(Illes Balears, segle XIV)
Escriptor. Recollí i desenvolupà les idees espiritualistes d’Arnau de Vilanova, i les sotmeté a curioses derivacions.
El 1360 féu conèixer la seva obra De adventu Antichristi, on pronosticava l’aparició de l’anticrist per a la pasqua granada d’aquell any, amb efectes tan peregrins com la desaparició de la missa des d’aleshores.
Fou considerat herètic pel famós inquisidor Nicolau Eimeric. Acabà per retractar-se.
(València ?, segle XIV)
Jurisconsult. Estudià lleis a Bolonya, on es graduà. Fou jurat de València (1330) i membre del consell reial (1342-49).
Autor de Notae super Foris Regne Valentiae i de Declaracions dels dubtes sobre los furs nous.
Fou el pare de Guillem Jàfer (València ?, 1366 – 1394) Jurista. Escriví Lectura solemnis super Foris Regni Valentiae, Jacobi et Alfonsi regum (1388).
Ishaq ben Mosé Elí ha-Sefardí (Oriola, Baix Segura, segle XV – Constantinoble, Turquia, segle XVI) Autor jueu. D’ell es conserven, en hebreu, escrits després de l’expulsió de l’any 1492, dos llibres de matemàtiques elementals.
Ishaq ben Mosé ha-Leví * Nom en hebreu de l’escriptor jueu Profiat Duran.
Ishaq ben Natan (Xàtiva, Costera, segle XIV – Illes Balears ?, segle XIV) Jueu que residia a Mallorca cap al 1347. Traduí de l’àrab a l’hebreu dos tractats filosòfics de Maimònides, un d’al-Gazzälï i altres obres de filosofia.
Ishaq ben Yehudà Gerundí (Girona, segle XIII) Poeta hebreu, pertanyent al cercle cabalístic de Girona, del qual es conserven unes vint poesies religioses.
Ishaq Cabrit (Perpinyà, segle XIV – segle XV) Metge jueu. Documentat a Perpinyà el 1409 i el 1413. El 1403 traduí del llatí a l’hebreu una obra de medicina de Joan de Sant Amand.
Ishaq ha-Leví Gerundí (Girona, segle XIII) Poeta hebreu. Únicament conegut per la signatura en acròstic de les seves poesies religioses. Per l’estil sembla no ésser el mateix Ishaq ben Zerahya ha-Leví, sinó, probablement, un nét seu.
Ishaq ibn Sabarra (Catalunya, segle XIV – segle XV) Poeta jueu. En són conegudes tres poesies religioses, amb el seu nom en acròstic.
Ishaq Selomó Meir (Catalunya, segle XIV) Poeta hebreu de circumstàncies que apareix adreçant, entre d’altres, una poesia encomiàstica a Mosé Natan, de Tàrrega.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – Alemanya, segle XIV)
Filla de Frederic III de Sicília i d’Elionor d’Anjou.
El 1338, l’any següent d’haver mort el seu pare, es casà amb Esteve, fill segon de l’emperador Lluís IV de Baviera.
Nom amb què fou designat durant molt de temps l’anònim autor d’una sèrie d’obres, posteriorment identificades com de Ramon Destorrents.
(Catalunya, segle XIV)
Jurisconsult. És autor d’un Tractat del contracte de cens (1390).
Fills de Pere Ferrandis d’Híxar i de Navarra i de Cecília d’Anglesola.
Alfons Ferrandis d’Híxar i d’Anglesola (Aragó, segle XIII – després 1328) Tercer senyor de la baronia d’Híxar. Fou el successor del seu pare. Col·laborà amb l’infant Alfons en la conquesta de Sardenya (1324). A la seva mort, heretà la baronia el seu fill Pere Ferrandis d’Híxar i d’Alagó.
Marquesa Ferrandis d’Híxar i d’Anglesola (Aragó, segle XIV – Navarra, segle XIV) Es casà el 1329 amb un fill de Tibau el Jove de Navarra.
(Aragó, vers 1329 – després 1384)
Quart senyor de la baronia d’Híxar. Fill i successor de Alfons Ferrandis d’Híxar i d’Anglesola.
Lluità al costat dels unionistes contra Pere III el Cerimoniós en la batalla d’Épila (1348), bé que després, en la guerra dels Dos Peres, serví eficaçment la monarquia: ajudà a alçar el setge de València, jurà la pau de Sos amb Navarra (1364) i entrà a Castella amb les Grans Companyies; fou empresonat després de la batalla de Nájera (1367).
El seu fill i successor fou:
Alfons Ferrandis d’Híxar i de Mesía (Aragó, segle XIV) Senyor de la baronia d’Híxar. Germà de Pere Ferrandis i Gonçal, els quals foren comanadors de Montalbà i caps de la branca valenciana de la família, que emprà el cognom d’Íxer. El seu fill i hereu fou Joan Ferrandis d’Híxar i de Centelles.
(Banyoles, Pla de l’Estany, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Escriptor hebreu.
(Illes Balears ?, segle XIII – segle XIV)
Cavaller. Fou un dels principals acompanyants de l’infant Ferran de Mallorca a l’expedició que féu aquest per dominar la Morea (1315).
Després d’haver mort l’infant a la batalla de la Manolada, governà per un temps les restes dels expedicionaris concentrats a la ciutat de Clarença, fins que la posició esdevingué insostenible i fou abandonada als angevins després d’una traïció irreparable.
Dades dels Països Catalans 