(Sicília, Itàlia, segle XVI – 1547)
Comte de Reggio i baró de Chiusa, a qui el rei Carles I erigí en comtat (1535) i féu marquès de Giuliana, baronia que havia comprat als Tagliavia el 1530.
Era membre de la branca dels comtes de Chiusa, extingida a la darreria del segle XVI.
(Sicília, Itàlia, segle XIII – 1313)
Cavaller. Serví Frederic II de Sicília. El 1313 era governador de la plaça de Castellamare, la qual lliurà al valencià Berenguer Carròs, almirall dels angevins, a la nova invasió de l’illa per aquests.
Quan tornà prop de Frederic II, fou condemnat a mort i escapçat, per haver-se considerat sense justificació possible el lliurament que havia fet.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – ?, segle XIV)
Dama. Era la filla petita del rei Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia.
Es casà amb el comte alemany Robert II, que tenia les seves possessions al Palatinat.
(Sicília, Itàlia, 1288 – segle XIV)
Fill bastard de Jaume I de Sicília (després Jaume II de Catalunya) i de la siciliana Gerolda. Mai no fou admés pel seu pare a la cort, i per això es posà al servei del bei de Tunis, d’on sortí el 1322 per passar al Marroc. Des d’allà envià diverses ambaixades a Jaume II.
Alfons III el Benigne, que, essent infant, no l’acceptà en la conquesta de Sardenya, li donà el castell de la Joiosa Guarda en aquella illa i el casà amb la filla del mallorquí Guillem Robert (1332). Pere III el Cerimoniós li confià alguna missió al Marroc.
(Mazzara, Sicília, Itàlia, 1291 – 1350/51)
Fill bastard de Jaume I de Sicília (després Jaume II de Catalunya) i d’una siciliana anomenada Lucrècia. Vers l’any 1323 lluità a la conquesta de Sardenya, i des del 1325 fou ambaixador al sultanat de Tiemcen, càrrec que exercí fins al 1331 o 1332.
El 1333 fou enviat a Sardenya per Alfons III el Benigne, on fou veguer de Càller (1337-41). Pere III el Cerimoniós l’armà cavaller (1344) i el nomenà membre del consell reial. Governador de Sardenya (1347-48).
S’havia casat dues vegades: amb Jacmeta Guerau, mallorquina, i amb Putxa, sarda, que el sobrevisqué. No deixà descendència.
(Sicília, Itàlia, segle XIV)
Segona muller de Mateu de Montcada, comte d’Agosta.
Tingué dos fills del seu matrimoni: Antoni de Montcada i Abbate, que seria comte d’Adernó, i Pere.
(Catània, Sicília, 1 setembre 1341 – Messina, Sicília, 27 juliol 1377)
“el Feble“ Rei de Sicília (1355-77). Fill de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia, successor del seu germà Lluís I de Sicília. Esdevingué rei sota la tutoria de la seva germana Constança, que governà juntament amb Blasco d’Alagó, vicari general de Sicília. La mort dels dos regents, víctimes d’una epidèmia, així com la manca de caràcter de Frederic, posaren l’illa en perill de caure a mans dels angevins de Nàpols.
Les altres germanes de Frederic, Eufèmia (que es féu càrrec del govern de l’illa) i Elionor, muller de Pere III el Cerimoniós, intentaren restablir la força del partit català.
El 1356 els angevins envaïren Sicília, que fou deslliurada l’any següent, gràcies a la brillant actuació del noble Artal d’Alagó, fill de Blasco.
A instància d’Elionor, Frederic es casà amb Constança d’Aragó (1361), filla d’un altre matrimoni de Pere III el Cerimoniós, però Constança morí aviat (1363), i deixà només una filla, Maria.
Frederic es decantà a favor dels angevins i el 1372 pactà un conveni definitiu amb Nàpols, pel qual Joan de Nàpols havia d’heretar Sicília si Frederic moria sense successió directa.
Fracassaren també els projectes d’Elionor d’unir l’illa a la corona catalano-aragonesa. Només el ducat d’Atenes, a mans d’una branca il·legítima de la casa de Sicília, es decantà a favor de la sobirania catalana.
Frederic deixà en el seu testament el regne a la seva filla Maria.
(Sicília ?, Itàlia, segle XIV – Catània, Itàlia, 1355)
(o Frederic I d’Atenes, o Frederic de Randazzo) Quart duc català d’Atenes i Neopàtria i marquès de Randazzo (1348). Era fill del duc Joan I i de Cesarina Lanza, i nét de Frederic II, de la branca catalana de Sicília.
A la mort del seu pare, en 1348, tenia pocs anys. N’heretà els títols, per bé que el d’Atenes era només nominal. Mai no en visità els dominis, encara sostinguts pels catalans, els quals li demanaren la destitució del vicari general Ramon Bernat de Sarbou, problema que heretà, juntament amb la successió dels ducats, del rei Frederic II. Els catalans, aleshores s’adreçaren al tronc principal del casal de Barcelona, i triaren per sobirà Pere III el Cerimoniós.
Tutor de Frederic fou el noble sicilià Balasc d’Alagó, comte de Mistreta. En 1349 fou assetjat a Catània. Frederic morí de pesta en aquella ciutat, l’estiu de 1355, encara adolescent. El títol simbòlic d’Atenes passà al seu cosí Frederic III el Feble, llavors rei de Sicília.
(Sicília, Itàlia, 1400 – Urueña, Castella, 29 maig 1438)
Infant d’Aragó. Fill natural de Martí I de Sicília i de Tàrsia Rizzari. El 1409 fou legitimat per Martí I l’Humà per proveir la successió de Sicília si Martí el Jove no tenia successió legítima. A la mort d’aquest darrer, rebé en herència el comtat de Luna.
Fou un dels pretendents a la corona catalano-aragonesa durant l’interregne creat per la mort de Martí I l’Humà (1410), però fracassà malgrat el suport del seu tutor, Pere Torrelles, i del germà d’aquest, Ramon Torrelles, que defensà la seva candidatura a les Corts del 1411. Després de l’elecció de Ferran d’Antequera, el reconegué com a rei legítim i rebé la seva tutoria.
El 1430 passà a Castella, i Joan II li féu donació d’algunes viles castellanes, però el seu caràcter turbulent el portà a participar en una conspiració i Joan II l’empresonà al castell d’Urueña (1434), on morí.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – vers 1380)
Fill de Bonifaci Frederic d’Aragó. Senyor d’Egina (1376-80), de Carist i de la torre de Gittina, al qual, per la seva adhesió a la causa de la reina Maria de Sicília, foren confiscades les possessions.
Lluità contra el seu cosí germà, el vicari general Lluís, que el féu empresonar i l’envià a Catalunya (1379), on Pere III el Cerimoniós el mantingué pres en espera de la decisió de Lluís i aquest obtingué del rei la senyoria d’Egina (1380), que reclamava (perquè havia estat del seu pare, Jaume, que l’havia cedida al seu germà Bonifaci).
Dades dels Països Catalans 