Arxiu d'etiquetes: Sicília

Pere -varis bio-

1 Resposta

Pere  (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Eclesiàstic. Fill il·legítim de Pere I el Catòlic. Fou canonge sagristà de la seu de Lleida.

Pere  (Catalunya, 1339 – 1340)  Primogènit de Pere III el Cerimoniós del seu primer matrimoni amb Maria de Navarra.

Pere  (València, 1347)  Fill de Pere III el Cerimoniós i de la seva primera muller Maria de Navarra, quart dels infants haguts pel matrimoni. Morí a les tres hores. La mare finà de sobrepart.

Pere  (Catalunya, 1378 – abril 1379)  Fill de Pere III el Cerimoniós i de la seva darrera muller, Sibil·la de Fortià.

Pere  (València, 13 gener 1394 – abril 1394)  Fill de Joan I el Caçador i de la seva segona muller, Violant de Bar. Fou el sisè dels infants haguts per la parella.

Pere  (Sicília, Itàlia, 17 novembre 1398 – Catània, Sicília, Itàlia, 1400)  Infant de Sicília. Únic fill de Martí I el Jove i de Maria I de Sicília. Morí de resultes d’una ferida que es féu al cap, tot jugant, al castell de Catània.

Peralta i Sclafani, Guillem de

5 Respostes

(Sicília, Itàlia, després 1331 – 1395/96)

Tercer comte de Caltabellotta i segon de Sclafani i vicari de Sicília. Fill de Guillem i nét de Ramon. Es casà amb Elionor de Randazzo, filla de l’infant Joan de Sicília, duc d’Atenes i de Randazzo.

Durant el turbulent regnat de Frederic III de Sicília observà primerament una actitud de fidelitat a la Corona: contribuí a la defensa de l’illa contra els atacs dels angevins, aliats amb els Chiaramonte sicilians, entre el 1354 i el 1358, i es mantingué apartat de les revoltes nobiliàries fins el 1365, en què s’uní a la rebel·lió.

Abans havia obtingut la capitania de Giuliana, en canvi del castell de Cristia (1356), el càrrec de capità de guerra de Sciacca (1358) i la baronia de Chiusa, de la qual s’apoderà el 1363.

Quan morí el rei el 1377, deixant com a successora la seva filla Maria, menor d’edat, fou un dels quatre vicaris que es repartiren el govern de l’illa. Li fou assignada com a zona de govern propi la compresa entre Agrigent i Terranova a la costa i Caltanissetta a l’interior.

Mantingué contactes amb la cort catalana des del 1378, en què el rei Pere III el Cerimoniós li confirmà les concessions que li havien fet els reis de Sicília, el 1380, el 1385 i el 1391, en vista dels preparatius per a l’expedició a Sicília que aquella cort preparava i que finalment es portà a terme el 1392 sota la direcció de l’infant Martí.

Bé que prestà homenatge a la reina Maria I i al seu marit Martí I el Jove el mateix dia de l’arribada de l’estol català, es revoltà el 1393 juntament amb altres membres de la noblesa siciliana i algunes ciutats.

El succeí el seu fill Nicolau de Peralta i de Randazzo, també fou fill seu:

Joan de Peralta i de Randazzo  (Sicília, Itàlia, segle XIV)  Noble. Fou pare de:

  • Nicolau de Peralta  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Baró de Chiusa. Cosí-germá de Margarida de Peralta i de Chiaramonte, a la mort de la qual reclamà l’herència.
  • Caterina de Peralta  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Baronessa de Chiusa. Successora del seu germà. Aportà la baronia al seu marit Alfons de Cardona i de Villena, comte de Reggio.

Peralta, Guillem de

Deixa un comentari

(Sicília, Itàlia, segle XV)

Cavaller. Serví un temps a Catalunya. El 1473, en posició de rereguarda, tingué cura dels serveis d’intendència de les forces amb que l’infant Ferran (el futur rei Catòlic), alliberà Perpinyà del setge francès.

El 1476, des de Sicília, reforçà Sardenya, on feia estralls la revolta de Lleonard d’Alagó. A la mort de Llop Ximenes d’Urrea fou per un temps virrei interí de Sicília, juntament amb Guillem Pujades.

Seria nomenat lloctinent reial a Sardenya, en substitució d’Eiximèn Peris Escrivà de Romaní, el 1483.

Palagonia, baronia de

1 Resposta

(Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XVII)

Jurisdicció feudal concedida el 1392 a Berenguer de Cruïlles, després d’ésser confiscada als rebels Ruggero Passaneto i Violant d’Alagó. La restituí al rei el mateix any, el qual, immediatament, la donà al mestre racioner Ubertino de La Grua, que també la tornà als reis Martí I de Catalunya i Maria I de Sicília.

