(Vilanova i la Geltrú, Garraf, segle XX – )
Fagotista. Cursà els seus estudis al Conservatori del Liceu de Barcelona. El 1951 li fou concedit el premi Joan Altisent.
Fou mestre de fagot al Conservatori del Liceu i a l’Escolania de Montserrat, professor de les Orquestres Municipal i Filharmònica de Barcelona, i component del Quintet de Vent Barcelona.
També ha actuat molt com a solista.
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Químic. Treballà al Laboratori d’Anàlisis de la Universitat nova que fundà la Mancomunitat de Catalunya.
Publicà treballs remarcables de la seva especialitat en algunes revistes científiques.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona ?, segle XX)
Escriptor. Col·laborà a “La Tralla” i d’altres publicacions periòdiques. Fou crític teatral del diari “La Tribuna” de Barcelona.
És autor de les comèdies La barcelonina i Total, res. La primera, escrita en col·laboració amb Casimir Giralt, fou estrenada al Teatre Principal de Barcelona per Margarida Xirgu, el 1912.
Publicà amb pseudònim algunes novel·les roses en castellà.
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Dibuixant projectista de brodats. Director d’una acreditada manufactura barcelonina.
Fundà i dirigí “La Bordadora” (1888), periòdic dedicat a l’art de l’agulla; publicà també una Guía consultiva del pintor decorador (1894).
Exercí càrrecs directius al Centre d’Arts Decoratives (1894) i al Foment del Treball Nacional el 1894 i el 1896; fundador del Foment de les Arts Decoratives el 1903, en fou president en el període 1907-09.
Els darrers anys del segle XIX col·laborà en exposicions d’arts decoratives i decoració d’habitacions, i hi obtingué diversos premis.
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Metge. Exercí la seva professió a Artesa de Segre (Noguera).
Participà al Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, on presentà la seva comunicació Infeccions i esterilitat; regeneració de la raça o nissaga catalana; higiene político-sociològica. Aquesta obra, publicada el 1916, és remarcable com a exponent del ideari demogràfic que s’estenia per Catalunya en aquell temps.
(Benigànim, Vall d’Albaida, segle XIX – Barcelona ?, segle XX)
(Josefa Maria Albinyana) Religiosa. Fou agustina claustral recoleta del convent de Barcelona.
Seria beatificada el 26 de febrer de 1888 pel papa Lleó XIII.
(Catalunya)
Demarcació, sota la jurisdicció de la ciutat de Barcelona.
Bé que durant l’època comtal aquesta designació fou utilitzada alguna vegada com a equivalent a pagus o comtat de Barcelona, ja a partir del segle X hom acostumà a restringir la seva accepció per tal d’aplicar-la al territori jurisdiccional de la ciutat, comprès entre el vell areny del Besòs, aigua avall del coll de Finestrelles, la serra d’Agudells, el coll Serola, el puig d’Aguilar, el coll de Vallvidrera i el puig de Sant Pere Màrtir fins al Llobregat, prop de la desembocadura.
Al segle XI comprenia, a més de les parròquies de la ciutat, les de Santa Maria del Mar, Sant Julià de Montjuïc, Santa Maria dels Sants, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells i Santa Eulàlia de Provençana.
En aquest territori, afectat a les franquícies atorgades a la ciutat, no es podien crear jurisdiccions ni drets feudals, i els castells no havien d’ésser termenals (el castell de Port, la força de Provençals, la força de Sarrià), cosa que no sempre fou respectada.
A la fi del segle XIII, tanmateix, Barcelona obtingué una extensió de la seva jurisdicció, reconeguda pel nou usatge Item statuerunt, que assenyalà els termes de Barcelona (nom emprat sovint com a equivalent de territori de Barcelona), estesos de Montgat, el coll de Finestrelles, coll Serola, Molins de Rei i Castelldefels fins a dotze llegües mar endins. Els consellers aplicaren en aquests límits més amplis la jurisdicció de les ordinacions (cosa que confirmà Jaume II el Just en un privilegi del 1319), que en qüestions marítimes arribava d’Alella a Sant Vicenç de Garraf (tot i que en alguna matèria encara continuà regint la jurisdicció de riu a riu).
Dins aquests límits, però, restaren inclosos territoris de jurisdicció privada, com els castells de Cervelló i Eramprunyà, i algunes parròquies de jurisdicció episcopal, cosa que fou origen de conflictes. Hom aplicava la designació de forà a aquests llocs i parròquies i a llurs habitants.
Aquesta jurisdicció fou suprimida amb el decret de Nova Planta (1716), en què els pobles forans adquiriren plena independència administrativa respecte a Barcelona.
Les agregacions dels municipis del pla de Barcelona a la ciutat al tombant del segle XIX (Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts de Sarrià, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals el 1897; Horta el 1904; Sarrià el 1921) restituïren el territori barceloní a l’extensió de l’època comtal, llevat per a l’Hospitalet de Llobregat (l’antic Santa Eulàlia de Provençana).
Paral·lelament a l’ampliació de la jurisdicció de Barcelona, a la fi del segle XIII es concretà una jurisdicció més restringida, on els consellers exercien totes llurs atribucions, on els habitants gaudien de les màximes franquícies i en la qual ha estat vigent fins al segle XX el dret privatiu barceloní; aquest territori més restringit (anomenat també territori i termes, però més conegut amb el d’hort i vinyet de Barcelona) delimitat pel Recognoverunt proceres (1283), s’estenia de la riera d’Horta a la riera de Sants i del coll de Font-rúbia, el coll Serola, el puig Aguilar i el coll de Codines (o Collblanc) fins a la mar, tot excloent del primitiu territori de Barcelona els termes de Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells (amb Sant Joan d’Horta) i Santa Eulàlia de Provençana (amb l’Hospitalet de Llobregat).
(Catalunya, segle XX)
Cantata escènica de Manuel de Falla. Obra pòstuma i inacabada del compositor, basada en el poema de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer.
Ernest Halffter la completà basant-se en notes i esborranys de l’autor. Una selecció en versió de concert fou estrenada, al Liceu de Barcelona, el 24 de novembre de 1961, per l’Orquestra Municipal de Barcelona, la Coral Sant Jordi, el Cor Madrigal i la Capella Clàssica Polifònica, amb Victòria dels Àngels i Raimon Torres com a solistes, dirigits pel mestre Eduard Toldrà.
L’estrena a la Scala de Milà, el 14 de juny de 1962, havia de presentar la versió íntegra, però tampoc no fou totalment executada.
Dades dels Països Catalans 