(Itàlia, 1278 – Nàpols, Itàlia, 20 gener 1343)
“el Prudent” Rei de Nàpols i comte de Provença (1309-43).
Pels tractats d’Oloron i de Canfranc fou lliurat en hostatge, amb alguns germans seus, a Alfons II de Catalunya (1288), el qual els retingué fins el 1295.
Robert s’havia casat primerament amb Violant d’Aragó, germana de Jaume II el Just (1297), de la qual tingué Carles, duc de Calàbria.
Li sobrevisqué la segona muller, Sança de Mallorca i el succeí la seva néta Joana I de Nàpols.
(Polònia, segle XII – França ?, segle XII)
Princesa. Filla del duc polonès Ladislau i neboda de l’emperador Frederic Barba-roja.
Es casà en primeres núpcies amb Alfons VII de Castella, que havia restat vidu de Berenguera, filla de Ramon Berenguer III. Un dels fruits d’aquest matrimoni fou Sança, que seria muller d’Alfons I el Cast.
Vídua d’Alfons VII, es casà, en 1161, amb Ramon Berenguer III de Provença, pertanyent al casal de Barcelona. A la mort del seu marit (1166), li havia donat només una filla, Dolça.
Aquesta, que moriria no gaires anys després, no arribaria a exercir els seus drets d’hereva. Alfons I de Catalunya-Aragó es faria càrrec de Provença.
Ricliza es casà, per tercera vegada, amb el comte Ramon V de Tolosa.
(Aragó, 24 abril 1086 – Osca, Aragó, 16 agost 1157)
“el Monjo” Rei d’Aragó i comte de Ribagorça (1134-37). Fill de Sanç III i germà de Pere I i d’Alfons I d’Aragó, el qual morí (1134) sense descendència, després de la derrota de Fraga, i els aragonesos l’elegiren rei.
Restà aviat quasi bé sense autoritat i hagué de fugir a Catalunya. El 1135 Ramon Berenguer IV de Barcelona l’acollí a Besalú i probablement convingué amb ell un pla a seguir.
Vers la fi del mateix any, Ramir, de manera probablement anticanònica, contragué matrimoni amb Agnès de Poitiers, la qual a la fi de l’any següent li donà una filla que rebé el nom de Peronella.
Davant l’amenaça castellana, tant Ramir com els seus sotmesos, cercaren la solució pel cantó oposat: el 1137 fou convingut a Barbastre l’esponsalici de Peronella amb Ramon Berenguer IV i el traspàs de la sobirania al comte barceloní; el mateix any els veïns d’Osca juraren fidelitat a aquest; Ramir declarà nul·les les donacions fetes per ell sense consentiment del comte; i el rei traspassà a Ramon Berenguer tots els drets i prerrogatives que havia retingut, conservant, però, el títol de rei.
Després d’això es retirà al priorat de Sant Pere el Vell (Osca), on visqué encara vint anys. Poc abans de morir reprengué l’hàbit benedictí.
(Aragó, 1068 ? – Vall d’Aran, 28 setembre 1104)
Rei d’Aragó i Pamplona (1094-1104). Fill del rei Sanç III Ramires d’Aragó (Sanç V de Pamplona) i d’una filla del comte Ermengol III d’Urgell, probablement anomenada Elisabet. El seu pare el féu rei de Ribagorça i Sobrarb el 1085.
Tingué amistat amb el Cid, al qual ajudà en la campanya contra València, però no pogué ajudar-lo quan aquest s’enfrontà amb els almoràvits a Quart (1094), però s’entrevistà amb ell entre Montornès i Borriana.
Posseïa un petit territori al voltant de Culla (Alt Maestrat), que poc després comprengué Castelló de la Plana i Mont-roig i més tard Orpesa, i degué perdre-ho després del 1103 sota l’empenta almoràvit.
El 1097 acompanyà el Cid fins a Benicadell. Prengué Calassanç el 1098 i Barbastre el 1100 i hi traslladà la seu episcopal de Roda.
Fou succeït pel seu germà consanguini Alfons I el Bataller.
(Perpinyà, 25 juliol 1374 – Càller, Sardenya, 25 juliol 1409)
“el Jove” Rei de Sicília (1390-1409). Fill del rei Martí I de Catalunya-Aragó, dit l’Humà, i de Maria de Luna, dugué els títols de comte de Xèrica i de Luna.
