(Barcelona, 1956 – 1965)
(DDE) Institució de l’escoltisme catòlic. Creada pel bisbe Modrego, gràcies a l’esforç d’un equip d’homes encapçalat per mossèn Antoni Batlle i Mestre.
La característica fonamental que la diferència de la resta d’institucions era la confessionalitat.
Fou l’antecedent dels Minyons Escoltes fundat el 1965.
(Barcelona, 1658 – 1734)
Comerciant i prohom. Tenia un gran negoci de revenedoria a Barcelona i una gran fortuna, participat amb el seu germà Pere i el seu fill Sebastià Dalmau i Oller, i tenia excel·lents relacions amb el seu fillastre Jaume Abadal i Oller, hereu d’un negoci semblant.
Fou actiu partidari austriacista i treballà per l’entrada de Catalunya a la guerra de Successió. En 1704-05, amb el seu fill, estigué pres per ordre del virrei Velasco, i foren alliberats amb l’entrada de les forces aliades.
El 1713 realitzà préstecs al govern provisional de Catalunya. Formà part de la junta que presidí la defensa durant el setge de Barcelona. Fou facultat per alçar sometent a Mataró i a Montcada.
Amb la caiguda de la ciutat (1714), li foren embargats tots els béns, mesura que li fou alçada al cap d’onze anys.
El 1725 pogué tornar a veure al seu fill Sebastià, que havia estat empresonat i que emigrà cap a Viena. Poc abans de morir li tornaren a ser confiscats els béns.
Foren germans seus:
Llorenç Dalmau i Colom (Barcelona, s XVII – s XVIII) Religiós agustí. Fou considerat austròfil pels borbònics, que l’exiliaren a perpetuïtat el 1714. A l’informe del seu estranyament figura, com a causa determinant, el simple fet de ser oncle de Sebastià Dalmau i Oller.
Pere Dalmau i Colom (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Comerciant i prohom. Col·laborà amb el seu germà Amador a la prosperitat econòmica de la seva casa, així com a la importantíssima aportació financera -feta en bona part a nom seu- que permeté de sufragar la llarga defensa de Barcelona en 1713-14. El 19 d’agost de 1713 féu també un donatiu, aquest a títol personal, de 5.000 lliures.
(Montpeller, França, segle XIII – Sicília, Itàlia, vers 1269)
Jueu convers. Un cop convertit al cristianisme, ingressà al convent dominic de Santa Caterina de Barcelona.
Jaume I el Conqueridor i sant Ramon de Penyafort li encarregaren la penetració cristiana a les comunitats jueves. Li recaigué la defensa de la part cristiana en la disputa política amb Moshè ben Nahmann (Bonastruc de Porta), celebrada a Barcelona el juliol de 1263.
Pau Cristià no en sortí triomfant, cosa que es convertí en un corrent d’eufòria en els calls d’Europa i provocà, per part cristiana, diverses obres de polèmica antijeuva.
Cinc anys després el trobem a la cort papal (juliol de 1267), amb motiu d’encomanar-li el papa Climent IV un estudi sobre el Talmud.
(Barcelona, 19 març 1899 – 29 abril 1900)
Setmanari catòlic regionalista. Fundat i dirigit per Jacint Verdaguer, hi col·laboraren Valeri Serra i Boldú i joves escriptors com Eugeni d’Ors, Bofill i Mates, Costa i Déu, Xavier Viura, etc.
Deixà de publicar-se (en sortiren 58 números) amb motiu de l’enfrontament de la casa editora, Impremta Antoniana, amb la jerarquia eclesiàstica.
(Catalunya ?, segle XIV – Illes Balears, segle XIX)
Llinatge noble mallorquí originari, sembla, del Principat (o potser de Sicília) i arrelat a Mallorca vers el 1343.
El primer de que hom té notícia fou Bernat Cotoner (Catalunya ?, segle XIV – Illes Balears, segle XIV) Noble. Comprà una gran alqueria a Valldemossa el 1363. El seu nét fou:
Nicolau Cotoner i Genovard (Illes Balears, segle XIV) Tingué tres fills, que foren els fundadors de les tres línies del llinatge:
Antoni Cotoner i Vall-llobar (Illes Balears, segle XVI) Cavaller. Ciutadà honrat i jurat de Mallorca, comissionat prop de Felip II per sol·licitar la creació de l’audiència de Mallorca (concedida el 1571) i armat cavaller pel rei el 1572. A partir d’ell començà a adquirir importància el llinatge. En fou fill seu:
Bernat Lluís Cotoner i Ballester (Palma de Mallorca, segle XVII – Sicília, Itàlia, 1641) Jurista. Ja vell, es féu eclesiàstic i arribà a ser canonge de la seu mallorquina, inquisidor de Sardenya, i encara després del Principat, regne de València i Aragó. Fou el pare de:
(Barcelona, 1 octubre 1924 – 25 setembre 2003)
Pastor evangèlic. Director de “Torxa”, publicació universitària d’Estat Català, fou detingut a la Universitat de Barcelona i expulsat (1945).
Amb d’altres, organitzà la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya (1966), dita posteriorment Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya, de la qual esdevingué president (1979).
Fundà i i dirgí la revista “Presència Evangèlica” (1968-72).
El 1972 inicià la seva col·laboració amb el moviment cristià Àgape i col·laborà a diverses publicacions evangèliques.
(Catalunya, segle XVIII – Barcelona, 18 juliol 1822)
Capellà guerriller absolutista.
S’afilià a la partida de Tomàs Costa, dit el Misses, però, fet presoner pels liberals que defensaven Blanes -les cases de molts dels quals Costa havia saquejat i cremat-, fou executat a Barcelona.
El personatge fou incorporat al teatre per Josep Robrenyo en el primer dels seus sainets bilingües de propaganda liberal: La heroica defensa del fuerte de Blanes i presa de mosén Pedro (1822).
(Manlleu, Osona, 1800 – Burgos, Castella, 1854)
Historiador. Canonge de Tarragona i de Burgos.
Autor del Suplemento a las Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1849), que completà el diccionari de Fèlix Torres i Amat, publicat el 1836.
(Catalunya, 2000 – )
Organisme de la comunitat islàmica. Constituïda amb una trentena de mesquites.
Pretén fomentar la convivència entre la comunitat musulmana i la catalana, promoure el respecte mutu i conscienciar l’opinió pública.
(Catalunya, 1977 – setembre 2003)
Organisme. Creat després d’una sèrie de contactes que s’iniciaren en una reunió dels bisbes de Catalunya, d’on sortí el document L’escola cristiana que volem.
El 1979 celebrà el seu primer congrés, reflectit en el treball Una escola per Catalunya avui i aquí.
El 2003 fou substituït per la Fundació Escola Cristiana de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 