(Riudecanyes, Baix Camp, 16 novembre 1824 – Barcelona, 12 abril 1877)
Pianista, compositor i mestre de cant. Professor de la Societat Filharmònica de Barcelona fins al 1844.
Després es traslladà a Nova York. Es casà amb la cantant d’òpera italiana Elena d’Angri.
Formà alguns cantants de fama, com la soprano anglesa Zaré Thalberg i la cantant italiana Carmelina Poch.
(Riudecanyes, Baix Camp, segle XII – )
Jurisdicció senyorial, creada el 1166 i centrada en el castell i monestir d’Escornalbou, vinculada per la corona als arquebisbes de Tarragona (vers el 1166).
Al segle XVIII comprenia, a més del monestir, els pobles de Colldejou, Vilanova d’Escornalbou, Riudecanyes, Duesaigües, Pradell de la Teixeta, la Torre de Fontaubella i l’Argentera, i era sota el govern d’un batlle general de la baronia.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1674 – Escornalbou, Baix Camp, 1729)
Menoret franciscà del col·legi seminari de missions d’Escornalbou (1702).
Per la seva fidelitat a l’arxiduc Carles III fou expulsat del país (1714) i treballà a Perpinyà, a Roma i a d’altres ciutats italianes. Retornà a Catalunya l’any 1723.
De l’estada a l’estranger deixà un Itinerari, fins avui no retrobat; també escriví una Exposició o declaració de la regla seràfica, igualment desconeguda. És interessant l’Índex indicum seu repertorium generale huius bibliothecae, enllestit el 1727, obra ordenada per matèries de predicació, amb la referència a les fonts que eren a l’abast a Escornalbou.
(Riudecanyes, Baix Camp, 30 desembre 1909 – Madrid, 12 setembre 1979)
Pintor i arquitecte. Es titulà en 1936, fou arquitecte municipal de Riudoms, Falset, Móra d’Ebre, l’Espluga de Francolí i de la Cambra de la Propietat Urbana de Reus.
Construí el Museu Biblioteca de la Riba (1948), el Casal Montblanquí (1948), la reconstrucció de l’ermita de la Riera, a les Borges del Camp.
El 1960 s’establí a Barcelona i el 1963 anà a Madrid com assessor del ministeri d’Educació.
Com a pintor ha conreat bastant l’aquarel·la i formava part de la junta directiva de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.
Treballà per la recuperació del poble de Siurana (Priorat).
Antiga canònica agustiniana (Sant Miquel d’Escornalbou), situada a la muntanya de la Mola. L’any 1165 Alfons I el Cast féu donació del lloc d’Escornalbou a Joan de Sant Boi, canonge de Tarragona, tot imposant-li l’obligació de bastir-hi un temple dedicat a Sant Miquel i un monestir de canonges, fortificat per tal de protegir-lo dels sarraïns.
L’església, consagrada el 1240, és encara romànica; consta d’una sola nau sense creuer i dues capelles a cada banda. A la façana hi ha dues finestres i una rosassa. El claustre que li feia costat fou reconstruït arran del precipici.
El conjunt monumental, és a dir, les parts esmentades, la casa del priorat i altres dependències foren adquirides i restaurades per Eduard Toda i Güell.
Enllaç web: monestir d’Escornalbou
(Reus, Baix Camp, 21 octubre 1850 – Riudecanyes, Baix Camp, 23 octubre 1918)
Jurista i historiador del dret català. Fill de Salvador Maria de Brocà i de Bofarull. Es llicencià en dret (1869) a la Universitat de Barcelona, on exercí com a auxiliar de càtedra. Es doctorà el 1870. Fou secretari del Primer Congrés Català de Jurisconsults (1881). Recollí la seva experiència en qüestions processals en el Manual de formularios ajustados a la ley de enjuiciamiento civil (1875).
Formà part de la secció jurídica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), destinada als treballs de recerca històrica i de reconstrucció de les institucions polítiques i jurídiques catalanes. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1899-1900; 1900-01), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1886) i degà del Col·legi d’Advocats (1911-15). Presidí la Comissió de Jurisconsults que preparava l’Apèndix del Codi Civil (1915) per al règim jurídic especial de Catalunya, obra impulsada per la Mancomunitat.
De la seva producció cal destacar Instituciones de derecho civil catalán vigente, comentadas con la doctrina del tribunal supremo y precedidas de una introducción histórica (1880, juntament amb Joan Amell i Llopis), Juristes i jurisconsults catalans del segle XIV fins al XVII (1909), Estudi i ensenyança del dret a Catalunya abans del segle XVIII (1909), Taula de les estampacions de les Constitucions i altres drets de Catalunya (1910), Els usatges de Barcelona (1914), Biografia de Ramon Llàtzer de Dou (1916) i la seva fonamental Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil y… (1918), que constitueix un tractat força complet sobre la història externa del dret català.
Dades dels Països Catalans 