El 1390 es casà, després de la dispensa papal de parentiu prèvia, amb la reina Maria I de Sicília, i partí del port Fangós (Tortosa) amb una esquadra de cent vaixells i uns dos mil guerrers per recuperar Sicília, en revolta. Després d’una breu lluita, prengueren Palerm i s’adreçaren a Catània, i semblà que la pacificació de l’illa era un fet.
L’any següent, però, una revolta general deixà reduït el territori fidel a Messina, Siracusa, els castells de Catània, Agosta i Termini, Licata i Castrogiovanni. Fou socorregut llavors pel vescomte Bernat IV de Cabrera amb un miler de combatents i, més tard, per Pere Maça amb vint-i-cinc galeres, el qual prengué Marsala i atenyé Catània quan alguns messinesos s’enduien pres a traïció l’infant Martí, que fou alliberat; la major part de l’illa fou reduïda el 1394.
Esdevingut el seu pare rei de Catalunya-Aragó, restà sol a Sicília auxiliat per Guillem Ramon de Montcada, comte d’Agosta, el cardenal de Catània Pere Serra i Francesc Sagarriga com a consellers, i hagué de fer cara, fins el 1403, a diverses revoltes i dissensions, tant de sicilians com de catalans.
Vidu (1398) i hereu universal de la seva muller, per tal com no tenia cap fill viu, es casà el 1402, amb dispensa papal, amb Blanca de Navarra.
El 1405 féu un breu viatge a Barcelona, visità Sardenya, Còrsega i Provença, i deixà la seva muller a Sicília com a vicària, governadora i administradora. Féu una expedició al nord d’Àfrica i recuperà Gerba.
Poc temps després, el 1408, intentà de reduir Sardenya amb catorze vaixells i cinc-cents combatents i un fort exèrcit que li envià el seu pare, i aconseguiren la famosa victòria de Sanluri.
Havent tornat a Càller, hi emmalaltí, segons sembla de pesta, i hi morí. Deixà només dos fills, il·legítims, de dues donzelles cataneses, Tarsia Rizzari i Agatuzza de Pesci: Frederic, a qui deixà el comtat de Luna, i Violant, respectivament.
Deixà hereu universal el seu pare Martí I l’Humà.
(Catània, Itàlia, 2 juliol 1363 – Lentini, Itàlia, 25 maig 1401)
Reina de Sicília (1377-1401). Única filla de Frederic III i de Constança d’Aragó i néta per part de mare de Pere III de Catalunya-Aragó.
Succeí el seu pare, bé que el govern fou exercit pel seu tutor i vicari general de l’illa, Artal d’Alagó, al qual s’uniren aviat tres vicaris més.
El projectat matrimoni de Maria amb el duc Joan Galeàs I de Milà, negociat secretament pel tutor el 1378, provocà una crisi i el rapte de la reina per Guillem Ramon de Montcada, comte d’Agosta, del partit català, que la lliurà a les tropes catalanes enviades pel rei Pere el 1380, les quals la custodiaren, primer a Sicília i després a Sardenya (1382), fins que fou portada a Catalunya, el 1384.
Fracassat el projecte de casar-la amb l’infant Joan, per la tenaç oposició d’aquest, el rei Pere la destinà al seu nét Martí, fill de l’infant Martí. El tracte es clogué el 1386, però el matrimoni no s’efectuà, a causa de la poca edat del nuvi, fins el 1392, poc abans de la partença de l’estol reunit per l’infant Martí per reinstaurar la nora i el fill a Sicília (1392).
Tingué només un fill, Pere, mort petit (1400), per la qual cosa deixà hereu del regne el seu marit.
(Còrdova, Andalusia, 29 juny 1482 – Lisboa, Portugal, 7 març 1517)
(o Maria d’Aragó) Reina de Portugal. Filla de Ferran II el Catòlic i d’Isabel I de Castella.
De primer cunyada i després segona muller del rei Manuel I de Portugal, amb el qual es casà a Alcácer do Sal el 30 d’octubre de 1500.
Tingué deu fills, entre els quals el rei Joan III de Portugal, Isabel, muller de l’emperador Carles V, i el cardenal Enric, que regnà a Portugal després de la mort del rei Sebastià I.
Molt religiosa, aconseguí el perdó dels lisboetes, castigats per la gran matança de jueus del 1506.
(Catalunya-Aragó, 24 febrer 1403 – Villacastín, Castella, 18 febrer 1445)
Reina de Castella. Era filla de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque, de qui heretà la senyoria de Montalbán.
