(Artois, França, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Escultor de cambra de Pere III el Cerimoniós.
Realitzà el sepulcre del pare d’aquest monarca, Alfons II el Liberal, obra destinada a Saragossa (1337).
L’any 1340 el rei Pere el designà a ell i al mestre Eloi escultors de les tombes reials de Poblet i, concretament, del seu propi sepulcre.
(Barcelona, segle XIV – segle XVIII)
Llinatge patrici. D’origen incert, habitava a Barcelona des del primer terç del segle XIV.
Inicià el camí de l’alta burgesia amb activitats comercials com la draperia i la mercaderia, la marineria i la banca molt potent, que perdurà fins al 1406. La banca Gualbes tenia també interessos comercials a les Balears, Saragossa i Perpinyà.
Uns altres membres exerciren aquest ofici alhora que el govern de la ciutat, procurant d’obtenir càrrecs que els afavorissin econòmicament, com els de clavari, mostassaf, tauler de la taula de canvi, cònsol de mar i, principalment, el de conseller.
Les aliances matrimonials amb membres de l’oligarquia ciutadana donaren com a fruit una elevació dins l’escala social. Al segle XVI ja començaren a enllaçar-se amb els grans llinatges nobles.
Els hereus Gualbes habitaren fins al segle XVIII en un casal prop del Regomir i gairebé tots els membres foren soterrats a Santa Maria del Mar.
(Catalunya, segle XIV)
Funcionari reial i poeta. Adreçà un poema o dictat al rei Pere III el Cerimoniós, que el 1355 es trobava a Sardenya, exposant-li els desigs dels seus súbdits de veure aviat la seva tornada. El mateix monarca escriví una contestació en vers.
Els dos textos, dels quals existeix referència clara, s’han perdut.
(Girona, principi segle XIII – fi segle XIV)
Grup de cabalistes jueus. El cercle sorgí com a derivació de les especulacions elaborades a Provença sota la influència del talmudista i casuista Ishaq ben Abbu Mari.
Fou el primer grup cabalista de la península, i d’ell se’n conserven comentaris a les obres del Talmud, poesies religioses, cartes, catecismes, tractats, reculls de prescripcions, etc.
Entre els poetes de l’escola destaquen Ishaq ben Yehudà i Ishaq ha-Leví, i els tractadistes Azriel de Girona i Ezra ben Selomó, autors de comentaris a les Hagador talmúdiques.
El darrer representant de l’escola fou Mosé ben Nahman.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Títol nobiliari i senyoria jurisdiccional creats pel rei Pere III el Cerimoniós el gener de 1351, i concedits al seu primogènit l’infant Joan (futur rei Joan I).
Com a senyoria, comprenia les ciutats de Girona, Vic i Manresa, les viles de Besalú, Berga, Camprodon i Santpedor, el vescomtat de Bas, Figueres i alguns altres llocs. Al febrer de 1353 el rei Pere en segregà el vescomtat de Bas i el permutà amb la vila i vegueria de Cervera, prèviament erigides en comtat.
El decret fundacional vincula el ducat de Girona a la persona del primogènit reial, i fou posseït per l’infant Joan fins al gener de 1387.
En accedir a la dignitat reial, Joan I elevà el ducat de Girona en delfinat per concedir-ho al seu primogènit, l’infant Jaume. Mort aquest per l’agost de 1388, al gener de 1394 Joan I restaurà el ducat al seu nou primogènit, l’infant Pere, que morí per l’abril del mateix any.
Ferran I d’Antequera el convertí en principat de Girona.
(Barcelona, segle XIV)
Astrònom i metge. A petició de Pere III de Catalunya, i en col·laboració amb el jueu Jacob Corsono i amb Dalmau Sesplanes, inicià (1360) un Tractat d’Astrologia o sciència de les steles, del qual es publicà una edició a Barcelona el 1890, reproduït d’un manuscrit del començament del segle XV.
També construí, per a ús del rei, una esfera celeste en relleu de set pams de diàmetre.
(Sicília, Itàlia, segle XIII – segle XIV)
Dama. Muller de Gualter de Campagna de Mileto i amant del rei Jaume II de Catalunya per una sola nit, devers el 1287, durant el setge d’Agosta.
En tingué dos fills bessons, Sanç i Napolió. El primer moriria aviat.
El segon, des del 1316, tractaria amb no gaire fortuna de veure’s afavorit pel seu pare, i lluitaria al servei dels reis del Marroc. Alfons III i Pere III de Catalunya tractarien Napolió més generosament.
Gerolda, amb accions notarials, treballà per aclarir la situació dels seus fills.
(Catalunya-Aragó, segle XIV – 1716)
Delegació permanent de les corts. Té l’origen en l’organisme en el qual l’any 1289 les Corts Catalanes delegaren el mandat per a recaptar impostos durant un trienni i que es transformà en delegació permanent dins la segona meitat del segle XIV, moment en que també fou conegut per Diputació del General.
A principi del segle XV, l’organisme financer de recaptació i d’administració d’impostos s’anà transformant a poc a poc en un òrgan de govern fins que esdevingué la institució cabdal del Principat.
S’ocupà de la defensa, de vetllar pel respecte a les lleis de Catalunya, d’interpretar els acords de les Corts. Fins i tot, ocasionalment, en defensa de les Constitucions, dirigí la revolta dels catalans que s’enfrontaren al rei.
El poder polític s’anà perdent arran de les reformes que hi introduí Ferran II el Catòlic, fins que desaparegué del tot, i amb el poder, l’existència mateixa de la institució, quan Felip V de Borbó signà el decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716, pel qual la Generalitat fou substituïda per l’Audiència i les diputacions.
(Catalunya, segle XIV)
Camarlenc del príncep Joan, futur rei Joan I el Caçador. El 1379 gestionà per al seu senyor la dispensa per parentiu de cara al matrimoni amb Violant de Bar.
Fou a Barcelona el gran reformador del príncep, resident en general a Girona, dels esdeveniments de la cort de Pere III el Cerimoniós.
Fou suspès del seu càrrec el 1385, quan el rei Pere III destituí alguns dels homes de confiança del seu fill.
(Catalunya, segle XIV)
Tresorer de Joan I el Caçador. Col·locà a la cort el seu germà i el seu fill.
En 1392 anà a Sardenya per tractar d’obtenir una treva amb els rebels. No tingué èxit.
En 1396 figurà entre els cortesans subjectes a procés després de la mort del rei. Fou acusat principalment d’haver intervingut al contracte desavantatjós de les rendes de Mallorca, per bé que li foren imputats d’altres delictes.
Així i tot, s’acollí, com els altres processats, al perdó general atorgat pel rei Martí I l’Humà.
Fou el pare de Joan Garrius (Rosselló, segle XIV – segle XV) Funcionari reial. Fou nomenat procurador reial el 1393. Fou, també, senyor de Formigueres i de Matamala. Estigué implicat en el procés anomenat del procés del Consell de Joan, a la mort de Joan I de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 