Arxiu d'etiquetes: regne Nàpols

Carles I de Nàpols

(París, França, 21 març 1226 – Foggia, Itàlia, 7 gener 1285)

(o Carles d’AnjouRei de Sicília (1266-82) i de Nàpols (1266-85). Fill de Lluís VIII de França.

Proposat pels papes a fi d’oposar-lo als descendents de Frederic II de Sicília, rebé a Roma (1265) la investidura del regne. Inicià la campanya militar de conquesta ajudat per les finances papals i pels güelfs; fou decisiva la batalla de Benevent (1266), en que morí el rei Manfred de Sicília. Anihilà la reacció a favor del nét de Frederic II, Conradí, el qual ell executà després de derrotar-lo a Tagliacozzo (1268).

La insurrecció de Sicília fou motivada per les seves exaccions, la intromissió abusiva de francesos en el govern i l’administració i el trasllat de la cort de Palerm a Nàpols. El 30 març 1282 s’inicià a Palerm les Vespres Sicilianes, la revolta que donà la corona de Sicília a Pere II de Catalunya, a l’arribada del qual Carles abandonà el setge de Messina.

Després del fracassat desafiament de Bordeus, deixà Sicília confiada al seu primogènit, Carles de Salern, el qual sofrí una sèrie de derrotes navals.

Aconseguí d’oposar Carles I de Valois a Pere II, però morí abans de començar la Croada contra Catalunya.

Cardona-Anglesola i de Requesens, Ferran de

(Nàpols, Itàlia, 20 novembre 1521 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 13 setembre 1571)

Segon duc de Somma i gran almirall de Nàpols. Fill del virrei de Nàpols, Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens, i de la comtessa de Palamós, Isabel de Requesens.

Casat a Baena el 1539 amb Beatriz Fernández de Córdoba i Figueroa (coneguda per Beatriz de Figueroa), néta de Gonzalo Fernández de Córdoba, residí habitualment a Barcelona, on esdevingué un dels personatges més influents de la ciutat.

Afeccionat a la literatura i a la filosofia i admirador d’Ausiàs Marc, intervingué en la compilació dels manuscrits de les obres d’aquest poeta, copiats el 1541 i el 1542, i en costejà les edicions barcelonines. A ell dedicà l’editor Claudi Bornat la seva edició del 1560 de les Obres del valerós cavaller i elegantíssim poeta Ausiàs March.

Joan Boscà dedicà a la seva muller, la duquesa -que havia restat fidel a la seva formació italiana-, els seus Sonetos y canciones a la manera de los italianos, així com també el monjo de Montserrat Pedro de Chaves li endreçà el seu Libro de la vida y conversión de Santa Magdalena (1549).

A la cort de 1563-64 centrà l’animadversió d’una bona part de la noblesa catalana contra el lloctinent García Álvarez de Toledo.

Blois, tractat de -1505-

(Blois, França, 12 octubre 1505)

Acord entre Ferran II de Catalunya i Lluís XII de França.

El rei Ferran pactà el seu matrimoni amb Germana de Foix, neboda del rei francès, el qual renuncià en ella els drets que tenia sobre el tron de Nàpols si tenia descendència d’aquest matrimoni, i en cas contrari els drets havien de tornar a França.

També es comprometé el rei català a pagar 500.000 ducats en deu anys en concepte de despeses fetes pels francesos a la guerra de Nàpols, i a restituir els béns confiscats als barons napolitans del partit angeví.

Ferran II no complí les estipulacions polítiques del tractat, i el papa Juli II el dispensà del compromís en ésser constituïda la lliga de Cambrai (1508).

Arbert, Joan

(Catalunya, segle XIII)

Còmit de l’estol de Roger de Lloria. Enviat per aquest, comandà una barca armada catalana que entrà el 5 de juny de 1283 al golf de Nàpols, en una difícil missió de reconeixement i provocació. Arribà ben a prop de la flota angevina ancorada al port de la ciutat.

El resultat d’aquest servei fou la sortida dels angevins i la topada terrible amb l’esquadra catalana, no gaire allunyada, que obtingué aquell dia la gran victòria anomenada del golf de Nàpols, a la qual caigué presoner el príncep de Salern.

Ferran II de Catalunya

(Sos, Aragó, 10 maig 1452 – Madrigalejo, Extremadura, 23 gener 1516)

el Catòlic”  Rei de Catalunya-Aragó (1479-1516), de Castella (1474-1504), de Sicília (1458-1516) i de Nàpols (1504-16). Fill de Joan II de Catalunya i de Joana Enríquez. La seva infantesa transcorregué en mig de greus dificultats, a causa del conflicte entaulat entre el seu pare i les classes privilegiades catalanes (Guerra contra Joan II, 1462-72).

Reconegut hereu de la corona aragonesa, en morir el príncep de Viana (1461), i lloctinent general de Catalunya. L’any 1469 contragué matrimoni a Valladolid amb la princesa Isabel de Castella, germana d’Enric IV. Aquest matrimoni provocà la guerra civil castellana (1475-79) entre els partidaris d’Isabel i els de Joana la Beltraneja en morir Enric IV de Castella (1474).