Fou casada (1420), a Àvila, amb el seu cosí germà Joan II de Castella; les esponsàlies, però, s’havien celebrat el 1418, a Medina del Campo. Intervingué poc en la política.
Fou mare d’Enric VI de Castella. Fou sepultada al monestir de Guadalupe.
(Illes Balears, 1076 – 1231)
Taifa independent. Comprenia la totalitat de l’arxipèlag de les Balears, constituïda com a conseqüència de la derrota dels Banū Mugāhid de Dénia (que també governaven Mallorca) per part del rei de Saragossa al-Muqtādir.
El valí de Mallorca, aleshores ‘Abd Allāh al Murtada, se n’autoanomenà emir. En temps del seu successor, Mubāšir Nāsir al-Dawla, fou signat l’acord de Sant Feliu de Guíxols entre Ramon Berenguer III i l’arquebisbe Pere, representant de Pisa, que originà la croada pisano-catalana (1114-15) contra les Illes. L’èxit cristià comportà, tanmateix, l’annexió de les Balears a l’imperi almoràvit.
Un segon període independent s’inicià posteriorment, el 1158, amb l’entronització almohade a la península Ibèrica, i perdurà fins el 1203.
Mallorca, seu i refugi de la causa almoràvit andalusina, fou governada per la dinastia dels Banū Ganiya, l’últim dels quals, ‘Abd Allāh ibn Ishāq ibn Gāniya, la perdé definitivament enfront del califa al-Nāsir.
El 1229 començà la conquesta de Mallorca per part de Jaume I de Catalunya.
(Illes Balears, 1276 – 1349)
Territori que comprenia Mallorca, Eivissa, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la senyoria de Montpeller i altres territoris occitans, i poc més tard també Menorca.
La conquesta de Mallorca, el 1229, afegí un nou territori a la corona catalano-aragonesa sota Jaume I el Conqueridor. En el seu testament, atorgat el 21 d’agost de 1262 i confirmat deu anys després, deixà al seu segon fill, Jaume, el regne de Mallorca.
El primogènit, Pere II, considerà excessives les donacions fetes al seu germà. Després de la mort de Jaume I, el 1276, a València, Pere II de Catalunya-Aragó arrencà del seu germà Jaume II una concòrdia (1279) per la qual aquest es reconeixia feudatari del rei de Catalunya-Aragó per a si i per als seus successors. Es comprometé a acudir cada any a les corts de Catalunya, a fer observar els Usatges de Barcelona dins el Rosselló i la Cerdanya i a no batre moneda pròpia ni admetre’n d’altra, en els seus dominis, que la de Barcelona.
Després de la conquesta de Sicília, el papa Martí IV excomunicà Pere II i donà la investidura del seu regne a Carles de Valois, fill del rei de França. Malgrat el pacte del 1279, Jaume II no acudí en ajut del seu germà, ans al contrari, s’alià amb el rei de França. El rei de Catalunya-Aragó s’apoderà dels dos fills de Jaume II de Mallorca i els tingué presoners a Torroella de Montgrí, i Jaume mateix hagué d’escapar de Perpinyà per unes clavegueres.
El rei de Mallorca autoritzà el pas dels francesos per les seves terres per a la invasió de Catalunya (croada contra Catalunya). Però, al coll de Panissars, l’exèrcit francès fou destrossat per Pere II (1285). Aquest, que estava malalt, preparà una expedició, a càrrec del seu fill primogènit, Alfons, per castigar el rei de Mallorca. Pere II morí poc després, però Alfons II, el seu fill i successor, continuà el projecte d’invasió.
El 19 de novembre de 1285 Palma de Mallorca es rendí sense combat. Poc després, no sense resistència, caigueren els castells d’Alaró, de Pollença i de Santueri. Eivissa seguí la mateixa sort. L’illa de Menorca encara era en mans dels sarraïns feudataris del rei de Mallorca; i, per impedir que Jaume II pogués anar-hi i intentar, des de Menorca, l’assalt a Mallorca, Alfons II de Catalunya-Aragó preparà una expedició, que arribà a Maó i prengué l’illa, després de derrotar l’exèrcit musulmà.
Jaume II de Mallorca intentà diverses incursions a Catalunya; totes fracassaren. L’aliança del rei de Mallorca amb el papa i amb França no fou reconeguda pel tractat de Tarascó (1291), car la senyoria de Mallorca fou atribuïda al rei de Catalunya-Aragó. Després del tractat d’Anagni, però, i de noves negociacions, el regne de Mallorca fou tornat a Jaume II (1298), amb la condició de reconèixer-se feudatari del rei de Catalunya-Aragó.
