(Gandia, Safor, 1397 – València, 3 març 1459)

(o March)  Poeta. És el més important de la literatura catalana medieval. Procedia de la branca dels Marc establerta a València. Era fill del poeta Pere Marc, del qual quedà orfe als setze anys, i d’Elionor de Ripoll, i, per tant, parent d’Arnau i de Jaume Marc.

Emancipat del seu pare l’any 1409, en morir aquest (1413) esdevingué cap de la família, i així l’any 1415 ja assistí, com a membre de l’estament cavalleresc, a les Corts convocades a València per Ferran I d’Antequera.

Però fins a l’any 1419 no aparegué documentat com a cavaller en l’informe adreçat a Alfons IV el Magnànim pels cavallers que havien de participar en la campanya italiana d’aquest rei, en la qual participaren també els poetes Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi.

El 1424 s’incorporà a l’estol que, sota el comandament de Frederic de Luna, lluità contra els pirates de les aigües de Sicília i del nord d’Àfrica, aquesta actuació li valgué la jurisdicció civil i militar sobre Beniarjó. En aquest moment acabà la seva vida militar i als vint-i-set anys començà l’etapa en què es va recloure per sempre a la seva terra (primer a Gandia i després a València).

D’ençà del 1425, el rei Alfons el Magnànim el distingí amb el càrrec de falconer major. Assistí a les corts de Montsó (1435) com a representant de l’estament militar i a les que se celebraren a Morella (1437).

Es casà als quaranta anys amb Isabel Martorell, germana del novel·lista Joanot Martorell. Per aquest matrimoni rebé com a dot els llocs de Ràjols, Traella i Cuca, cosa que motivà una sèrie de desavinences entre ambdues famílies, fet testimoniat per la carta de desafiament tramesa per Galceran Martorell. Vidu al cap de dos anys, es casà de nou amb Joana Escorna, data en que passà a residir a València (1450), on la seva muller morí el 1454.

De la seva obra, molt extensa, queden 138 poesies, que plantegen diversos problemes cronològics. Cal reconèixer que en una primera època, compresa entre el 1445 i el 1449, se sap que ja era un poeta famós, fet que assenyala el marquès de Santillana en escriure el seu Prohemio; d’altra banda no figura a la data de compilació del Cançoner Vega-Aguiló (1420-30), on són recollides moltes composicions de poetes de Catalunya i de València, fet que pot demostrar que encara no s’havia iniciat la seva producció. Sembla que la dedicació poètica d’Ausiàs no va iniciar-se fins al 1425, coincidint, més o menys, amb la data de la seva retirada de la vida militar.

Es distingeix pel fet d’ésser un dels primers poetes peninsulars que concentren la inspiració en el món interior, tret característic de la seva poesia. És aquest el punt on rau la seva originalitat i en la qual supera la lírica dels trobadors i la petrarquista, alhora que serveix de mitjà als poetes castellans del segle XVI. L’imitaren, entre d’altres, Garcilaso, el qual el conegué probablement a través de Joan Boscà, que n’era gran admirador; fra Luis de León, Herrera, els catalans Lluís de Vila-rasa, Romeu Llull, Pere Serafí, Pere de Torroella i Joan Pujol, i els valencians Lluís Millan i Ferrandis d’Herèdia.

L’amor i la religiositat, a vegades enllaçats, com en els Cants de mort, constitueixen elements essencials de la seva obra. Les poesies amoroses es divideixen en dos cicles que corresponen als senyals de Llir entre cards i Plena de seny, on canta una dona que s’ha volgut identificar amb una tal Teresa.

Pren com a temes per a la seva poesia l’amor, del qual es desprèn la seva teoria sobre la dona; el desengany, sentiment que serveix de refugi al poeta; la tristesa, que constitueix el seu tema capital, i, finalment, la mort sentida com a alliberament. En els seus poemes, en què esmenta diferents dames a través de diferents senyals (que ofereix nous cicles de poesia com ara Amor, amor, Mon darrer bé i Oh foll amor) apunta una certa misogínia, que deixa veure en diferents poesies.

No tots els temes tractats són originals, sinó que es basa en el De amicitia de Ciceró, en el De arte beneste amandi d’André de Chapelain, i en l’Ètica d’Aristòtil, que cita el mateix autor.

Com a poeta moral i religiós, la seva composició més remarcable és el Cant espiritual, que ve a ser una oració de 224 versos. Escrit en un estil de precisió epigràfica de desconcentrada expressió, delata la coneixença dels tòpics ovidians, de la literatura cavalleresca i de les idees de l’amor cortès de les quals estava impregnat. Però el poeta que l’influencià més fou Petrarca, a l’obra del qual dóna una pròpia interpretació.

Les poesies d’Ausiàs Marc foren impreses per primera vegada a València l’any 1539; la segona edició fou publicada a Barcelona per Carles Amorós (1543), i la tercera també en aquesta mateixa ciutat (1545). En fou publicada una edició en castellà l’any 1555, acompanyada d’un vocabulari, a càrrec de Joan de Resa, a més de la de Barcelona feta el 1560.

La seva obra no es tornà a publicar fins a la Renaixença catalana, en què ho fou quatre vegades (1864, 1884, 1888 i 1908-09). La darrera i més conscienciosa edició és la d’”Els Nostres Clàssics” (1952-59), a cura de Pere Bohigas. Ha estat traduït al castellà i al llatí.

La seva obra, escrita en un català rotund i expressiu, sense provençalismes, assoleix una perenne universalitat.