(Catalunya, segle III – Tarragona, 21 gener 259)
Diaca de l’església de Tarragona, el qual compartí el martiri amb el seu bisbe, Fructuós, i el diaca Auguri sota Valerià i Gal·liè.
La seva festa se celebra el 21 de gener.
Eulogi
4 Respostes
Arxiu d'etiquetes: religiosos/es
Eude
(Catalunya, segle X)
Il·luminadora. Monja miniaturista.
Autora, amb el monjo Emeterius, del Beatus de Girona (975), que realitzaren, probablement, al monestir de Sant Joan de les Abadesses, i que és una de les obres mestres de la miniatura mossàrab.
Estudis Franciscans
(Catalunya, 1907 – )
Revista mensual d’estudis eclesiàstics i franciscans fundada, amb finalitats apologètiques, per Miquel d’Esplugues. El 1927 passà a trimestral, i a quadrimestral el 1947.
Actualment, és l’òrgan científic d’investigació de totes les províncies caputxines d’Espanya. Ha pres denominacions diverses: “Revista de Estudios Franciscanos” (1907-11), “Estudios Franciscanos” (1912-22), “Estudis Franciscans” (1923-36) i “Estudios Franciscanos” (des del 1947).
Els volums principals, publicats fora sèrie, són Homenaje al cardenal Vives y Tutó (1913), Miscel·lània tomista (1924), Franciscàlia (1928), i Miscel·lània lul·liana (1935).
La col·lecció consta de més de setanta-quatre volums.
Estruch i Simó, Antoni
(Monistrol de Montserrat, Bages, 4 octubre 1870 – Sabadell, Vallès Occidental, 14 octubre 1954)
Pastor episcopalià. Acabada la seva formació eclesiàstica a Madrid, fou ordenat diaca (1895) i prevere (1897).
Exercí a Monistrol (1897-1903). Fundà una parròquia i una escola per a infants, a Sabadell (1903) i hi bastí un temple (1923). Reorganitzà la congregació de Barcelona i tingué cura de la que hi havia a Terrassa.
Escriví en català i en castellà.
Espina, Alfonso de
(Castella, segle XV – Palència ?, Castella, després 1495)
Inquisidor. Fou delegat de Tomás de Torquemada a Barcelona (1487-90).
Les seves primeres disposicions foren encaminades a evitar la fugida de conversos i a emparar-se de llurs béns.
Inaugurà, amb espectacular solemnitat, el tribunal de la nova inquisició, amb un acte de desgreuge, i el 1488 inicià una sèrie d’actes de fe, a la plaça del Rei de Barcelona, que se seguiren fins el 1489.
Ermengol, Pere
(la Guàrdia dels Prats, Montblanc, Conca de Barberà, 1238 – 27 abril 1304)
Religiós mercedari i sant. Estudià a Cervera i a Vic, i es dedicà algun temps al bandidatge.
Ingressà a l’orde de la Mercè (1258), treballà en el rescat de presoners als regnes de Granada, Múrcia i a l’Alger, on s’oferí com a ostatge.
Considerat sant, fou aprovat el seu culte el 1686, per Innocenci XI; la seva festa se celebra el 27 d’abril.
Eiximenis, Francesc
(Girona, 1330 – Perpinyà, 23 abril 1409)
Escriptor. Religiós franciscà, es va ordenar de sots-diaca a Barcelona (1352).
Freqüentà diversos convents i universitats estrangeres (París, Colònia, Roma i Oxford) i va exercir la docència a Tolosa de Llenguadoc.
Des de Barcelona, i sobretot des de València, on va ésser enviat el 1383 i on tingué un paper important a la cort i a l’administració, va aconseguir un gran prestigi entre la jerarquia eclesiàstica i exercí una notable influència en la societat.
Els seus llibres, d’estil vivaç i no gens especulatiu, enriquits amb una gran profusió de diàlegs i anècdotes, van ésser traduïts a moltes llengües; se’n destaquen Lo Crestià, monumental projecte de catecisme o extens tractat enciclopèdic, en quatre volums, iniciat el 1381 dins una estructura fidelment escolàstica, si bé oferint una visió realista i pintoresca de la societat contemporània; el Llibre dels àngels (1392), el Llibre de les dones (1396), i altres tractats en llatí, com el Pastorale i la Vida de Jesucrist (v1397).
El 1408, cridat per Benet XIII al concili de Perpinyà, hi va ésser nomenat patriarca de Jerusalem i bisbe d’Elna.
Dusai, Pere
(Barcelona, segle XV – 1467)
Fill de Pere Dusai i de Pol (Barcelona, segle XV). Fou membre destacat del partit de la Biga, tant a la generalitat com a la casa de la ciutat, on ocupà els més alts càrrecs (fou diputat en 1449-52 i conseller en cap el 1446).
Es casà amb la seva cosina germana Constança (o Contesina) Durall i Casa-saja, germana de Galceran Durall, conseller primer de Barcelona (1477). Durant la guerra contra Joan II romangué a Barcelona.
Foren fills seus:
- Joan Dusai i Durall (Illes Balears, segle XV) Doctor en ambdós drets. Fou virrei de Sardenya (1491-1507). Nomenat protonotari reial l’any 1461, esdevingué un fidel reialista i dugué a terme missions difícils prop de les autoritats del Principat. Obtingué de Joan II de Catalunya que perdonés els maonesos que s’havien associat a la revolta dels catalans. Es distingí per la seva rectitud. Inicià les sessions del parlament sard (1497-1511).
- Ramon Dusai i Durall (Barcelona, segle XV) Canonge i vicari general de Barcelona i bon orador.
Durall i d’Aguilar, Galceran
(Barcelona, segle XVI – després 1586)
Poeta. Fill de Galceran Durall i de Malla. El 1575 fou nomenat canonge de Barcelona.
És conegut per un minuciós quadern de notes, en què, a manera de dietari, dóna una clara visió de la burgesia barcelonina del Renaixement, i en què intercala composicions mètriques, especialment sonets, poemes religiosos en que imita Ausiàs Marc, i també altres composicions de metre curt i de caire popular, de més qualitat poètica.
Dou i de Siscar, Francesc de
(Barcelona, 1819 – Mònaco, 1874)
Escriptor i eclesiàstic. Estudià a les universitats de Cervera i de Bolonya.
Professà com a monjo de Montserrat i fou nomenat vicari general i administrador apostòlic de diòcesis estrangeres.
Traduí diversos tractats sobre el protestanisme i la Preparació per a tenir una bona mort (1859), de sant Alfons Maria de Liguori.
Dades dels Països Catalans 