Jaume II morí el 29 de maig de 1311. El seu primogènit renuncià a la corona de Mallorca i es féu franciscà. El segon fill, Sanç, fou designat rei, i després de la coronació, a Mallorca, passà a Barcelona per a l’homenatge a Jaume II de Catalunya-Aragó.
França continuà la seva política procurant l’enemistat entre Mallorca i Catalunya-Aragó; però Sanç I, amb prudència, desbaratà aquesta tàctica; el 1321 ajudà el rei de Catalunya-Aragó amb un estol de més de vint galeres, a les ordres de l’almirall Hug Totzo, per a la conquesta de Sardenya.
Jaume II de Catalunya-Aragó, agraït, dispensà el rei de Mallorca de la visita anual de vassallatge per tota la vida, i posà, en suport seu, tot el pes de la seva força diplomàtica enfront del rei de França, que volia apoderar-se de Montpeller, pertanyent a Sanç de Mallorca.
Aquest no tenia fills, i Jaume II de Catalunya-Aragó confiava que la successió a la corona de Mallorca resoldria, d’una manera incruenta, el problema creat per Jaume I, en separar aquest regne de la corona catalano-aragonesa. Però el rei de Mallorca designà hereu un seu nebot, Jaume, fill d’un germà, Ferran, príncep de Morea. El rei de Catalunya-Aragó estigué a punt de declarar-li la guerra, el 1319, però la intervenció del papa ho evità.
Mort Sanç I el 1324, a Formiguera, el successor, Jaume III, que només tenia deu anys, regnà sota la tutela d’un altre oncle seu, Felip, fins el 1328. El rei de Catalunya-Aragó intentà la conquesta de Mallorca per les armes, però Roma ho tornà a evitar.
El litigi dinàstic fou posat en mans de juristes eminents, que proclamaren els drets de Jaume III de Mallorca. Fou arranjat el seu matrimoni amb Constança d’Aragó, filla del futur Alfons III. El 1327 Jaume de Mallorca i el seu oncle regent, Felip, reconegueren el vassallatge de Jaume II de Catalunya-Aragó, i dos anys més tard (1329) Jaume III de Mallorca es presentà davant el seu sogre Alfons el Benigne com a vassall.
El 1336 Pere III el Cerimoniós pujà al tron com a rei de Catalunya-Aragó, i exigí el reconeixement feudal de Jaume de Mallorca, a Barcelona. D’altra banda, el rei de França tornà a plantejar el problema de Montpeller. Jaume demanà ajut al rei de Catalunya-Aragó, que, per part seva, tenia la intenció d’apoderar-se del regne de Mallorca, i l’entretingué amb defugis i dilacions.
Els dos cunyats, de caràcter impetuós, toparen. Pere III acusà el de Mallorca de diversos crims (entre altres, de batre moneda pròpia), començà un procés contra Jaume III, el declarà culpable de rebel·lió i armà un estol, que passà a Mallorca el 18 de maig de 1343 i s’apoderà de l’illa ràpidament. L’any següent atacà el Rosselló, Menorca i Eivissa, i els prengué.
Jaume III s’escapà, anà a França i, amb l’ajuda de Felip IV, atacà els comtats de Conflent i Cerdanya, sense resultat, davant les forces de Pere III. Poc després vengué Montpeller al rei de França, per 120.000 tàlers d’or, que havia de rebre en tres pagaments. Cobrat el primer, organitzà un estol i contractà mercenaris per a una expedició a Mallorca, per recuperar el regne. Fou derrotat i mort a la batalla de Llucmajor (1349).
El fill de Jaume III s’intitulà rei de Mallorca (Jaume IV de Mallorca), i no renuncià a la corona; però aquest regne restà definitivament unit a la corona de Catalunya-Aragó.
No tingué corts pròpies, car, essent els seus sobirans vassalls de Catalunya-Aragó, assistiren a les corts generals de Catalunya. Durant el compromís de Casp, els seus síndics no intervingueren en la designació del nou rei.
La residència normal dels reis de Mallorca era a Perpinyà, capital del Rosselló, o a Palma de Mallorca, on tenien el Palau Reial.
Jaume III féu redactar, el 1337, les famoses Lleis palatines, monument jurídic que regulava les coses referents a la casa reial i als oficials majors de la cort (canceller, camarlenc, majordom i mestre racional), i també les funcions de tots els subalterns.
Dades dels Països Catalans 