(Tarragona, 1681 – Barcelona, 1754)
Gramàtic i historiador dominicà. Publicà un Prontuario ortologigráfico trilingüe (1742; ortografia comparativa del llatí, el castellà i el català), una biografia de Fra Tomàs de Vidal i Nin (1744).
També escriví diversos manuscrits, un diccionari català-llatí, el Lumen Domus… (continuació dels annals del convent de Santa Caterina de Barcelona) i unes Noticias pertenecientes a los condados de Cataluña (continuació de l’obra de Francesc Diego).
(Tarragona, 2 març 1872 – 21 agost 1952)
Compositor i organista. Fou organista de la seu de Tarragona.
En 1888 guanyà el premi de composició ofert a l’Exposició Universal de Barcelona.
És autor d’un cert nombre d’obres remarcables.. .
(Tarragona, 1940 – )
Modista. Conegut pel nom comercial d’Andreu. Inicià la seva carrera realitzant dissenys d’estampats i vestits.
El 1961 entrà a formar part de l’equip de Pedro Rodríguez, el seu mestre, i el 1966 s’establí pel seu compte.
La seva creació és avantguardista i sofisticada, si bé conserva estructures clàssiques.
(Tarragona, 1895 – Barcelona, 1968)
Periodista, escriptor i oficial de marina mercant. El 1918 fundà la revista “Navegación”.
A vint-i-sis anys deixà la navegació i es dedicà al periodisme; s’especialitzà en temes marítims. Del 1934 al 1936 fou president del Mont de Pietat Marítim. El 1955 fundà el periòdic barceloní “El Vigía”.
A més de nombrosos articles, ha escrit: Naves de antaño (1947), Historia del puerto de Barcelona (1956), Burlando el bloqueo, A la deriva, Diccionario marítimo (1956), Mascarones de proa y ex-votos marineros, etc.
Ultra totes aquestes activitats, Amich és també conegut com a constructor de vaixells en miniatura.
(Tarragona, 1827 – Barcelona, 1875)
Sainetista. Desenrotllà les seves activitats a Barcelona i escriví també peces curtes per al teatre d’ombres xineses, l’argument de les quals s’inspirava sovint en temes d’arrels populars.
Bé que les primeres edicions dels seus sainets no van signades i que a les reedicions posteriors el 1862 consta només per lo sainetista A. A. i E., hom pot atribuir-li’n set, d’entre els quals cal remarcar Lo casat qui tractant criades viu de coses regalades, La promesa surrada i, sobretot, el Sainet dels estudiants que ixen de pena per a atipar-se a costa ajena, on palesa habilitat escènica i desimboltura per a resoldre situacions i dibuixar personatges.
(Tarragona, segle VII – Sens, França, 690)
Sant i bisbe de Sens.
L’església en celebra la diada el 13 de setembre.
(Tarragona, 25 gener 1829 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 3 setembre 1900)
Escultor. Deixeble a l’Escola de Llotja de Barcelona de l’escultor neoclàssic Damià Campeny.
La seva obra tingué, però, un caire romàntic i barroc (Profeta Jeremies, perdut en l’incendi de Sant Pere de les Puel·les, l’any 1909; Sants Jordi i Eulàlia de la Casa de la Ciutat de Barcelona; retrat d’Isabel II a l’Ajuntament de Barcelona, destruït l’any 1936; retrat eqüestre del General Concha (1885) a la Castellana de Madrid).
La seva dedicació a la docència li impedí de consagrar-se plenament a l’escultura (professor a la Llotja de Barcelona des del 1856 fins a la seva mort).
És considera obra mestra el seu Sant Jordi cavaller (1866) del palau de la Generalitat a Barcelona.
(Tarragona, 10 maig 1802 – 28 juny 1868)
Arqueòleg i historiador. Fou un dels fundadors del Museu Arqueològic de Tarragona (1843).
En col·laboració amb Andreu de Bofarull i de Brocà escriví Tarragona monumental o sea descripción de todas sus antigüedades y monumentos (1849), el primer treball modern sobre el tema.
Pertanyia a diverses corporacions doctes. Publicà algunes memòries sobre arqueologia, història i numismàtica. Reuní una bona col·lecció de monedes.
Dades dels Països Catalans 