(Sicília, Itàlia, segle XIV)
Fill del rei Frederic III el Feble de Sicília. A la mort del seu pare, el 1377, en rebé per testament les illes de Malta i de Gozzo.
Guillem de Sicília -senyor Malta-
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Sicília (bio)
Frederic d’Aragó i de Verona -germans/es-
Eren fills d’Alfons Frederic d’Aragó, i germans de Bonifaci i de Jaume.
Guillem Frederic d’Aragó i de Verona (Sicília, Itàlia, segle XIV) Fou senyor d’Estir i veguer, capità i castellà de Levàdia (1366).
Joan Frederic d’Aragó i de Verona (Sicília, Itàlia, segle XIV – abans 1366) Senyor d’Egina (vers 1350-vers 1355) i de Salamina. El 1350 es casà amb Marulla Zaccaria, filla del marquès de Bonoditza i morí sense fills.
Pere Frederic d’Aragó i de Verona, Pere (Sicília, Itàlia, segle XIV – 1355) Succeí el pare en el comtat de Salona i les senyories d’Egina (1338-vers 1350), Citó, Lidoríquion, Gardaki, Farsàlia, Domokós i Siderocàstron, fundà una església dedicada a sant Joan Evangelista a Paleokhora, prop de les ruïnes del castell d’Egina, i morí sense fills legítims.
Simona Frederic d’Aragó i de Verona (Sicília, Itàlia, segle XIV – Itàlia, segle XIV) Malgrat l’oposició dels venecians, es casà amb Giorgio Il Ghisi, fill de Bartolomeo II, senyor de la tercera part de Negrepont (1327), i Alfons Frederic donà al seu gendre el castell de Sant Omer, a Tebes, famós per les seves pintures al fresc d’escenes contemporànies, el qual castell fou destruït pocs anys després pels mateixos catalans, que no confiaven del tot en un senyor venecià.
Frederic d’Aragó, Joan
(Sicília, Itàlia, segle XIV – vers 1394)
Senyor d’Egina (1382-v94) i de Piada i capità de Malta. Fill de Bonifaci Frederic d’Aragó i de Verona.
La seva filla i hereva (vers 1394-1418), senyora d’Egina, hom suposa casada (1394) amb Antoni I de Caupena.
Frederic d’Aragó, Guillem
(Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV)
Fill natural de Frederic III de Sicília. Pel testament del seu pare rebé les senyories de Malta i Gozzo i les possessions alemanyes que aquell havia heretat de la seva mare, Elisabet de Caríntia.
Fou nomenat successor del regne de Sicília en el cas de que la seva germana Maria, hereva de Frederic, morís sense descendència.
Es casà amb Beatriu d’Aragó, filla de Joan i besnéta de Frederic II, i foren pares de Joana Frederic d’Aragó, muller de Pietro Gioni, baró d’Ardore.
Constança de Sicília i Llança
(Sicília, Itàlia, segle XIV – Nàpols ?, Itàlia, segle XIV)
Dama. Era la filla petita de Joan de Sicília i de Caríntia, duc d’Atenes i de Randazzo, i de Cesarina Llança, i neta de Frederic III de Sicília.
Visqué a la cort de Nàpols amb la seva mare i la seva germana, Elionor, sota la protecció de la reina Joana I de Nàpols, tia seva.
Devers el 1367 es veié complicada als incidentals projectes matrimonials que afectaven principalment la seva germana, la qual cosa li costà un breu empresonament per ordre de la reina.
Sembla que morí soltera.
Constança de Sicília i d’Anjou
(Sicília, Itàlia, 1303 – Xipre, 19 juny 1344)
Reina de Xipre i d’Armènia. Filla de Frederic II de Sicília i d’Elionor d’Anjou.
Es casà (1318) amb Enric II de Xipre i fou coronada reina de Xipre a Nicòsia, i de Jerusalem a Famagusta.
Vídua (1324), es casà novament (1331) amb Lleó V, rei d’Armènia.
Coloma i de Melo, Antoni de
(Elda, Vinalopó Mitjà, segle XVI – Palerm, Sicília, 12 agost 1619)
Lloctinent de Sardenya (1595-1604), segon comte d’Elda. Fill de Joan de Coloma i de Cardona i germà de Carles i d’Ildefons.