Ferran, proclamat corregent de Castella en l’arbitratge de Segòvia (1475), participà activament en la direcció militar de la contesa. El 1479, havent acabat la guerra (pau d’Alcaçovas), Ferran succeí al seu pare en les possessions de la corona catalano-aragonesa. Fou a partir d’aquest any que s’inicià el regnat efectiu d’ambdós monarques. Ferran col·laborà activament amb Isabel en tots els assumptes referents a Castella i s’encarregà personalment dels de política exterior i dels de Catalunya-Aragó. Després de dictar les primeres mesures d’ordre intern, els Reis Catòlics emprengueren la conquesta del regne de Granada (1481-92), les dificultats d’aquesta guerra de setge palesaren les qualitats de Ferran com a militar i com a diplomàtic.

El prestigi que donà als monarques la conquesta del darrer reducte de l’Espanya musulmana afavorí l’enfortiment de l’autoritat reial, sobretot davant la noblesa. L’aristocràcia castellana quedà exclosa dels alts càrrecs polítics, però li fou confirmat el seu poder econòmic i social. Mitjançant la sentència arbitral de Guadalupe (1486), Ferran aconseguí de restablir la pau al camp català i promulgà una sèrie de mesures tendents a facilitar la recuperació econòmica del Principat, donant llibertat als remences. Envigorí els organismes institucionals i mantingué la totalitat del sistema polític tradicional, que dificultava la concentració del poder en mans del monarca (Constitució d’Observança, 1481). Modificà la Generalitat i el Consell de Cent, per recomanació de Jaume Destorrent, i instituí el règim d’insaculació, que burocratitzava aquestes institucions.

L’absentisme reial a Catalunya s’anà accentuant i donà lloc a la consolidació del càrrec de lloctinent general o virrei i de la Reial Audiència, tribunal de justícia reorganitzat per les Corts del 1493, que actuà, com a consell de govern del lloctinent, al costat del Consell d’Aragó, creat el 1494. Ferran féu costat al programa religiós de la seva muller (reforma dels ordes religiosos, introducció de la inquisició el 1478), programa que assentà les bases ideològiques de l’Espanya moderna en acceptar l’esperit de croada i l’exclusivisme religiós (expulsió dels jueus el 1492 i conversió forçosa dels moriscs el 1503) com a fonts inspiradores de la seva política. L’establiment de l’inquisició a la corona catalano-aragonesa (1484) provocà les protestes dels consellers de Barcelona, que hi veien una vulneració de les Constitucions sobre l’administració de justícia.

Ferran, des del 1492, centrà la seva activitat en la continuació de la tradicional expansió de Catalunya-Aragó cap a Itàlia i cap al nord d’Àfrica. Pel tractat de Barcelona (1493) aconseguí recuperar el Rosselló i la Cerdanya, i, per tal d’oposar-se a l’intent francès d’ocupar Nàpols, organitzà la Lliga Santa (1495), que fou el seu primer gran èxit diplomàtic. Els èxits militars i l’astúcia diplomàtica permeteren d’expulsar la dinastia regnant a Nàpols i els francesos (1504), amb la qual cosa el regne s’afegí a les possessions espanyoles.

Amb la seva política matrimonial Ferran II aconseguí d’integrar Castella a Europa (matrimoni de les seves filles Elisabet i Maria amb reis portuguesos; de Joan, amb Margarida d’Àustria; de Joana, amb Felip el Bell, i de Caterina, amb Artur d’Anglaterra) i d’isolar definitivament França, que fracassà en els seus intents reiterats de restablir l’hegemonia a la península italiana. Ferran aprofità aquests conflictes per dur a terme l’ocupació de Navarra (1512), que quedà integrada a Castella. Al nord d’Àfrica preconitzà una política d’ocupació limitada del litoral (conquesta de Melilla, el 1497, i de Mazalquivir, el 1505). El descobriment d’Amèrica i la ràpida ocupació i exploració de les terres americanes enfortiren la posició internacional d’Espanya.

En morir Isabel (1504), fou nomenat regent de Castella, però l’oposició d’una part de la noblesa, unida al voltant de Felip el Bell, en qui recaigué l’herència dels regnes, decidí Ferran a casar-se amb Germana de Foix (1505), amb l’esperança que li donés un hereu per a la corona catalano-aragonesa; tingué un fill, Joan, però morí aviat (1509). En morir Felip el Bell (1506), acceptà de nou la regència de Castella, però, de fet, deixà els assumptes castellans a mans de Cisneros, mentre que ell s’ocupà essencialment de les qüestions d’Itàlia, on tingué, en Gonzalo Fernández de Córdoba el Gran Capitán, el seu principal ajut per a tots els seus problemes militars.

En el testament deixà totes les seves possessions al seu nét Carles V, i, mentre no arribés, nomenà Alonso d’Aragó regent dels seus estats catalano-aragonesos, i Cisneros regent del regne de Castella.