(Perpinyà, 1833 – Barcelona, 1916)
Erudit i escriptor. Instal·lat a Barcelona des dels sis anys. Fou baró d’Ortafà.
Promogué els treballs arqueològics i comprà importants col·leccions d’art, amb les quals creà el museu de l’Hort de les Olives, de Reus. Organista i crític musical esporàdic al diari barceloní “La Razón”.
Militant del partit carlí, donà diners al pretendent Carles de Borbó.
Escriví diversos poemes: Epístola a Josep Maria Galí (1873), Viatge al Parnàs (1879), etc.
(Perpinyà, 25 juliol 1374 – Càller, Sardenya, 25 juliol 1409)
“el Jove” Rei de Sicília (1390-1409). Fill del rei Martí I de Catalunya, dit l’Humà, i de Maria de Luna, dugué els títols de comte de Xèrica i de Luna.
El 1390 es casà, després de la dispensa papal de parentiu prèvia, amb la reina Maria I de Sicília, i partí del port Fangós (Tortosa) amb una esquadra de cent vaixells i uns dos mil guerrers per recuperar Sicília, en revolta. Després d’una breu lluita, prengueren Palerm i s’adreçaren a Catània, i semblà que la pacificació de l’illa era un fet.
L’any següent, però, una revolta general deixà reduït el territori fidel a Messina, Siracusa, els castells de Catània, Agosta i Termini, Licata i Castrogiovanni. Fou socorregut llavors pel vescomte Bernat IV de Cabrera amb un miler de combatents i, més tard, per Pere Maça amb vint-i-cinc galeres, el qual prengué Marsala i atenyé Catània quan alguns messinesos s’enduien pres a traïció l’infant Martí, que fou alliberat; la major part de l’illa fou reduïda el 1394.
Esdevingut el seu pare rei de Catalunya-Aragó, restà sol a Sicília auxiliat per Guillem Ramon de Montcada, comte d’Agosta, el cardenal de Catània Pere Serra i Francesc Sagarriga com a consellers, i hagué de fer cara, fins el 1403, a diverses revoltes i dissensions, tant de sicilians com de catalans.
Vidu (1398) i hereu universal de la seva muller, per tal com no tenia cap fill viu, es casà el 1402, amb dispensa papal, amb Blanca de Navarra. El 1405 féu un breu viatge a Barcelona, visità Sardenya, Còrsega i Provença, i deixà la seva muller a Sicília com a vicària, governadora i administradora. Féu una expedició al nord d’Àfrica i recuperà Gerba. Poc temps després, el 1408, intentà de reduir Sardenya amb catorze vaixells i cinc-cents combatents i un fort exèrcit que li envià el seu pare, i aconseguiren la famosa victòria de Sanluri.
Havent tornat a Càller, hi emmalaltí, segons sembla de pesta, i hi morí. Deixà només dos fills, il·legítims, de dues donzelles cataneses, Tàrsia Rizzari i Agatuccia de Pesci: Frederic de Luna, a qui deixà el comtat de Luna, i Violant de Sicília, respectivament.
Deixà hereu universal el seu pare Martí I l’Humà.
(Perpinyà, segle XVII – Barcelona, 1657)
Procurador reial de Rosselló i Catalunya i baró de Conat. Fill segon de Lluís de Llupià i Xanxo.
El 1594 fou encarregat de rebutjar les invasions dels hugonots a la frontera amb França. El 1597 lluità al costat del governador de Rosselló Jeroni d’Argençola contra l’atac a Perpinyà per part del mariscal de França Alfonso d’Ornano.
Fou alcaid del castell d’Elna. Succeí el seu germà Gabriel com a procurador reial (1623).
Durant la guerra dels Segadors, els béns del Rosselló li foren confiscats, i foren lliurats a Isabel Dulac, muller de Pere Lacavalleria.
(Perpinyà, 1626 – Barcelona, 1708)
Polític i militar; vice-governador de Catalunya. Fill de Gabriel de Llupià i de Pagès-Vallgornera.
