(Catalunya, segle XIII)
Marí. La seva nau, que duia a bord Guillem de Montcada, fou posada al davant de l’estol de Jaume I a l’expedició a Mallorca. El mateix rei en donà l’ordre abans de salpar de Salou, el 6 de setembre de 1229.
També disposà que la nau de Bovet dugués un gran fanal encès, per orientació durant la nit dels vaixells que havien de seguir-la.
(Barcelona, segle XIII)
Metge pertanyent a la comunitat hebrea barcelonina.
Gaudí de la gran estima de Jaume I el Conqueridor. El serví com a escrivà, intèrpret i home de la major confiança personal, almenys en 1265 i 1266, en ocasió del lliurament dels sarraïns d’Elx i de la conquesta de Múrcia.
En aquesta avinentesa li foren confiades algunes missions discretes i delicades.
(Santa Maria de Besora, Osona, segle XIII – segle XIV)
Família de vicaris o veguers dels comtes de Besalú al castell de Besora. El primer conegut és Ermemir de Besora.
El llinatge s’extingí el segle XIV, i l’herència recaigué en els Descatllar, que foren creats marquesos de Besora.
(Catalunya, segle XIII)
Jurista. Era ardiaca del capítol de Lleida. Amb Arnau Desjardins, bisbe de Tortosa, i Domènec de Terol formà la comissió que, en 1277, féu la redacció definitiva del Llibres deis Costums de Tortosa.
Ramon de Besaú substituí a l’esmentada comissió l’abat de Sant Feliu de Girona, Josep de Bonal, que no pogué exercir les seves funcions.
A més de la seva aportació abans esmentada, redactà, ell tot sol, les explicacions d’aquella obra i també les de la Carta de la Paeria.
Realitzà serveis diplomàtics per compte d’Alfons II el Franc. El 1288, acompanyant Gilabert de Cruïlles, aconseguí a Provença la confirmació d’una treva.
Durant el regnat de Jaume II el Just actuà també com a ambaixador. Ho fou, a Narbona, el 1303.
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Bisbe de Lleida (1176-91) i arquebisbe de Narbona (1191-1212). Fill natural de Ramon Berenguer IV de Barcelona.
El 1179 assistí al concili del Laterà i actuà com a ambaixador extraordinari d’Alfons I el Cast prop de Lluís VII de França.
Malgrat les conclusions del concili provincial de Narbona (1195), dugué a terme una política de tolerància i intentà d’evitar una oberta intervenció francesa.
Pel febrer de 1198 convocà a Perpinyà una reunió amb Pere I el Catòlic i els comtes de Tolosa i Comenge. Conservà el càrrec malgrat els desigs del papa de destituir-lo (1204).
(Ribagorça, segle XIII)
Noble. Era veguer de Barcelona el 1280, any en que arribaren prop de la ciutat alguns dels nobles revoltats contra Pere II el Gran, manats pel vescomte Ramon Folc VI de Cardona. Benavent contraatacà al front de les tropes barcelonines, els rebutjà amb força dany i els quals perseguí fins al Llobregat.
El 1283 era un dels cavallers que havien de lluitar al desafiament de Bordeus. El mateix any, a les corts de Tarassona, cedí en garantia el seu castell de Sèlgua (Aragó), de cara al compliment dels convenis de concòrdia amb la noblesa aragonesa, i es distinguí el 1284 a les corts celebrades a Zuera.
El 1285 compartí amb Bernat Guillem d’Entença la guarnició de Magallón de vigilància de la frontera pel temor d’una invasió, i el 1288 fou un dels que vigilaven la frontera de Empordà, l’ per evitar una invasió de Jaume II de Mallorca.
El 1291 assistí, a Saragossa, a la coronació del rei Jaume II de Catalunya.
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller. Seguidor de Pere II el Gran.
L’1 de juny de 1283, quan el rei, després d’anar a Bordeus per comprovar la traició de Carles d’Anjou, escriví als seus cavallers que no acudissin a aquella ciutat, utilitzà el segell de Bernat de Bellvís per signar la lletra, ja que no tenia a mà el segell reial.
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller. El 1281 acompanyà Pere II el Gran a les vistes de Campillo. L’any següent seguí el monarca a Barbària i a Sicília.
Trobant-se l’exèrcit a Alcoll (Tunis), fou designat pel rei, amb l’aragonès Sanç d’Antillon, com a cap d’un dels sis torns d’atac que, en dies consecutius, havien d’hostilitzar els sarraïns al front de 200 cavallers i 3.000 peons.
Fou un dels quaranta cavallers que garantiren els compromisos de Pere II pel que fa al seu desafiament a Bordeus amb Carles d’Anjou.
El 1286, ja a Catalunya, anà a rebre a Alacant el nou rei Alfons II el Franc, que tornava de reincorporar Mallorca a la corona catalano-aragonesa.
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Formà al bàndol dels Montcada durant les lluites civils de la minoritat de Jaume I. Fou un dels qui s’avingueren a la concòrdia signada per la seva facció i la dels Cardona (1226).
El 1229 participava a l’expedició per conquerir Mallorca. Hi anà amb les forces portades pels Montcada. Lluità a l’avantguarda a la batalla de la serra de Portopí (12 setembre).
Anys després, el 1238, participà a la conquesta de València. També contribuí a d’altres campanyes valencianes de Jaume I. Aquest recompensà els seus serveis amb cases a la capital i, posteriorment, amb set jovades de terra de conreu.
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Prengué part a les campanyes valencianes de Jaume I. Rebé cases, un hort i 5 jovades de conreu prop de València. Més tard, el 1249, el rei atorgà, a ell i a Simó de Bell-lloc, terres a Alboraia i a Algemesí.
Aquest personatge podria ser l’homònim que, essent en tot cas de pocs anys, figura al testament d’Ermengol VIII d’Urgell com a beneficiari d’una deixa de 1.000 morabetins i en qualitat de nebot del comte.
Aquest parentiu, especificat al document, fa pensar que podria ser fill de Miracle, una germana del comte urgellenc de la qual no hi ha gaires notícies.
Dades dels Països Catalans 