Féu nombrosos viatges a la Península Ibèrica: foren regents seus, en 1597-99, l’arquebisbe de Càller Alonso Lasso Sedeño, en 1601-02, Joan Sabata, i el 1603, Dídac i Jaume d’Aragall.
El 1602 convocà les corts que promulgaren un cens de la població i decidiren la fundació de la universitat o estudi general de Càller (no inaugurada, però, fins el 1626).
Chiaramonte, Àgata
(Sicília, Itàlia, segle XIV)
Dama d’una de les famílies nobles més poderoses de Sicília.
Es casà amb Antoni de Montcada i Abbate, comte d’Adernó, de la branca sicíliana dels Montcada. No tingué fills.
Centelles i de Ventimiglia, Antoni de
(Sicília, Itàlia, 1415 ? – Calàbria, Itàlia, 1470 ?)
Marquès de Crotone, comte de Catanzaro, comte de Collesano i primer príncep de Santa Severina (1464). Fill i hereu de Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cabrera i de Constanza de Ventimiglia.
Acompanyà Alfons IV el Magnànim en les campanyes d’Itàlia, i caigué presoner, amb ell, a la batalla naval de Ponça (1435). Un cop alliberat, participà en la campanya de Calàbria. El 1444 es casà amb la dama calabresa Enrichetta Ruffo e Pitiers.
Negà l’obediència al rei, que l’assetjà al castell de Catanzaro i el féu presoner i fou desposseït dels seus béns (1445). De temperament rebel i bel·licós, un cop perdonat lluità contra els pobles veïns, i fou processat i empresonat al castell de Nàpols (1455-59).
En ésser alliberat, prengué part en la rebel·lió contra Ferran I d’Antequera, fill i successor d’Alfons IV el Magnànim, reuní els seus addictes, promogué una important revolta de camperols a Calàbria i recuperà els seus dominis. La intervenció conciliadora de Joan II de Catalunya aconseguí la pau entre ell i el rei de Nàpols, així com el reconeixement reial dels seus títols.
Novament es revoltà, d’acord amb els partidaris dels Anjou, però fou fet presoner el 1465. Els seus béns foren confiscats i atorgats a Pere de Cardona i de Villena.
Antoni de Centelles és conegut també amb el nom italianitzant d’Antonio Centeglia i amb el d’Antoni de Ventimiglia.
Fou el pare de:
Antoni de Centelles i Ruffo (Sicília, Itàlia, segle XV – Constantinoble, Turquia, segle XV) Fou marquès de Cotrone. Serví el rei Lluís III de Nàpols. Morí esclau a Constantinoble.
Enric de Centelles i Ruffo (Sicília, Itàlia, segle XV) Estigué al servei del rei Lluís III de Nàpols. Morí emmetzinat i fou el darrer membre de la línia secundària dels Centelles de Sicília.
Centelles i de Riu-sec, Gilabert de
(País Valencià, segle XIV – 1409)
Baró de Nules i d’Oliva, conegut també per Ramon de Riu-sec. Fou conseller i camarlenc del rei Martí I l’Humà. Fill de Pere de Centelles i de Vilanova.
Amb les tropes valencianes participà en la defensa de Catalunya contra les companyies dels Armanyac, dels qual caigué presoner a Ceret (1390). Amb les tropes de reforç enviades per rei Joan I el Caçador al seu germà Martí, anà a Sicília, el 1394, on aquest premià els seus serveis militars amb la donació de terres i rendes a l’illa.
Retornat a València, prengué part en les bandositats, i des del 1398 capitanejà la dels Centelles, oposada a la dels Soler. Les principals incidències de la lluita foren la mort de Pere de Centelles, germà de Gilabert, i de Lluís de Soler (1398), l’assassinat per ordre de Gilabert del cap del bàndol contrari, Jaume de Soler (1403), i la batalla de Llombai, on els Centelles foren derrotats (1404).
Fou un dels cinc marmessors nomenats per la reina Maria de Luna en el seu testament, la qual llegà a Gilabert diversos béns (1406).
Foren germans seus:
Joan de Centelles i de Riu-sec (País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1398/99) Morí jove.
Pere de Centelles i de Riu-sec (País Valencià, segle XIV – València, 1398) Havia lluitat a Sicília i morí en una brega amb el bàndol dels Soler.
Dades dels Països Catalans 