(o els Motllats) Calma de les muntanyes de Prades, de l’alineació de la Mussara, esglaonada damunt el Camp de Tarragona.
Ocupa uns 6 km en direcció nord-sud i 3 km en direcció est-oest, i l’altitud depassa el miler de metres.
És formada per un capell de calcàries i de margues juràssiques (del Liàsic) i cretàcies, damunt un sòcol paleozoic de llicorella.
(Ribera d’Ebre)
Depressió de la Serralada Prelitoral, que té una extensió de 10 km de longitud, per 5 km d’ample, i que comprèn pel nord-est un sector del Priorat.
És tancada per dues línies de relleus marginals: al sud, per les serres de Cardó, Montalt, Tivissa i Llaberia, les quals la separen de la costa, i al nord, per les serres de Pàndols, Cavalls i del Tormo, que l’aïllen de la Depressió Central.
L’Ebre s’introdueix a la depressió pel pas de l’Ase, entre Ascó i Garcia, i surt pel pas de Barrufemes o de Benifallet.
Poble i capital del municipi, es troba al pla de Montagut, hi destaca l’església parroquial de Sant Pere, d’origen romànic.
A ponent del poble s’aixeca, al cim del turó de Montagut, el santuari marià del Cós, prop de les ruïnes de l’antic castell de Montagut.
Plana destinada a conreus i pastures, situada darrera el puig de Sant Pere de Mogrony, dins l’antiga batllia de Pardinella, del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
És esmentada ja el 1125. Hi ha les ruïnes d’un antic mas que es despoblà a mitjan segle XIV i fou poblat de nou entre els segles XVII i XIX.
Una llegenda, basada en el nom, diu que era un antic monestir benedictí d’on potser baixaren els monjos que fundaren el monestir de Ripoll.
Antiga quadra, al sector oriental del terme, a la vall de la riera de Marmellar (anomenada també riera de Manlleu), la qual en aquest indret s’eixampla, a la sortida de l’engorjat de l’Infern, i forma el pla de Manlleu, on s’ha format el poble del Pla de Manlleu.
Sector, al nord de la muntanya de Sant Gregori, a banda i banda del Ter.
Hi havia l’antiga sufragània de Sant Daniel de Solerols (1068), convertida més tard en Sant Daniel de Maifré (i, posteriorment, en Sant Miquel de Maifré), la qual pertanyia a la jurisdicció religiosa de Susqueda.
Té els masos Codina i Colobrans i les modernes edificacions dels constructors del veí pantà de Susqueda.
Sector planer de la comarca que presenta una solució de continuïtat amb el pla de Barcelona edificat (és a dir, sense Cornellà de Llobregat ni Sant Joan Despí).
Consta, per tant, de dues parts: la vall baixa, conjunt de terrasses aigua avall de Martorell, i el delta dret, que comença a Sant Boi.
Els dipòsits de peu de muntanya fan la transició lateral entre aquests dos sectors al·luvials i la Serralada Litoral herciniana (vall) i el pla de Barcelona i el massís de Garraf (delta).
(Segrià)
Subcomarca, també anomenada el Lleidatà o horta de Lleida, compresa en la Depressió Central Catalana. S’estén al peu de les darreres plataformes de la Llitera, a la dreta del Segre, entre els 200 i els 400 m d’altitud.
És una extensa plana en part al·luvial en què el Segre, que en constitueix l’eix central, i els seus afluents han dipositat un extens mantell d’arrossegalls després d’haver-la aplanada per l’erosió. La continuïtat de la plana només és alterada per l’aparició d’algun tossal aplanat, que en trenca la monotonia.
Cap al centre de la plana, el Segre i els afluents hi han practicat una incisió d’un centenar de metres escassos de profunditat, on s’obre una àmplia vall escalonada per una graderia de terrasses on es localitzen els conreus d’horta.
Barri obrer i perifèric, situat al nord-oest de la ciutat, damunt la primera línia de turons, al lloc anomenat la plana Llàntia, a la confluència del torrent de la Llàntia amb els d’en Trisac i de les Valls, entre el barri de Cirera i el de Cerdanyola.
Sortí en el decenni dels anys 1950, però no tingué entitat fins els 1960. De llavors ençà, la seva trajectòria històrica ha estat la típica de la urbanització marginal.
Hi manquen les infraestructures i els serveis urbans bàsics i, encara avui, es relaciona amb la ciutat només per dos punts: la part alta del barri de Cerdanyola i el torrent d’en Trisac, el pas pel qual esdevé impossible quan plou.
(Naut Aran / Canejan / Viella, Vall d’Aran)
Altiplà, entre els tres municipis, a la divisòria d’aigües de l’Unyòla i del riu de Toran, estès entre les serres de pica Palomera i d’Es Armeros, al sud, i el portilló d’Albi, al nord.
És centrat per l’estany de Liat, capçalera de l’Unyòla.
Al seu extrem meridional hi ha les mines de Liat o de pica Palomera.
Dades dels Països Catalans 