(Catalunya, segle XIV – Girona ?, segle XIV)
Arquitecte. Mestre d’obres de la catedral de Girona almenys en 1357-59. li ha estat atribuït el projecte de cobrir-ne la nau amb una sola volta.
En 1357-60 dirigí la construcció del claustre de Sant Feliu de Girona, enderrocat el 1374.
(Catalunya, segle XIV)
Noble. Servidor de Pere III el Cerimoniós a la segona campanya per reincorporar el Rosselló i desposseir Jaume III de Mallorca (1344).
Avançà amb Gilabert de Centelles fins a prop de Perpinyà, on restà guarnint una casa fortificada que serví de posició avançada. Hi lliurà accions favorables fins a l’arribada del gros de l’exèrcit reial.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Cavaller. Participà en la mort del justícia d’Aragó (1274) i es refugià després a les terres del vescomte de Cardona, amb el qual intervingué posteriorment en diverses lluites nobiliàries.
Retornat a la gràcia reial, participà en l’expedició de Pere II el Gran a Barbària i Sicília (1282) i en la defensa de Catalunya contra la invasió francesa (1285).
Serví d’enllaç entre Alfons II el Franc i Jaume I de Sicília (1286-91), i fou conseller d’aquest darrer, tutor dels seus fills, sota les ordres de Vidal de Vilanova, i procurador reial al Regne de València (1303-04).
(Ripoll, Ripollès, segle XIV)
Recull poètic contingut al manuscrit 129 de Ripoll.
Fou copiat en una data posterior al 1346 (any en què s’encunyà el florí aragonès, esmentat en una composició) i conté divuit poesies, la majoria anònimes, precedides d’un fragment de les Regles de trobar de Jofre de Foixà i un tractat anònim sobre gèneres poètics.
Les d’autor conegut corresponen al capellà de Bolquera, Dalmau de Castellnou, Pere Alemany, Hugó Prior i Francesc de la Via.
El conjunt, on abunden els temes d’església i convent tractats amb la frescor i sovint la picardia de la poesia popular tradicional, se situa a mig camí entre els últims trobadors i els grans poetes catalans dels segles XIV i XV.
(Noguera, segle XI – segle XIV)
Territori del comtat de Barcelona, creat el 1050, que comprenia els termes de Camarasa, Cubells i Montgai, adquirit el 1059 per Ramon Berenguer I per conveni amb el rei de Lleida, al-Mudaffar.
Separat de la resta del comtat per territori urgellès, el mateix any fou infeudada la castlania al vescomte d’Àger, Arnau Mir de Tost, la qual conservaren els seus successors, els Cabrera.
Pere I el Catòlic donà la senyoria de la marca a la seva filla Constança; recuperada per Jaume I el Conqueridor el 1247, esdevingué batllia reial, nucli de la vegueria de Camarasa.
El 1314 fou lliurada per Jaume II el Just als comtes d’Urgell (els quals eren des del 1290 propietaris de les rendes reials) com a penyora de la compra del comtat d’Urgell, però retornà pocs anys després a la corona.
(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)
Cavaller. Fou figura destacada de la Companyia Catalana a Orient.
A la darreria de maig de 1305, quan els catalans eren assetjats a Gal·lípoli i Berenguer d’Entença féu la seva terrible incursió per mar contra Heraclea, ell fou un dels sis cavallers que restaren a la primera de les ciutats esmentades, fent costat a Bernat de Rocafort i a Ramon Muntaner a la direcció de la defensa.
Després de la captura d’Entença, participà al consell de guerra de Gal·lípoli on fou decidit de restar a Orient i de venjar els companys caiguts.
Li fou confiada la senyera catalana a la decisiva batalla de l’istme d’Hexamílion, el 5 de juny de 1305.
(Barcelona, segle XIV)
Jurista.
Escriví comentaris sobre les constitucions i usatges catalans, citats sovint pels comentaristes posteriors, recollits a Postillae super constitutionibus et usaticis (obra perduda), Commentaria super constitutionibus Petri II regis in curia Barchinonae i Glossar super variis usaticis.
(Barcelona, segle XIV)
Cadira d’argent daurat, del tresor de la catedral de Barcelona, suposat donatiu o llegat del rei Martí I l’Humà. De fet, des de l’any 1412 (dos anys després de la mort del rei) era posada a l’altar major com a peanya de la creu principal.
A mitjan segle XV serví per a posar-hi la custòdia, i després (1482) per a portar-la, com fins ara, a la processó de Corpus.
És obra barcelonina del segle XIV, i és plegable, per mitjà de frontisses, com si efectivament hagués pogut servir de tron transportable. Pot comparar-se amb el tron representat en els segells reials, especialment als de Pere III el Cerimoniós.
El 1887 en fou feta una còpia, donada al papa Lleó XIII.
(Catalunya, segle XI – segle XIV)
Jurisdicció feudal. S’estenia, en el temps del seu major expandiment (1356-65), per les conques del Ter, de la Tordera i del Fluvià.
Aquest patrimoni jurisdiccional s’havia anat formant a base de les baronies del Cabrerès i d’altres baronies que anaren infeudant-se durant els segle XI i XII els vescomtes de Girona, posant sota llur potestat altres barons. Enllaços matrimonials i compres i, sobretot, la creació del comtat d’Osona el 1356, amb la ciutat de Vic i els territoris d’una llegua al voltant seu, i la unió del vescomtat de Bas el 1352, completaren el conjunt.
Alguns dels territoris eren subinfeudats, per contra, la senyoria major pertanyia als hospitalers, i els Cabrera n’eren només subfeudataris, altres llocs eren quadres amb domini compartit.
A conseqüència del procés del 1365 (Bernat II de Cabrera) foren confiscats els béns de la casa de Cabrera; la devolució del 1373 es limità a l’estricte vescomtat de Cabrera, i la del 1381, al vescomtat de Bas; el comtat d’Osona i la ciutat de Vic no tornaren als Cabrera, malgrat una donació nominal d’Alfons IV el Magnànim.
Hostalric era el centre administratiu del vescomtat estricte.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Filla de Ramon de Cabrera, senyor d’Anglès i de Brunyola, i germana de Bernat I, que seria vescomte de Cabrera. Era nebot seu Bernat II de Cabrera, almirall i gran conseller de Pere III el Cerimoniós.
Es casà amb una de les més grans personalitats de la Catalunya del seu temps: l’amirall Bernat de Sarrià.
Dades dels Països Catalans 