(Catalunya, segle XIII)
Noble. Participà a les lluites nobiliàries de l’Urgell contra Pere II el Gran. Fou un dels que hagueren de lliurar-se al rei, a Balaguer, el 1280. Obtingué el perdó reial després de passar captiveri a Lleida.
Des d’aleshores fou molt addicte al monarca. El 1282 s’embarcà a la gran expedició a Barbaria i a Sicília. Pel desembre del mateix any fou un dels quaranta cavallers que garantiren els pactes de desafiament de Bordeus entre Pere II amb Carles d’Anjou.
(Pallars, segle XIII)
Dama. Fou la muller del comte Ramon Roger I de Pallars. No en tingué fills, raó per la qual el comtat seria heretat per la neboda Sibil·la I de Pallars.
Hagué de manllevar diners al comte de Foix, tot cedint-li en garantia alguns castells, com el de Tírvia. El cas motivà una intervenció de Jaume II el Just el 1298. El comte hagué de restituir les fortaleses, però el seu ressentiment per la imposició li faria ajudar els de Comenge a les periòdiques invasions que aquests feren contra el Pallars.
(Catalunya, segle XIII)
Escultor. Començà treballant als claustres de la catedral de Girona, on la seva obra és encara d’estil romànic. En el grup del Calvari, avui a Sant Pere de Galligants, es manifesta ja la concepció gòtica.
Treballà també a Tarragona, on va executar les figures de la nova façana de la seu i també la rosassa.
Construí el sepulcre de Pere II el Gran, instal·lat a Santes Creus.
Totes aquestes obres marquen el moment de transició cap al gòtic.
(Catalunya, segle IX – segle XIII)
Jurisdicció senyorial de l’antic comtat de Barcelona.
Els primers vescomtes coneguts foren Sunifred (848), Ermenard (vers 918) i Otger (vers 966). Amb Guitard (mort vers 985) començà la transmissió hereditària del càrrec vescomtal.
El seu fill, Udalard I (mort vers 1014), que hagué de suportar l’atac d’al-Mansur contra Barcelona (985), fou empresonat a Còrdova.
Guislabert I (mort 1062), bisbe de Barcelona, exercí el càrrec durant la minoria d’Udalard II (mort vers 1077). Durant aquest període es manifestà una oberta rivalitat amb el comte Ramon Berenguer I.
Al contrari, Guislabert II (1076-1126) fou un dels principals col·laboradors dels descendents de Ramon Berenguer I.
Reverter (mort 1142) i Berenguer Reverter es passaren al servei dels almoràvits. Amb la mort del darrer (1208) sense descendència, s’extingí la casa vescomtal de Barcelona.
(Catalunya, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial. Posseïda, probablement, el segle XIII, pels descendents del primer veguer de Balsareny, Guifré (mort el 1020-21), casat amb Emma-Ingilberga de Besora, el qual fou pare de Guisla de Balsareny, muller del comte Ramon Berenguer I de Barcelona, i del bisbe de Vic, Guillem, successor d’Oliba.
La senyoria fou comprada el 1281 per Ramon de Peguera i de Gurb (mort el 1290) a Mateu de Balsareny (dit de Vilallonga) i estigué a les mans de la casa de Peguera fins a la fi del segle XV, que, per enllaços matrimonials, passà als Oliver.
El darrer d’aquesta família, Miquel d’Oliver i de Sarriera, fou succeït (1622) per la seva muller Elisabet de Corbera, la qual llegà la senyoria (1633) a Lluís de Corbera i de Castellet. Els Corbera la vengueren el 1648 al ciutadà honrat de Barcelona Joan Antoni Martín.
Concepció de Martín i de Magarola (morta el 1862), pubilla de la seva casa, es casà amb Lluís Carles d’Alòs, marquès d’Alòs, els descendents dels quals posseeixen el títol de barons de Balsareny.
Frontal d’altar, de fusta, pintat pel mestre d’Avià a mitjans del segle XIII o abans, procedent de l’antiga església parroquial de Santa Maria d’Avià i conservat al Museu d’Art de Catalunya.
Presidit per una Mare de Déu amb l’infant, té quatre compartiments: el de l’Anunciació i la Visitació, el dels Reis Mags, el de la Nativitat i el de la Presentació.
L’enquadrament i la separació dels compartiments imita, amb guix sobredaurat, treballs d’argenteria.
(Catalunya, segle XIII)
Còmit de l’estol de Roger de Lloria. Enviat per aquest, comandà una barca armada catalana que entrà el 5 de juny de 1283 al golf de Nàpols, en una difícil missió de reconeixement i provocació. Arribà ben a prop de la flota angevina ancorada al port de la ciutat.
El resultat d’aquest servei fou la sortida dels angevins i la topada terrible amb l’esquadra catalana, no gaire allunyada, que obtingué aquell dia la gran victòria anomenada del golf de Nàpols, a la qual caigué presoner el príncep de Salern.
(Aragó, segle XIII)
Filla de Sancho de Antillón. Néta de Vallés de Bergua. Fou amant de Jaume I de Catalunya.
L’any 1241 cedí al rei els seus drets sobre el castell de Castre (Ribagorça), que passà a llur fill, ja nascut en aquella data, Ferran Sanxis de Castre.
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
(dit també Arnau Berenguer) Fill gran i hereu de Pere I d’Anglesola. Fou senyor, entre d’altres, dels castells, llocs i baronies d’Anglesola, del Paganell, de Castellnou de Seana, de Vilanova de Bellpuig i d’Ivars (Pla d’Urgell), de Montmagastre i de Térmens (Noguera) i de Corbins (Segrià).
Probablement fou donat als templers de Gardeny (1196) i prengué els hàbits religiosos ensems amb la seva muller, Anglesa, el 1214.
Fou l’avi de Ramon I d’Anglesola.
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)
Guerrer d’ofici d’una tropa seleccionada destinada durant la Reconquesta a guarnir les fronteres i a fer incursions i promoure avalots per terres dels enemics.
Si bé hi hagué almogàvers en tots els regnes cristians d’Espanya, hom coneix especialment amb aquest nom els soldats professionals catalans i aragonesos que, després d’intervenir en les lluites de la reconquesta peninsular, empreses per Catalunya-Aragó, foren utilitzats en la conquesta de Sicília (1282-1302).
Quan aquesta fou confirmada per la pau de Caltabellotta (1302), els almogàvers en nombre de 4.000 formaren, amb 1.500 cavallers i 1.000 d’altres peons, la gran Companyia Catalana, cos mercenari que tingué una famosa intervenció en l’Imperi d’Orient i Grècia (Expedició Catalana a Orient).
Dades dels Països Catalans 