(Catalunya, segle XVI)
Humanista. Professor a la Universitat de Barcelona. Company dels humanistes Pere Sunyer, Joan Dorda i Pere Antoni Pi.
Escriví l’obra dramàtica Claudius (1573), segurament exercici escolar, i uns versos llatins d’elogi, publicats a Terra (1574), diàleg escolar de Pere Sunyer.
Fou el pare del bisbe de Barcelona Guillem Caçador.
(Barcelona, 1930 – 26 setembre 2013)
Historiador i arqueòleg. Professor de la Universitat de Barcelona i conservador de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i secretari de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.
És autor d’una tesi doctoral inèdita sobre el domini català a Sardenya i ha publicat Alfons el Cast (1960), Expansió catalana per la Mediterrània (1967) i diversos treballs sobre arqueologia medieval.
(Barcelona, 6 desembre 1882 – 8 juny 1962)
Pianista i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música, de la qual fou professor de piano i sots-director.
Actuà en nombrosos concerts al país i a l’estranger. Dirigí per uns anys l’orquestra de l’Associació Musical.
És autor d’obres pedagògiques: Método de solfeo, Técnica del piano, Pequeños estudios, melódicos, fáciles y progresivos; de cançons i de música de cambra i per a piano (Poblet).
(Girona, 18 febrer 1934 – 13 novembre 2018)
Sacerdot i historiador. Féu estudis d’història eclesiàstica i civil a Roma, Madrid i Barcelona i obtingué el títol de doctor amb una tesi sobre Catalunya i l’Església al segle XVII.
A Girona, compaginà les tasques pastorals amb les de professor al Seminari Menor, després ensenyà a l’Estudi General de Girona i a la Facultat de Teologia de Catalunya. Per dues vegades fou rector del Seminari Major de Girona i, des del 1987, del Seminari Major Interdiocesà, amb seu a Barcelona.
Col·laborà habitualment en revistes pastorals i científiques. Entre els seus assaigs, cal destacar Martí Luter. Valoració actual de la Reforma (1986), premi Carles Rahola 1983.
(Mataró, Maresme, 19 març 1941 – )
Arquitecte. Es graduà l’any 1966 a l’ETSAB, de la qual fou docent a partir del 1968.
El seu camp d’interès se centra en la definició dels continguts tècnics, constructius, d’ús, etc, que han de caracteritzar l’arquitectura pública, àmbit a que pertanyen la majoria dels programes que ha desenvolupat.
Entre les obres realitzades en col·laboració amb Albert de Pineda des de l’any 1991 destaquen l’Hospital del Mar de Barcelona (1988-91, premi FAD), els poliesportius de Pineda de Mar (1989-95) i de Premià de Dalt (1990-93), l’escola primària i institut de Vilassar de Mar (1990-93, premi FAD), la piscina municipal de Granollers (1993-97), l’Escola Superior d’Enginyers de la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona (1994-97) o la biblioteca pública Pompeu Fabra de Mataró (1997-99).
(Catalunya o Balears, vers 1261 – Barcelona, 1313)
Teòleg dominicà. Mestre en teologia a París (1306), fou, successivament professor de teologia al convent de Lleida (1294), definidor del capítol general (1302) i provincial d’Aragó (1309).
És autor d’una traducció del Saltiri en prosa catalana, del qual hi ha un còpia incompleta (salms 1 a 113) al manuscrit de la Biblioteca Colombina de Sevilla que conté la Biblia rimada, i que també li ha estat atrbuïda, així com dos altres saltiris catalans de la Biblioteca Nacional de París (a partir del salm 39).
(Barcelona, 15 febrer 1923 – Santiago de Xile, Xile, 26 maig 2021)
Artista, pintora i gravadora. El 1939 va anar a viure a Xile. Des del 1958 féu estades periòdiques a Barcelona. S’inicià en el gravat al taller “99”.
Ha il·lustrat importants llibres de poesia. Diez odas para diex grabados de Roser Bru, de Pablo Neruda.
Té obres als museus d’art contemporani de Santiago de Xile, Río de Janeiro, Concepción i al Metropolitan de Nova York. Fou professora a la universitat catòlica de Santiago de Xile.
(la Canonja, Tarragonès, 27 juny 1894 – Barcelona, 23 març 1979)
Violinista. Fou pensionat a Brusel·les. S’establí a Londres en 1914, on debutà com a solista l’any següent i hi adquirí aviat un gran prestigi.
S’ha especialitzat en la interpretació d’autors moderns. Fundà a Londres el quartet Brosa (1925-38).
Féu concerts a moltes sales d’Europa i d’Amèrica i fou professor als cursos internacionals de Santiago de Compostel·la.
(Reus, Baix Camp, 21 setembre 1805 – Barcelona, 3 febrer 1882)
Guitarrista i compositor. Rebé lliçons de Dionisio Aguado. Es dedicà a l’ensenyament de la guitarra a Reus i a Barcelona, on féu diversos concerts.
Compongué algunes obres per a aquest instrument (fantasies, valsos, etc), una selecció de les quals fou publicada el 1885.
(Sitges, Garraf, 31 gener 1926 – Astorga, Castella, 20 juny 1994)
Eclesiàstic. Estudià a Barcelona i a Roma, on es doctorà en teologia. Ordenat sacerdot el 1950 exercí diversos càrrecs parroquials i acadèmics, fou rector del Seminari Conciliar de Barcelona (1963) i canonge de la catedral (1964).
Nomenat bisbe d’Astorga (1967), va dur a terme una tasca de divulgació teològica a través de diversos escrits.
Fou cap de redacció de la revista “Orbis catholicus” (1958-64) i ha publicat articles sobre ecumenisme i les obres La gloria y su relación con la gracia según las obras de san Buenaventura (1957), El tiempo de la Iglesia según la teología de Cullman (1958), Colegio episcopal e Iglesia particular (1959).
