(Banyoles, Pla de l’Estany, 10 maig 1942 – )
Arquitecte. Es formà a l’escola de Barcelona, on fou professor de projectes. També ha estat professor invitat a l’escola d’arquitectura de Lausana.
Entre les seves obres sobresurten l’edifici Frègoli a Barcelona (1975, premi FAD), un centre d’assistència sanitària a Molins de Rei (1982, en col·laboració amb J.M. Gil) i el velòdrom de Barcelona (1983, en col·laboració amb Francesc Rius; premi FAD).
(Barcelona, 25 febrer 1889 – 8 desembre 1963)
Professor de trompa. Ensenyà a l’Escola Municipal de Música (1914) i al Liceu (1919) de Barcelona.
Formà part de diverses orquestres, entre les quals de l’Orquestra Municipal de Barcelona, de la qual fou sots-director des del 1943. Fou, també, un dels fundadors del sextet Granados.
(Barcelona, 25 gener 1869 – 11 febrer 1911)
Soprano. Filla de Teodor Bonaplata i Sistachs.
Debutà a Milà amb l’Aïda de Verdi, i després actuà amb èxit a diversos països d’Europa (Barcelona, 1890), i d’Amèrica.
El 1904 es retirà i es dedicà a l’ensenyament del cant.
La seva filla Carme Bau i Bonaplata, fou també cantant.
(Barcelona, 6 maig 1937 – 30 març 2021)
Ceramista. Després d’estudiar a l’Escola Massana, es traslladà a Anglaterra i al Japó.
Professora a l’Escola Massana, ha estat invitada per a ensenyar a Mèxic (1976-77), a Nova York (1979) i a Bohèmia (1980). Col·laborà amb Jordi Aguadé i féu la primera exposició el 1968.
Es caracteritzà per les seves peces al torn, de formes molt depurades, bé que també ha realitzat obres de caire escultòric, fruit de la lliure inspiració.
(Sant Celoni, Vallès Oriental, 28 octubre 1949 – )
Naturalista i geògraf. Es doctorà en geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona (2001). Professor titular del departament de geografia i de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB, ha estat director del Museu Monogràfic del Montseny i assessor del Centre de Biodiversitat d’Andorra i del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible.
Bon coneixedor del massís del Montseny i el seu entorn i divulgador de temes ambientals, és autor, entre altres obres, d’Els arbres de la regió del Montseny (1988), Hivern al Montseny: diari d’un naturalista (1992), Medi ambient: una crisi civilitzadora (1998), Canvi ambiental al Montseny (2002), El canvi global (2002) i Boscos de Catalunya. Història i actualitat del món forestal (2003). Ha publicat articles científics a revistes especialitzades de geografia i ecologia.
Ha estat guardonat amb els premis Pau Vila (1988), el d’Actuació Cívica Catalana (1991), el Global 500 (1995), la Creu de Sant Jordi (1999), el Serra d’Or a la millor obra científica (2003), pel llibre El Montseny. Cinquanta anys d’evolució dels paisatges (2002) i el de Medi Ambient de l’IEC (2005).
(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 28 desembre 1884 – Barcelona, 18 desembre 1965)
Enginyer tèxtil i musicòleg. Professor (1912) a l’escola d’Enginyers Tèxtils de Terrassa.
Es dedicà a la investigació, fundà i dirigí (1908) el Laboratori del Condicionament Terrassenc i registrà diverses patents (entre elles el dinamòmetre continu).
Autor de nombroses obres de l’especialitat: Problemes de tecnologia tèxtil, Tisaje mecánico, Materias téxtiles, etc.
Fou, d’altra banda, el fundador de les Joventuts Musicals de Terrassa i publicà Comentarios y poemas musicales (1947) i una Teoría física de la música (1948).
Fou el pare d’Eduard Blanxart i Pàmies.
(Barcelona, 6 agost 1883 – 3 octubre 1962)
Erudit i jesuïta. Professor d’història a les institucions de l’orde a Saragossa, Palma de Mallorca, València i Barcelona, i a la Universitat Lul·liana.
Va publicar els catàlegs de documentació jesuística catalana guardats als arxius de la Corona d’Aragó, del Regne de València i del Histórico Nacional (1943-44), i Notes sobre la popularitat de Sant Francesc Xavier a Catalunya (1931).
(Tortosa, Baix Ebre, 1642 – Reus, Baix Camp, 10 agost 1718)
Cronista. Religiós carmelità descalç (1661), fou professor de filosofia (1669) al col·legi carmelità de Lleida, del qual també fou rector (1676-79 i 1688-91), provincial de Catalunya (1658-88) i prior del convent de Barcelona.
És autor d’Annales de los carmelitas descalços de la provincia de San Joseph en el Principado de Cataluña (manuscrit), única font d’informació sobre la història de l’orde a Catalunya del 1586 al 1707.
(Girona, 28 juny 1954 – )
Economista i política. Doctora en economia per la Universitat de Barcelona, fou deixeble de Fabià Estapé i impartí classes en l’esmentada universitat.
Els anys 1980 treballà al departament d’indústria de la Generalitat de Catalunya, on s’encarregà del Centre de Desenvolupament Empresarial i presidí el Consorci de Promoció Comercial de Catalunya. L’any 1990 s’incorporà al Banc de Sabadell com a secretària general tècnica.
El 1997 fou nomenada directora general de Retevisión, càrrec que exercí fins al seu nomenament (2000) com a ministra de ciència i tecnologia del govern presidit per J. M. Aznar.
(Barcelona, 5 març 1945 – )
Pianista i compositor. Estudià al Conservatori Superior de Música de Barcelona i amplià estudis a París i a Anvers (Bèlgica).
Amb un repertori molt extens (des del barroc fins als autors contemporanis), ha actuat per tot Europa, sovint amb el violinista Gonçal Comellas i el violoncel·lista Radu Aldulescu.
Com a compositor cal assenyalar Seguit (1972), Música 17 (1974), Joc de cadires (1980) i Concert per a piano i orquestra. Ha exercit també com a director d’orquestra i rebé el primer premi de direcció a Anvers (1979).
Professor del Conservatori de Barcelona (des del 1981).
Dades dels Països Catalans 