(Sicília, Itàlia, segle XIV)
Filla de Frederic III de Sicília i d’Elionor d’Anjou. Abraçà l’estat religiós.
Fou professa del monestir de Santa Clara, a Messina, d’on era abadessa la seva germana Caterina de Sicília.
(Manises, Horta, segle XIV – )
Ceràmica envernissada de blanc. Feta en una de les zones importants de fabricació de ceràmica musulmana al País Valencià (juntament amb Paterna, Benaguasil, Càrcer, etc).
El document més antic relatiu als moriscs de Manises fabricants de ceràmica data del 1317. En anys successius van treballar en col·laboració cristians i musulmans, fins a l’expulsió definitiva d’aquests, al començament del segle XVII.
Els forns de Manises van competir amb els malaguenys en la fabricació de pisa daurada, que correspon al fals nom genèric de malica (en realitat, varietat ceràmica pròpia dels forns malaguenys) i arribaren fins i tot a anul·lar aquesta competència gràcies a la protecció de la flota catalano-aragonesa i a la decadència del regne granadí.
La gran producció de pisa de Manises data de mitjan segle XIV, en què gràcies a la protecció de la família Boïl, senyors del feu de Manises, i a la política comercial del rei Jaume II el Just, en foren exportades grans quantitats a tot el Mediterrani, i fins i tot a ciutats flamenques i alemanyes. A la segona meitat del segle XV, època de màxima expansió, fou exportada fins a Egipte, Síria, Palestina i l’Àsia Menor.
Al principi del segle XVII Manises encara fabricava la seva famosa pisa daurada i blava, per bé que ja havia iniciat la decadència, que havia de convertir-la en manufactura popular; a mitjan segle XVIII ja no apareix esmentada entre les fàbriques de pisa espanyoles.
Les peces sortides dels obradors de Manises són de forma variada: bols, escudelles, gerres de diferents tipus, plats, etc. Respecte al colorit, en la major part d’exemplars més antics la decoració més freqüent és a base de tons verds i negres. Més endavant, al segle XV, es combina el blau amb l’or, i la decoració consisteix en una gran complicació d’ataurics d’origen granadí i inscripcions aràbigues. Els exemplars gòtics es caracteritzen pel predomini de l’or i la decoració composta per temes centrals únics, figures d’animals i inscripcions.
A partir de mitjan segle XV la decoració es modifica i dóna lloc a quatre sèries diferents de motius: or i blau amb tema central heràldic; plats cònics i baixos amb decoració vegetal de clavellines d’or dintre de cercles blaus; els anomenats plats de l’Ave Maria, per la inscripció que porten al vorell, decorats amb figures humanes o animals, i plats de grans dimensions corresponents al regnat dels Reis Catòlics, decorats amb cordons, vírgules i filets en relleu, generalment en or de tons violacis.
Al segle XVII la producció de Manises palesa una notable renovació; són abundants les peces totalment daurades i les que presenten fons de blau pàl·lid. Al segle XVIII la producció es limita a la imitació de la ceràmica de l’Alcora. L’escola de ceràmica creada a la fi del segle XIX renovà els obradors, que modernament repeteixen els models medievals.
El 1967 es formà el Museu de Ceràmica de Manises.
(Illes Balears, segle XIV)
Escriptor. Fou tingut per heterodox. Les seves obres no són conegudes.
(Sardenya, Itàlia, segle XIV)
Cavaller. Pertanyia a la branca bastarda del casal emporità, després legitimada, establerta a Sardenya. Hi posseïa les senyories d’Orroholi i San Mossai.
Contribuïa als serveis de defensa de l’illa amb un cavall armat i un d’alforrat.
(Illes Balears, segle XIV)
Vice-almirall. El 1356 fou segon cap de l’expedició de reforç que, amb 6 galeres, passà de Barcelona a Sardenya a les ordres de Gilabert de Centelles.
(País Valencià, segle XIV)
Noble. Senyor de Vilamarxant i del pla de Quart. El 1321 impedí el pas pel Túria d’unes càrregues de fusta destinades a la ciutat de València, tot exigint que li’n fossin pagats drets.
Desistí de la seva actitud quan tingué notícies que la capital valenciana mobilitzava forces contra ell.
(País Valencià, 1292 – València, 1345)
Filla de Roger de Lloria, i germana de Carles i de Berenguer. Heretà de la seva mare la vall de Seta, Alcoi, Calp, Altea i altres llocs (1325); algunes de les possessions li foren disputades per Bernat de Sarrià.
Es casà amb Bartolomeo da Capua, protonotari i mestre racional de Sicília, i, en segones noces, amb Nicolas de Joinville, comte de Terranova. Pere III el Cerimoniós els vengué en franc alou el castell i la vila de Guadalest (1343).
Testà a València el 1341, amb un codicil el 1345, i deixà hereu el seu marit. Té la sepultura a Santes Creus. Nicolas, vidu, es casà novament, i per això l’heretat passà al rei.
També fou germà seu Robert de Lloria i d’Entença (Itàlia, segle XIII – segle XIV) Morí abans que el seu pare.
(Illes Balears, segle XIV)
Cavaller. Fou vice-canceller del rei Jaume III de Mallorca, el qual acompanyà el 1339 a Barcelona per al jurament de vassallatge que calgué prestar-hi a Pere III el Cerimoniós, quan ja no faltaven gaires anys perquè esclatés la guerra oberta entre els dos monarques.
(Illes Balears, segle XIII – segle XIV)
(o Lluert) Pintor gòtic. Actiu a Mallorca entre el 1308 i el 1349.
És autor dels retaules de Santa Quitèria (1332) i de Santa Eulàlia (1349), de la seu de Mallorca, de clara filiació italianitzant i d’estreta relació amb Pietro Lorenzetti.
Ha estat identificat amb l’anomenat Mestre del Llibre de Privilegis de Mallorca; també il·lustrà el Llibre de Lleis Palatines de Jaume III de Mallorca.
Dades dels Països Catalans 