Ciències i Arts (1991) i d’Europaea (1992).