Arxiu d'etiquetes: segle XIV

Lloria -varis/es bio-

1 Resposta
  1. Beatriu de Lloria *  Veure> Beatriu de Xèrica i de Lloria  (dama valenciana del segle XIV).
  2. Isabel de Lloria  (Grècia, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XIV)  Filla de Nicolau de Lloria (4). Fou muller de Francesco Ventimiglia, comte de Geraci. Hom ha suposat que, en caure Atenes, se n’anaren a Sicília (1388), puix que hi ha indicis de llur presència a l’illa el 1392.
  3. Joan de Lloria  (Grècia, segle XIV)  Noble de la Grècia catalana. Germà i col·laborador del mariscal Roger de Lloria. fou veguer de Tebes (1359) i governà els ducats d’Atenes i de Neopàtria en absència del vicari Gonçal Ximenes d’Arenós. Tingué dos fills: Roger (7) i Nicolau de Lloria (4).
  4. Nicolau de Lloria  (Grècia, segle XIV – després 1381)  Noble de la Grècia catalana. Fill de Joan (3) i germà de Roger (7). Cooperà a l’establiment de la sobirania de Pere III el Cerimoniós sobre els estats grecs. Ha deixat poques notícies. Fou el pare d’Isabel de Lloria (2).
  5. Perelló de Lloria  (Itàlia, segle XIII – Grècia, segle XIV)  Possible fill de l’almirall Roger de Lloria. Ha estat dit que eren fills seus Antoni i Roger de Lloria (6).
  6. Roger de Lloria  (Itàlia, segle XIV – Grècia, segle XIV)  (dit Il Puntignano)  Noble. Era un italià traslladat a Grècia. Potser era fill de Perelló de Lloria (5) i germà d’Antoni de Lloria. Pere III el Cerimoniós li féu recuperar (1381) unes propietats a Tebes que la Companyia Navarresa li havia pres.
  7. Roger de Lloria  (Grècia, segle XIV – després 1381)  Senyor de la Grècia catalana. Fill de Joan de Lloria (3), nebot del mariscal Roger de Lloria i germà de Nicolau (4).
  8. Saurina de Lloria  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Probablement néta de l’almirall Roger de Lloria. Es casà amb el cavaller Guillem de Sant Vicenç.

Llordat, Arnau de -cavaller-

Deixa un comentari

(Illes Balears, segle XIV)

Cavaller. Fou vice-canceller del rei Jaume III de Mallorca, el qual acompanyà el 1339 a Barcelona per al jurament de vassallatge que calgué prestar-hi a Pere III el Cerimoniós, quan ja no faltaven gaires anys perquè esclatés la guerra oberta entre els dos monarques.

Lloert, Joan

Deixa un comentari

(Illes Balears, segle XIII – segle XIV)

(o Lluert)  Pintor gòtic. Actiu a Mallorca entre el 1308 i el 1349.

És autor dels retaules de Santa Quitèria (1332) i de Santa Eulàlia (1349), de la seu de Mallorca, de clara filiació italianitzant i d’estreta relació amb Pietro Lorenzetti.

Ha estat identificat amb l’anomenat Mestre del Llibre de Privilegis de Mallorca; també il·lustrà el Llibre de Lleis Palatines de Jaume III de Mallorca.

Llíria, mestre de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Pintor anònim. Autor del retaule de l’església de la Sang de Llíria, dedicat a sant Vicent i sant Esteve (segle XIV), dins l’estil internacional, que palesa la influència de Lluís Borrassà.

Hom li atribueix també un retaule de la Mare de Déu existent en una col·lecció nord-americana.

Llançol -varis bio-

Deixa un comentari

Arnau Llançol  (País Valencià, segle XIV)  Cavaller. El 1339, amb Mateu Llançol, anà a protegir la frontera meridional, amenaçada per una invasió sarraïna.

Berenguer Llançol  (País Valencià, segle XIII – segle XIV)  Cavaller. El 1309 participà a l’expedició de croada a Almeria que dirigí el rei Jaume II el Just.

Berenguer Llançol  (País Valencià, segle XIV – Mislata, Horta, 1348)  Cavaller. El 1347 abraçà la causa de la Unió. L’any següent es trobà a Mislata, on els unionistes foren batuts decisivament. Hi fou mort, i precisament a mans del seu cosí Ramon de Riu-sec, que era un dels principals reialistes de València.

Joan Llançol (País Valencià, segle XIV)  Cavaller. El 1323 anà a l’expedició per sotmetre Sardenya a les ordres de l’infant Alfons, el futur rei Benigne.

Mateu Llançol  (País Valencià, segle XIV)  Cavaller. El 1339 fou un dels mobilitzats principals al regne de València, davant els temors d’una invasió sarraïna, amb el seu parent Arnau Llançol. El 1347 fou un dels més destacats a la formació de la Unió Valenciana, alçada contra l’autoritat de Pere III el Cerimoniós.

