(País Valencià, segle XIV)
Pintor anònim. Autor del retaule de l’església de la Sang de Llíria, dedicat a sant Vicent i sant Esteve (segle XIV), dins l’estil internacional, que palesa la influència de Lluís Borrassà.
Hom li atribueix també un retaule de la Mare de Déu existent en una col·lecció nord-americana.
Arnau Llançol (País Valencià, segle XIV) Cavaller. El 1339, amb Mateu Llançol, anà a protegir la frontera meridional, amenaçada per una invasió sarraïna.
Berenguer Llançol (País Valencià, segle XIII – segle XIV) Cavaller. El 1309 participà a l’expedició de croada a Almeria que dirigí el rei Jaume II el Just.
Berenguer Llançol (País Valencià, segle XIV – Mislata, Horta, 1348) Cavaller. El 1347 abraçà la causa de la Unió. L’any següent es trobà a Mislata, on els unionistes foren batuts decisivament. Hi fou mort, i precisament a mans del seu cosí Ramon de Riu-sec, que era un dels principals reialistes de València.
Joan Llançol (País Valencià, segle XIV) Cavaller. El 1323 anà a l’expedició per sotmetre Sardenya a les ordres de l’infant Alfons, el futur rei Benigne.
Mateu Llançol (País Valencià, segle XIV) Cavaller. El 1339 fou un dels mobilitzats principals al regne de València, davant els temors d’una invasió sarraïna, amb el seu parent Arnau Llançol. El 1347 fou un dels més destacats a la formació de la Unió Valenciana, alçada contra l’autoritat de Pere III el Cerimoniós.
(Aragó, segle XIII – segle XIV)
Senyor de Manzanera. Es casà amb Elionor Sanxis de Castre, néta del rei Jaume I el Conqueridor, i llur filla i hereva fou:
Maria Lladró i de Castre (Aragó, segle XIV – País Valencià, segle XIV) Senyora de Manzanera. Es casà amb Ramon de Vilanova i de Montagut. El 1328 el comte Pere I d’Empúries els vengué el castell de Pop i el lloc de Murla, i el 1362, el rei la senyoria de la foia de Castalla. Llur fill es cognominà:
Pere Lladró de Vilanova (País Valencià, segle XIV – segle XV) Heretà la senyoria de Manzanera i comprà (1386) a Huguet de Bordils els llocs, viles i castells de Xelva, Toixa i Sinarques, compra que fou confirmada pel rei el 1388. El 1390 fou creat vescomte de Xelva, i el 1408 i el 1412 vinculà els seus béns a la descendència masculina. Es casà amb Violant de Boïl i López d’Eslava, i foren pares de Pere Boïl de Lladró i de:
Ramon Lladró de Vilanova i de Boïl (País Valencià, segle XV) Vescomte de Xelva. Rebé en donació el vescomtat quan es casà, en 1412, amb la dama Elvira de Pallars, filla de Jaume Roger de Pallars. Foren pares de Jaume Roger, de Baltasar i de:
Pere Roger Lladró i de Pallars (País Valencià, segle XV – 1480) Tercer vescomte de Xelva. A la seva mort, sense fills mascles, el vescomtat passà al seu germà Jaume Roger.
(País Valencià, segle XIII – segle XIV)
Batlle general del regne de València, en temps de Jaume II el Just.
Arran de la sorollosa supressió de l’orde del Temple, comandà les forces reials que assetjaren Peníscola, principal reducte dels templers, que ell obligà a retre’s el 12 de desembre de 1307.
(País Valencià, segle XIV)
Heretge. Perseguit per la inquisició, fou obligat a retractar-se, després que les seves doctrines hagueren assolit una influència notable.
Malgrat la seva actitud conciliadora, acabà per ser detingut. Morí a la presó.
(Catalunya Nord, meitat segle XIV – 1599)
Nom que prengué la senyoria de Jóc, que comprenia originàriament els territoris del castell de Jóc, de Finestret i de Saorla.
El castell de Jóc havia estat, al segle XI i probablement des del segle X, el centre del vescomtat de Conflent i residència dels vescomtes. Però l’apel·lació vescomtat de Jóc apareix el 1177, en un temps en que els vescomtats de Cerdanya i Conflent ja eren passats als vescomtes de Castellbó, i designava els territoris junts dels dos vescomtats, de Vilafranca de Conflent a la Seu d’Urgell.
Cap al 1134 la senyoria de Jóu fou partida entre els comtes de Barcelona (titulars del mer i mixt imperi, com a successors dels comtes de Cerdanya), els vescomtes de Castellbó (hereus dels vescomtes de Cerdanya) i Conflent, i els Urtx (potser emparentats amb els vescomtes de Cerdanya i titulars de les senyories veïnes d’Illa, Bulaternera i Estoer).
El 1354 el vescomte Roger Bernat IV de Castellbó féu donació de la seva meitat de la senyoria de Jóc al seu oncle Roger de Rovenac, el qual morí l’any següent, i deixà com a hereva la seva filla Isabel, muller de Ramon de Perellós. Aquest, havent comprat el 1357 l’altra meitat de la senyoria a Andreu de Fenollet, vescomte d’Illa i hereu dels Urtx, completà la seva possessió adquirint el 1365 del rei Pere III el Cerimoniós els drets d’alta justícia.
Després de la mort de la seva muller i la renúncia als seus drets de successió feta per la seva cunyada Esclarmunda de Llupià el 1363, Ramon de Perellós recollí la totalitat de la senyoria, esdevinguda baronia de Jóc.
Després d’ell, el feu fou posseït per la seva filla gran, Elionor de Perellós (1384-1459), i passà al nebot d’aquesta, Bernat Berenguer de Perapertusa (1459-85), fill de la seva germana Constança.
Continuà en els descendents d’aquest fins que el 1599 fou elevada a vescomtat de Jóc.
(València ?, segle XIV)
Jurisconsult. Graduat possiblement a Bolonya. Encarregat de l’estudi dels danys ocasionats per la Unió (1348), esdevingué assessor de la cort del governador de València i membre del consell reial (des d’abans del 1358).
És autor d’unes Notae (1358-63) referents als Furs de València, uns comentaris sobre la jurisdicció del jutge eclesiàstic i, en especial, el tractat L’estil de la governació, en català, que fou incorporat a edicions posteriors dels Furs.
(Catalunya, segle XIV)
Fill de l’infant Martí (el futur rei Martí I l’Humà) i de Maria de Luna.
Morí de poca edat.
Domènec Jaume (Catalunya, segle XIV – Cotlliure, Rosselló, segle XIV) Frare dominicà. Visqué al convent de Cotlliure. Fou provincial de l’orde i inquisidor de Mallorca. És autor d’obres religioses i d’una història de l’orde de Predicadors.
Joan Jaume (Catalunya, segle XIV) Metge. Traduí al català el Llibre de la figura de l’ull, d’Alcoati.
Lluís Jaume (Illes Balears, segle XVIII – Califòrnia, EUA, 1775) Religiós observant. Fou missioner a Amèrica, on morí martiritzat pels indis.
Onofre Jaume (Illes Balears, segle XVIII – Palma de Mallorca, 1815) Botànic. Era farmacèutic. És autor d’un diccionari de les espècies botàniques de l’illa de Mallorca.
(Catalunya, segle XIV)
Fill de l’infant Martí, el futur rei Martí I l’Humà, i de Maria de Luna. Morí de poca edat.
Dades dels Països Catalans 