(Catalunya, segle XIV – Barcelona, segle XIV)
Conseller de Pere III el Cerimoniós a la darreria del regnat d’aquest.
Fou assassinat, a la sortida del palau reial de Barcelona, per Ramon Alemany i Arnau de Cervelló, en unió de dos fills del primer. El crim produí un gran escàndol.
Els Cervelló pogueren salvar-se refugiant-se a la cort del comte Joan I d’Empúries.
(Catalunya, segle XIV)
Noble. El 1353 anà a Sardenya amb l’expedició que comandava Bernat II de Cabrera, on participà al setge de l’Alguer, on, un cop capitulat la plaça (30 agost 1353), fou nomenat governador.
Retirat ja a Càller Bernat de Cabrera, amb totes les seves forces, es produí a l’Alguer una revolta sobtada. Jaspert n’hagué de fugir despenjant-se pels murs de la plaça, i aconseguí reunir-se a Càller amb els catalans.
Aquesta nova revolta fou la darrera que s’esdevingué a l’Alguer, ja que l’any següent, sotmesa novament la ciutat pel mateix rei Pere II el Gran, seria poblada íntegrament per catalans i Jaspert col·laborà en l’èxit de l’expedició reial.
Tornat a Catalunya féu la guerra contra Castella. El 1363 passava a Aragó amb els grans reforços catalans que hi foren tramesos després de caure Carinyena.
El 1372 fou un dels qui pressionaren Pere III el Cerimoniós perquè rehabilités Bernat IV de Cabrera, el nét del seu antic superior a la primera campanya que féu a Sardenya.
(Catalunya, segle XIV)
Noble. En 1323 participà a l’expedició de l’infant Alfons per sotmetre Sardenya. Formava part del grup que s’avançà al gros de l’exèrcit i que salpà ja abans de Barcelona, rumb a Oristany, amb 180 genets a bord de tres coques. Aquest contingent anava a les ordres del vescomte Dalmau VII de Rocabertí.
A la primeria de juliol de 1323, iniciat el setge d’Esglésies, formava línia amb Pere (IV) de Queralt, cobrint el sector situat davant la porta de Sant Antoni de la plaça.
En 1330 fou un dels convocats per Alfons III el Benigne a la croada que havia de ser empresa l’any següent contra Granada i que hagué de ser suspesa per l’aliança entre castellans i àrabs.
(Catalunya, segle XIV)
Ambaixador de Jaume II de Catalunya, el 1322 obtingué del soldà Malik-al-Näsir que fos encomanada als dominicans la custòdia del Sant Sepulcre.
El 1324 assistí a l’assemblea reunida a Lleida per Jaume II per estudiar els seus drets a la successió del rei Sanç I de Mallorca.
(Catalunya, vers 1290 – vers 1340)
Almirall. Senyor de Torà, fill de Ramon-Amat de Cardona i de Pinós i d’una portuguesa.
Casat amb Beatriu d’Aragó, filla natural de Pere II el Gran, era cunyat del rei Jaume II el Just. Representà aquest darrer en l’arbitratge de l’Algarve entre els reis de Castella i Portugal (1312).
Més tard, renyit amb l’infant Alfons, passà al servei del rei de Nàpols Robert d’Anjou (1319). En fou almirall (1320) al cap d’una flota angevino-pontificia que participà al blocatge de Gènova. Fou derrotat per l’almirall genovès Corrado Doria.
Continuà després com a capità general del papa en les lluites contra els gibel·lins al nord d’Itàlia. Fracassà al setge que posà a la ciutat de Milà (1323) i, més tard, fou fet presoner (1324).
Alliberat i reconciliat amb el rei Alfons III el Benigne, nebot seu, fou nomenat governador de Sardenya (1329), on lluità coratjosament contra els atacs dels genovesos. Fou rellevat vers el 1336.
Fou el pare d’Elisenda de Cardona i d’Aragó (Catalunya, segle XIV) Dama. Fou abadessa de Santa Clara de Coïmbra.
(Catalunya, segle XIV)
Eclesiàstic. Era un dels fills legitimats del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i de la concubina d’aquest Flor de Pontiac.
El 1319 era canonge de la seu de Barcelona. Administrà el 1317-22 la pabordia vacant de Solsona, que era pretesa pel seu germà Berenguer. Tenia dominis a la Figuerosa.
Sostingué litigis amb el bisbe de Vic, fet que li atragué, arran del concili de Tarragona (1330), una excomunió que no li seria alçada sinó quatre anys després.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Eclesiàstic. Un dels fills legitimats del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i de l’amistançada Flor de Pontiac.
El 1317, essent només sots-diaca, ja tenia la dignitat de canonge de Tarragona. Tot i això, emparat per la mare i els germans, pretengué aleshores la pabordia de Solsona, que un dels germans, Pere, administraria durant cinc anys.
Sense persistir gaire en l’intent se n’anà a Itàlia, devers el 1319, a fer la guerra als enemics del papa secundant el seu parent Ramon de Cardona. Visqué uns deu anys en terres italianes, i fins s’hi casà.
Tornat el 1329, renuncià voluntàriament al canonicat que tenia a Tarragona.
(Barcelona, segle XIV)
Mercader. Segurament parent i associat de Berenguer Carbonell. A semblança d’aquest, el rei Jaume II el Just l’utilitzà com a gestor diplomàtic.
Quan una nau de la seva companyia carregava a Barcelona, disposada a anar a Constantinoble, li fou encomanada una lletra a l’emperador Andrònic II.
En aquesta missiva, el monarca català protestava del fet que, en diverses ocasions, els aranzels imperials havien estat exigits als mercaders catalans no sols als ports de consignació, sinó també a un segon port d’arribada si, per diverses raons, no havia estat possible de realitzar al primer la venda completa de la càrrega.
(Catalunya, segle XIV)
Secretari i conseller de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere III de Catalunya, i hàbil diplomàtic.
Dirigí a Sicília les negociacions encaminades a posar de nou l’illa sota la dependència de la branca central del casal de Barcelona al moment que les tropes angevines de Nàpols amenaçaven de conquerir-la (1356-57).
Vers el 1373, fou nomenat escrivà de ració de la reina.
(Barcelona, segle XIII – segle XIV)
Mercader. Especialitzat en el comerç amb Orient.
Com a ambaixador de Jaume II de Catalunya prop d’Andrònic II obtingué, el 1316, la reobertura dels ports bizantins, vedats als catalans després de la matança de Roger de Flor, i de molts d’altres catalans, a Constantinoble, el 1305.
Dades dels Països Catalans 