(Barcelona, segle XVIII – segle XIX)
Comerciant. Fill d’Antoni Bonaventura Gassó, al qual succeí com a secretari de la junta de comerç de Barcelona i consolidà la posició material de la família en casar-se amb una néta d’Erasme de Gònima.
Fou el pare d’Erasme Gassó i de Janer (Barcelona, segle XIX) Comerciant. Consta el 1852 com el 56è contribuent de Barcelona.
(Vic, Osona, 1800 – Barcelona, 1877)
Comerciant. Fill de Josep Garriga i germà de Manuel, junt amb el quals crearen (1831) a Barcelona la societat Garriga Germans, especialment dedicada a tirs, a ports i a diligències.
Posteriorment, invertiren en la creació de la xarxa ferroviària espanyola, i a Lleida fundaren Garriga i Tremulla, per al comerç de teixits.
El 1852 es formà la societat Garriga Germans i Fills, de la qual, el 1862, es retiraren Josep i els seus fills Josep Garriga i Vergés (Barcelona, segle XIX) i Joan Garriga i Vergés (Barcelona, segle XIX – 19 novembre 1886), amb la qual cosa restà a les mans dels seus nebots Pere i Manuel Garriga i Nogués.
(Barcelona, segle XIX)
(Manuela Mollà i Garcia) Ballarina. Amb Joan Camprubí formà la companyia titular del Liceu des de la seva inauguració (1847). La companyia estava formada per dotze parelles.
Amb l’esmentat Camprubí actuà amb gran èxit a diversos teatres europeus i del Pròxim Orient. Arribaren fins a Pèrsia.
Posteriorment es reintegraren al Liceu i hi prosseguiren llurs actuacions.
(Tortosa, Baix Ebre, segle XVIII – segle XIX)
Naturalista. Oficial honorari de marina i tinent visitador de boscs dels corregiments de Manresa i de Vic.
És autor d’un Compendio sobre el modo de sembrar, plantar, criar, podar i cortar toda especie de árboles (1817) i de l’útil manual Cataluña en la mano (1831).
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Militar i geògraf. Probablement pare o oncle de Pasqual Frígola i Ahis. El 1824 era intendent de l’exèrcit de Catalunya.
Publicà una Relación de los pueblos de que consta el Principado de Catalunya (1824), que fou el primer nomenclàtor dels municipis del Principat.
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XIX)
Conflictes armats sorgits entre França i la corona catalano-aragonesa.
La proximitat dels territoris respectius donà lloc a friccions sovintejades: així, la lluita per la influència sobre els territoris occitans (croada albigesa), al principi del segle XIII, i més tard les guerres pel domini de Sicília i del sud d’Itàlia, que culminaren en la croada contra Catalunya (1284-85).
Més tard les ambicions franceses se centraren al Rosselló, posat en mans de Lluís XI de França per Joan II de Catalunya, el qual intentà de recuperar-lo sense èxit (guerra del Rosselló); no tornà a la corona catalana fins al tractat de Barcelona, el 1493. Carles V de França intentà recuperar el Rosselló (1542), però els francesos es retiraren en fracassar el setge de Perpinyà.
Al segle XVII hi hagué nous atacs francesos: el 1639 s’ocupà el Rosselló, que fou alliberat amb grans dificultats; la guerra fou preludi de la guerra dels Segadors i de la nova pèrdua del Rosselló (1659).
Lluís XIV en les guerres contra Carles II, atacà repetidament el territori català (1675, 1684), i especialment en la guerra de la lliga d’Augsburg, durant la qual les tropes franceses arribaren a ocupar Barcelona (1697-98).
La guerra de Successió, enfrontà novament (1705-14) els Països Catalans amb França, la intervenció de la qual fou decisiva per a la victòria de Felip V de Borbó. La instauració de la dinastia borbònica, malgrat la guerra de la quàdruple aliança, en 1719-20, significà un parèntesi en les guerres dels Països Catalans amb aquest país.
La pau es trencà quan la Revolució Francesa suprimí la monarquia i executà Lluís XVI de França: Carles IV de Borbó declarà la guerra a la República Francesa (Guerra Gran).
Pocs anys després, la invasió napoleònica donà lloc a la darrera gran guerra amb França, la guerra del Francès (1808-14), bé que el 1823 hi hagué encara la invasió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que trobaren al Principat l’única resistència efectiva.
(Barcelona, segle XIX)
Advocat i agrònom. Fou catedràtic de dret a la universitat d’Alcalà; hi renuncià més tard i es dedicà a l’agricultura.
Presidí l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1866-68) i fou membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.
Publicà uns Consejos a los hacendados y agricultores (1850).
(Tortosa, Baix Ebre, segle XIX – Barcelona, segle XIX)
Militar. Combaté al costat de Prim contra els carlins i a la guerra d’Àfrica.
A la batalla de Tetuan prengué el comandament dels voluntaris catalans quan caigué mort llur cap, Victorià Sugranyes. També destacà, al front de les mateixes forces, a la batalla de Wad-Ras.
(Barcelona, segle XIX)
Sindicalista. Fuster d’ofici, adscrit en una línia de sindicalisme apolític, defensà aquesta tesi en el I Congrés Obrer Espanyol (Barcelona, juny 1870).
Fou membre de la junta de l’Ateneu Català de la Classe Obrera (1873) i un dels responsables de la federació local de societats obreres de Barcelona.
Membre del Centre Federatiu, el 1877 intentà la reorganització del moviment obrer català al marge de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, que restava en la clandestinitat.
(Begur, Baix Empordà, segle XIX – Catalunya, segle XIX)
Polític. Industrial suro-taper, fou diputat a les corts per la Bisbal.
Participà activament en la revolució de setembre de 1868, i aquell mateix any fou nomenat governador civil de Girona.
Dades dels Països Catalans 