Aquests llavors l’atorgaren el 1396 a Galceran de Sentmenat, que la vengué el 1407 a Giacomo Gravina. El nét d’aquest, Girolamo Gravina, es casà amb Beatriu de Cruïlles, baronessa de Scordia Soprana, i llurs descendents, els Gravina-Cruïlles (marquesos de Francofonte), foren creats prínceps de Palagonia el 1629 i grans d’Espanya el 1709.

Orlando, batalla del cap -1299-

6 Respostes

(Orlando, Sicília, Itàlia, 4 juliol 1299)

Batalla naval entre les forces de Jaume II el Just i les del seu germà, Frederic II de Sicília, a la costa nord de Sicília. L’esquadra catalana, manada per Roger de Lloria, destruí la formació enemiga i en capturà la meitat de les naus.

Jaume II, que havia atacat el seu germà obligat pels termes del tractat d’Anagni, no volgué, però, aprofitar-se de la victòria i féu retirar les seves forces cap a Catalunya.

Orland

Deixa un comentari

(Sicília, Itàlia, segle XIV)

Fill natural de Frederic II de Sicília. Lluità repetidament contra les invasions angevines. El 1349 destacà molt al setge de Catània. Fou conseqüent al seu llinatge català.

El 1354, quan el seu nebot Lluís, aleshores rei de l’illa, es trobà gairebé captiu dels revoltats nobles llatins, anà a trobar Pere III el Cerimoniós per demanar-li ajut. S’hi entrevistà a Sardenya, al campament del setge de l’Alguer.

El rei prometé el matrimoni de la seva filla Constança amb el rei Lluís. En aquesta ocasió, havent anat a l’illa amb sis galeres de Sicília, Orland col·laborà amb Pere III a la campanya sarda.

Napolió

2 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1288 – Sardenya, Itàlia, segle XIV)

Fill natural de Jaume II el Just i de la dama siciliana Gerolda. Mentre que el seu pare eludí les seves reclamacions, Alfons III el Benigne el tractà benèvolament i li cedí el castell de Joiosa Guarda, a Sardenya.

Pere III el Cerimoniós li encarregà algunes missions diplomàtiques al Marroc.

Monterosso, baronia de

Deixa un comentari

(Siracusa, Sicília, Itàlia, segle XV – )

Jurisdicció feudal, que adquirí el 1408 el vescomte Bernat IV de Cabrera, comte de Mòdica, d’Enrico Rosso, a canvi de la baronia de Militello.

Des d’aleshores restà sempre en poder dels comtes de Mòdica.

Montcada i Sclafani, Mateu de

5 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1378)

Segon comte d’Agosta. Fill de Guillem Ramon de Montcada i d’Alagó. Gran senescal i governador de Sicília i un dels caps del partit català de l’illa. Vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1359-62, 1363-67), no residí pràcticament mai a Grècia, on governà per mitjà de lloctinents.

Un d’aquests, Pere de Pou, encapçalà una revolta a Tebes, fet pel qual Montcada fou destituït. Fou, tanmateix, reposat l’any següent i, teòricament, mantingué el càrrec fins el 1367, però de fet el govern estigué a mans de Roger de Lloria, que acabà per ésser reconegut el 1366.

El 1359 el rei de Sicília li concedí les senyories de Corint i Argos, i el 1363 el marquesat de Bodonitza i altres llocs fins a l’Arta, però de fet no en disposà. Obtingué la restitució del comtat d’Agosta que li havien usurpat els Chiaramonte durant una estada a Grècia.

Pledejà contra el seu cosí germà Mateu (dit Guillem) de Peralta, comte de Caltabellota, per l’herència de llur avi, el magnat Matteo de Sclafani, i obtingué per sentència el comtat d’Adernò i la baronia de Centorbi.

Montcada i d’Alagó, Joan de

Deixa un comentari

(Sicília, Itàlia, segle XV – 1452)

Quart comte d’Adernò i de Nucaria. Fill de Guillem Ramon de Montcada i de Peralta i fill adoptiu del seu oncle Antoni de Montcada i Abbate. Des del 1397 fou comte de Nucaria per concessió del rei Martí I el Jove i com a hereu de la seva mare, Beatriu d’Alagó.

El 1392 anà amb l’expedició de Martí el Jove a Sicília amb el seu pare, oncles i germà Mateu. Milità al partit català. Durant l’Interregne lluità amb els seus parents contra el vescomte Bernat (IV) de Cabrera i rescatà audaçment la reina Blanca de Sicília, retinguda prop de Siracusa.

Fou un dels tres ambaixadors sicilians prop de Ferran I d’Antequera per demanar que nomenés sobirà de Sicília un dels infants reials (1414). El 1420 anà a Nàpols com a capità, al servei d’Alfons IV el Magnànim; participà en el setge de Bonifaci i, més tard (1423), a Capua, on caigué presoner. Fou, sembla, majordom i gran camarlenc del rei.