Lladró, Pere

4 Respostes

(Aragó, segle XIII – segle XIV)

Senyor de Manzanera. Es casà amb Elionor Sanxis de Castre, néta del rei Jaume I el Conqueridor, i llur filla i hereva fou:

Maria Lladró i de Castre (Aragó, segle XIV – País Valencià, segle XIV)  Senyora de Manzanera. Es casà amb Ramon de Vilanova i de Montagut. El 1328 el comte Pere I d’Empúries els vengué el castell de Pop i el lloc de Murla, i el 1362, el rei la senyoria de la foia de Castalla. Llur fill es cognominà:

Pere Lladró de Vilanova (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Heretà la senyoria de Manzanera i comprà (1386) a Huguet de Bordils els llocs, viles i castells de Xelva, Toixa i Sinarques, compra que fou confirmada pel rei el 1388. El 1390 fou creat vescomte de Xelva, i el 1408 i el 1412 vinculà els seus béns a la descendència masculina. Es casà amb Violant de Boïl i López d’Eslava, i foren pares de Pere Boïl de Lladró i de:

Ramon Lladró de Vilanova i de Boïl (País Valencià, segle XV)  Vescomte de Xelva. Rebé en donació el vescomtat quan es casà, en 1412, amb la dama Elvira de Pallars, filla de Jaume Roger de Pallars. Foren pares de Jaume Roger, de Baltasar i de:

Pere Roger Lladró i de Pallars (País Valencià, segle XV – 1480)  Tercer vescomte de Xelva. A la seva mort, sense fills mascles, el vescomtat passà al seu germà Jaume Roger.

Libià, Bernat de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIII – segle XIV)

Batlle general del regne de València, en temps de Jaume II el Just.

Arran de la sorollosa supressió de l’orde del Temple, comandà les forces reials que assetjaren Peníscola, principal reducte dels templers, que ell obligà a retre’s el 12 de desembre de 1307.

Just, Jacob

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Heretge. Perseguit per la inquisició, fou obligat a retractar-se, després que les seves doctrines hagueren assolit una influència notable.

Malgrat la seva actitud conciliadora, acabà per ser detingut. Morí a la presó.

Jóc, baronia de

6 Respostes

(Catalunya Nord, meitat segle XIV – 1599)

Nom que prengué la senyoria de Jóc, que comprenia originàriament els territoris del castell de Jóc, de Finestret i de Saorla.

El castell de Jóc havia estat, al segle XI i probablement des del segle X, el centre del vescomtat de Conflent i residència dels vescomtes. Però l’apel·lació vescomtat de Jóc apareix el 1177, en un temps en que els vescomtats de Cerdanya i Conflent ja eren passats als vescomtes de Castellbó, i designava els territoris junts dels dos vescomtats, de Vilafranca de Conflent a la Seu d’Urgell.

Cap al 1134 la senyoria de Jóu fou partida entre els comtes de Barcelona (titulars del mer i mixt imperi, com a successors dels comtes de Cerdanya), els vescomtes de Castellbó (hereus dels vescomtes de Cerdanya) i Conflent, i els Urtx (potser emparentats amb els vescomtes de Cerdanya i titulars de les senyories veïnes d’Illa, Bulaternera i Estoer).

El 1354 el vescomte Roger Bernat IV de Castellbó féu donació de la seva meitat de la senyoria de Jóc al seu oncle Roger de Rovenac, el qual morí l’any següent, i deixà com a hereva la seva filla Isabel, muller de Ramon de Perellós. Aquest, havent comprat el 1357 l’altra meitat de la senyoria a Andreu de Fenollet, vescomte d’Illa i hereu dels Urtx, completà la seva possessió adquirint el 1365 del rei Pere III el Cerimoniós els drets d’alta justícia.

Després de la mort de la seva muller i la renúncia als seus drets de successió feta per la seva cunyada Esclarmunda de Llupià el 1363, Ramon de Perellós recollí la totalitat de la senyoria, esdevinguda baronia de Jóc.

Després d’ell, el feu fou posseït per la seva filla gran, Elionor de Perellós (1384-1459), i passà al nebot d’aquesta, Bernat Berenguer de Perapertusa (1459-85), fill de la seva germana Constança.

Continuà en els descendents d’aquest fins que el 1599 fou elevada a vescomtat de Jóc.

Joan, Arnau

Deixa un comentari

(València ?, segle XIV)

Jurisconsult. Graduat possiblement a Bolonya. Encarregat de l’estudi dels danys ocasionats per la Unió (1348), esdevingué assessor de la cort del governador de València i membre del consell reial (des d’abans del 1358).

És autor d’unes Notae (1358-63) referents als Furs de València, uns comentaris sobre la jurisdicció del jutge eclesiàstic i, en especial, el tractat L’estil de la governació, en català, que fou incorporat a edicions posteriors dels Furs.