(Vinaròs, Baix Maestrat, 15 novembre 1808 – Madrid, 26 març 1880)
Publicista i financer. Defensà les doctrines proteccionistes. Figurà entre els impulsors del ferrocarril Barcelona–Mataró, el primer del país.
Dirigí, des de la seva fundació el 1849, el periòdic “El Bien Público” i fundà la revista “La Razón Española”.
(València, 23 novembre 1917 – 22 desembre 1975)
Publicista. Desenvolupà una gran activitat de promoció de la llengua i la cultura catalanes.
Col·laborà en la instal·lació de llibreries dedicades a temes autòctons, com ara Can Boïls, Concret, 3 i 4, i en la distribuïdora Brot. Fou editor i director de la revista “Gorg”.
Publicà En defensa del regionalismo (proceso a la revista Gorg) (1976), Els xiquets i la circulació (1971) i, juntament amb Maria Àngels Martínez Castells, València (1970).
(Ciutadella, Menorca, 14 juny 1819 – Palma de Mallorca, 6 juliol 1896)
Historiador, escriptor i publicista. Educat als jesuïtes, passà quasi tota la seva vida a Mallorca. Fou arxiver de l’Arxiu Històric de Mallorca, membre de l’Acadèmia de la Història i secretari general de l’Acadèmia de Belles Arts de les Balears. Fundà el setmanari “La Palma” (1840), que inicià el renaixement literari a Mallorca.
A Madrid, on va estudiar teologia, s’afilià al partit monàrquic religiós, en el qual conegué el seu amic Jaume Balmes; però va allunyar-se’n quan el moviment fou condemnat per l’Església; això no obstant, continuà col·laborant a publicacions de la mateixa ideologia. Dirigí “El Conciliador” i col·laborà a “El Catòlic”, “Heraldo”, “Revista de Madrid” i “El Pensamiento de la Nación”.
Redactà els volums d’Aragó, Castella, Astúries, Lleó i les Illes Balears de Bellezas y recuerdos de España, estudi topogràfic, arqueològic i històric de les regions espanyoles, i diverses obres històriques com Forenses y ciudadanos: historia de las discusiones civiles de Mallorca en el siglo XV (1847). Escriví també assaig, exercicis de pietat, novel·les, drames i poesia, i traduí Shakespeare.
(Elx, Baix Vinalopó, 10 abril 1858 – 8 gener 1934)
Arqueòleg i publicista. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i cursà estudis d’arxiver bibliotecari i d’antiquari.
Cronista d’Elx, fou membre de l’Acadèmia i de l’Institut Arqueològic de Berlín. El 1890 fou nomenat president de l’Arqueològica Il·licitana. Col·laborà a “Las Provincias” de València i a la “Revista de Arquitectura” de Barcelona.
Publicà, entre altres obres, la Historia de Elche (1895) i l’Estudio acerca de la Institución del Riego de Elche y origen de sus aguas (1914).
(Almussafes, Ribera Baixa, 8 desembre 1876 – Madrid, 4 desembre 1949)
Publicista i polític. Catedràtic d’economia política a Valladolid i a Madrid.
Publicà cròniques i comentaris sobre l’Amèrica Llatina, com Impresiones de la América española (1915), i estudis de tema polític i econòmic, com El imperialismo y la guerra europea (1915).
D’ideologia conservadora, col·laborà amb la Dictadura de Primo de Rivera i fou el primer delegat de premsa del govern del general Franco en esclatar la guerra civil.
(Palma de Mallorca, 20 gener 1893 – 4 juny 1946)
Pintor, crític d’art i publicista. Fill de Bartomeu Ferrà i Perelló, i germà de Miquel Ramon. Conreà la interpretació noucentista del paisatge, suau, delicat i amable.
Pintà sobretot els paisatges de Valldemossa i Galilea. En una sèrie d’aquarel·les reconstruí les muralles de Palma de Mallorca.
Publicà crítiques en diverses publicacions de l’illa, que signà sovint amb el pseudònim Aidon. Publicà una Guia de Mallorca (1929), Chopin i George Sand a la cartoixa de Valldemossa (1930) i El archiduque errante Luis Salvador de Austria (1948).
(Inca, Mallorca, 1866 – 1953)
Publicista, poeta i impressor. Fundà el Círculo de Obreros Católicos (1900).
Dedicà especial atenció a les publicacions en català i creà diversos setmanaris (“Ca Nostra”, 1907-29; “La Veu d’Inca”, 1915-19).
Els seus llibres de versos, A flors de roella (1922), A la Mare de Déu de Lluc (1936), expressen els aires populars, la seva fe religiosa i la influència del paisatge.
(Castelló de la Plana, 13 febrer 1908 – 9 agost 1979)
Arxiver i publicista. Dirigí el “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura”, la revista “Penyagolosa” i el Museu de Belles Arts de Castelló, del qual ha publicat un inventari del seu fons.
També és autor de les monografies Artistas y artesanos del siglo XVIII en la villa de Castellón (1946), Peñíscola (1957), Missatge (1964) i Aportación documental a la historia de la Real fábrica de loza fina (1980).
(Canet de Mar, Maresme, 29 juny 1840 – Vilassar de Mar, Maresme, 28 abril 1899)
Notari i publicista. Fou notari de l’Espluga de Francolí (1870-78) i de Vilassar de Mar.
Formà part de la junta permanent de la Unió Catalanista (1897-99).
Col·laborador actiu de la premsa catalana del seu temps.
(Santa Cirga, Manacor, Mallorca, 2 febrer 1862 – Palma de Mallorca, 8 gener 1932)
Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista. Estudià al seminari de Palma on va llicenciar-se en dret canònic. Arribà a vicari general del bisbat. Col·laborà amb articles literaris i polèmics a diaris tradicionalistes. Va dedicar-se, des de jove, a recollir llegendes de tradició oral, usos i costums mallorquines.
El 1885 publicà el seu primer llibre, Les cantarelles, amb el pseudònim de Jordi des Recó, al qual van seguir les Rondayes mallorquines (1896), col·lecció de contes de l’illa que aparegueren en tres volums i seguiren fins a vint-i-quatre i tingueren i tenen un gran èxit popular. Després del seu viatge a Catalunya, va donar a conèixer La lletra de convit (1901), en la qual exposava els propòsits i el mètode per fer el Diccionari de la Llengua Catalana, i inicià un recorregut per tots els països de llengua catalana en recerca de material.
Amb la publicació del “Bolletí del Diccionari” (1901-36) va contribuir als treballs de filologia romànica, especialment de dialectologia catalana, i orientat pel filòleg alemany Schädel començà l’elaboració del Diccionari i organitzà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el qual fou president de la secció filològico-literària.
El primer fascicle del Diccionari va aparèixer l’any 1926 sota el títol de Diccionari Català-Valencià-Balear, acabat per Francesc de Borja Moll en deu volums.
Autor també de les biografies de Quadrado (1919) i Ramon Llull (1924) i d’un treball de dialectologia Refutación de las doctrinas filológicas del señor Menéndez Pidal (1903), fou un ardent defensor de la Solidaritat Catalana.
Nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), en fou elegit president. Se’n separà, però, el 1918 per picabaralles personals i problemes de criteri lingüístic en relació amb les Normes. Tanmateix, s’hi reconcilià el 1928.
Dades dels Països Catalans 