(o conca Dellà) Sector de la conca de Tremp, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, que rep aquest nom per contraposició a la conca de Deçà, on hi ha el cap de la comarca, Tremp.
El centre d’aquest sector és la vila d’Isona, al municipi de la qual (anomenat oficialment Isona i Conca Dellà) foren agregats el 1970 els de Conques, Benavent de la Conca, Figuerola d’Orcau i Sant Romà d’Abella.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)
Despoblat i antic terme, que al segle XIX formà part del municipi d’Espluga i Solduga, annexat al de Baén a mitjan segle XX.
És al clot de Cuberes, al vessant septentrional de la serra de Cuberes, alineació muntanyosa del massís del Boumort, de direcció nord-oest – sud-est, que separa les valls del riu Major, al nord, i del torrent de l’Infern, al sud, i que s’estén des del prat d’Olient, límit amb la vall de Cabó (Alt Urgell), fins al pas dels Collegats (a la Noguera Pallaresa); culmina al pic del Pi-sec (1.906 m alt), límit entre el Pallars Sobirà (Baén) i el Pallars Jussà (Hortoneda de la Conca).
El 1163 és esmentada l’església de Sant Sadurní de Cuberes.
(o Sacot, o Sant Miquel Sacot) Poble (643 m alt), a l’extrem occidental del terme, entre les serres del Corb, al sud, i de Batet, al nord, en plena zona volcànica del sud-est d’Olot, que centra el pla de la Cot i en el qual s’alcen, entre altres, els turons volcànics de Croscat, el de Santa Margarida de la Cot (o turó de la Cot, on hi ha capella d’aquest nom) i el de la Roureda de l’Olivera, i els puigs de Jordà de la Cot i de la Costa de Sant Miquel (o de la Costa de la Cot).
L’església parroquial de Sant Miquel, d’origen romànic, era possessió del monestir de Sant Pere de Besalú.
El lloc pertanyia a la baronia de Santa Pau.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)
(ant: Coscastell) Poble, dins l’antic terme de Peramea. És al sud-oest del pla de Corts.
L’església parroquial de Santa Anna depèn de la de Montcortès.
(el Pont de Suert, Alta Ribagorça)
Despoblat (fins al 1968 del terme de Viu de Llevata), a 1.390 m alt, en un coster, al vessant meridional del pla del Munt, contrafort septentrional de la serra de Sant Gervàs, a la qual s’uneix pel pla de Corroncui, on hi ha l’església parroquial (la Concepció), annexa a la parròquia de Pinyana, i la caseria del Pla de Corroncui.
Al segle XX formà un municipi amb la Bastideta de Corroncui.
(Ripollès)
Serra que separa el Pre-pirineu de la zona axial. És modelada a les calcàries devòniques, dominada pel Taga (2.035 m alt).
Per l’est enllaça, per la portella d’Ogassa, amb l’alineació de puig Estela i serra Cavallera i constitueix l’interfluvi entre el Ter (vall de Sant Joan) i el Freser (vall de Ribes); pel sud, passat el coll de Jou, enllaça amb la serra de Sant Amanç; al nord la limita el riu de Segadell, i a l’oest davalla mitjançant superfícies residuals d’erosió, els plans de Conivella i els de la Maçana, vers el Freser.
En aquest vessant s’ha establert l’agrupament de Bruguera.
Sector més meridional dels altiplans de la Segarra, entre la ribera de Cervera, al nord, i la riera de Forès, al sud, situat en part a la Conca de Barberà.
Comprèn les altes valls del riu Corb i del Cercavins i correspon a un esquenall d’erosió, destacat de la clotada de la Conca per un rengle de turons menys precisos al vessant segarrenc. El domina el tossal de Comalats (869 m alt).
Donà nom a una divisió administrativa dels hospitalers, la comanda de Comalats.
(Alfara de Carles / Tortosa, Baix Ebre)
Altiplà estructural (1.326 m alt) dels ports de Beseit, situat a l’oest del Caro i estès pels dos termes. Els cims formen un pla suaument inclinat al nord-oest, solcat pel barranc de la Paridora, capçalera del riu d’Algars.
L’aïllen un escarpat vessant damunt la vall de la Figuera, al sud, i el congost de les Gúbies (a la conca del Regatxol), a l’oest, mentre que, cap al nord, la calma superior desapareix, fragmentada per la xarxa hidrogràfica.
El rocam és carstificat i origina l’ampla cova Cambra, a l’est. És coberta per espesses pinedes (bosc de Catí).
(Catalunya)
Designació del Sistema Mediterrani Català. És tracta d’una unitat geològica que s’estén en direcció nord-est – sud-oest, des de Girona (fossa de l’Empordà) fins al sud de Tortosa.
Comprèn tres unitats fisiogràfiques: la serralada Litoral Catalana, estesa des del cap de Begur fins a Vilanova i la Geltrú, on desapareix sota el mar; la depressió Pre-litoral, veritable fossa tectònica que comprèn entre altres les comarques del Vallès i del Penedès, i la serralada Pre-litoral Catalana, que s’estén des de Girona fins passat Tortosa.
En la seva història geològica es poden distingir tres etapes: l’herciniana, que va originar el massís Català; l’alpina, que va donar origen a la meitat meridional del sistema, i la postorogènica, la qual originà la depressió Pre-litoral.
(Soriguera, Pallars Sobirà – les Valls d’Aguilar / Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)
Depressió (1.715 m alt) de la serralada que, des del ras de Conques, separa les conques del Segre i de la Noguera Pallaresa entre les serres de Sant Joan i de Sant Quir.
Hi passa la carretera de Sort a la Seu d’Urgell, i és termenal (pedra del Cantó) dels tres municipis; el Cantó és una important zona de pasturatge per a bestiar boví.
El riu del Cantó, afluent, per l’esquerra, de la Noguera Pallaresa (aigua avall de Sort), es forma sota el coll.
Dades dels Països Catalans 