Després de la caiguda de Vilafranca de Conflent (1632), emigrà a Barcelona. Els seus béns foren lliurats al marquès d’Aguilar.
Participà en la conspiració de Vilafranca de Conflent (1674).
Fou el pare de Joan i de Josep de Llupià i d’Agulló-Pinós.
(Perpinyà, 25 setembre 1734 – 9 agost 1809)
Eclesiàstic. Canonge de Sant Joan de Perpinyà i vicari general d’Elna, formà part de l’estament eclesiàstic als Estats generals del 1789, on s’oposà a la Constitució Civil del Clergat.
Exiliat a Barcelona (1792), actuà d’intermediari entre el bisbe d’Elna A.-F. Leyris d’Esponchez, resident a Itàlia, i alguns preveres refugiats a Barcelona. Per consell del bisbe, s’adherí al govern de Napoleó i retornà al Rosselló.
El nou bisbe, A.F. de Laporte, el nomenà, el 1803, representant seu a la diòcesi d’Elna.
(Perpinyà, 1493 – Vilabertran, Alt Empordà, 3 febrer 1568)
Teòleg, hel·lenista i hebraista. Format a Girona, Alcalá de Henares, París i Bolonya, on es doctorà en teologia i en dret canònic (1528). Retornat a Catalunya, cridat pels consellers de Barcelona, va ésser catedràtic de filosofia (1543-47) i de teologia (1547-60) i rector de la Universitat de Barcelona, de la qual es considerat el restaurador.
El 1560 assistí al concili de Trent, i en tornar, es retirà a l’abadia de Vilabertran, d’on era abat.
Els seus estudis històrics i lexicogràfics sobre els texts originals grecs i hebreus de la Bíblia, que comparà amb la versió llatina de la Vulgata, restaren inèdits. Els seus deixebles publicaren la seva composició, en forma de drama clàssic: In Canticum canticorum Salomonis explanatio (Barcelona 1583, Venècia 1585).
(Perpinyà, 19 desembre 1828 – Girona, 1897)
Pintor. Es formà a París amb Couture. De jove col·laborà en revistes espanyoles i europees com a corresponsal de guerra.
Fou professor de dibuix a Girona, on ocupà càrrecs d’importància, com el de president de l’Associació per al Foment de les Belles Arts, i hi fundà l’Ateneu Gironí, del qual fou president. Fou també regidor de l’ajuntament i cònsol de França (1885-97).
Les seves obres Plaça de Sant Marc de Venècia, Novici caputxí en estudi i Tipus del país són al Museu Provincial de Girona.
(Perpinyà, segle XVII – Barcelona, 1715)
Eclesiàstic. Predicador i professor de retòrica a la Universitat de Barcelona. Fou vicari general castrense i censor eclesiàstic.
Propagà la congregació dels Dolors a Vic, a Mataró i altres indrets, i promogué a Barcelona l’oratori de Sant Felip Neri.
Publicà algunes oracions fúnebres (1696-1708).
(Perpinyà, 1922 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 18 agost 2014)
Pintora. Es formà a Barcelona i a Sant Cugat del Vallès, on aprengué l’art de la tapisseria amb Carles Delclaux.
La seva pintura deriva de l’impressionisme i destaca per la calidesa de les entonacions. Tracta temes com ara el paisatge i la natura morta.
També realitzà tapissos, que representen un contrapunt a la seva pintura, atesa llur natura abstracta.
(Perpinyà, 1740 – Barcelona, 1802)
Metge. Fill de Tomàs Carrera. Doctorat a Montpeller, catedràtic a Perpinyà i inspector d’aigües del Rosselló.
Després d’una etapa parisenca, en què fou censor reial i membre de societats mèdiques, emigrà (gener 1790) i fixà la seva residència a Barcelona.
És autor de nombrosos treballs sobre matèria mèdica i història de la medicina, així com del satíric Tableau de Lisbonne en 1796 (1797).
Polemitzà amb els metges barcelonins, i proporcionà material català per a l’Itinéraire descriptif de l’Espagne (1808), d’Alexandre de Laborde.
Dades dels Països Catalans 